Archaeopteris

Archaeopteris

Archaeopteris és un gènero de plantas extintes del Devónico i Carbonífero. Tenia una apariència similar a la dels arbreés, en fulls pareguts a la dels falagueras de hui en dia, este arbre es troba en els estrats que daten del Devónico superior al Carbonífero inferior (383 a 323 millons d'anys arrere), la qual té una distribució mundial. El nom deriva dels grec antic ἀρχαῖος (archaios) que significa “antic”, i πτέρις (pteris), que significa “falaguera”.

Fins al descobriment en 2007 de Wattieza, molts científics varen considerar a Archaeopteris la primera espècie d'arbre. Els ulls dels cojinetes, les articulacions de les branques reforçades i els troncs ramificats són similars a la fusta de hui en dia, recorden més als arbres moderns que produïxen llavors que atres tàxons que duen espores; combina característiques d'arbres leñosos i falagueres herbáceos, i pertany a un grup de plantes extintes cridades les progimnospermas, plantes en fusta similar a la de les gimnosperma, pero que produïxen espores en lloc de llavors.

Una reconstrucció de Archaeopteris macilenta del Devónico, Walton Formació de Hancock, Nova York

Anatomia

Els arbres d'este gènero varen créixer típicament fins a 10 metros d'altura en el fullage frondós que recorda a algunes coníferes. Les frondas grans estaven densament fixades en folíols en forma de palmito en brots que s'inclinaven bruscament cap a dalt. Els troncs d'algunes espècies superaven 1,5 metros de diàmetro. Les branques veteadas varen divergir dicotómicament. També va haver canvi de pas intermig en cada nodo de la fronda o eixos.

Els brots frondosos varen ocórrer en disposició oposta en un sol pla. Els folíols, o pínulas, es solapaban entre sí i eren subcirculares a forma de falca. En les branques fèrtils, algunes dels fulls varen ser reemplaçades per càpsules d'espores.

Adaptacions modernes

A banda del seu tronc leñoso, Archaeopteris posseïa atres adaptacions modernes per a la captació de la llum i tal volta a la estacionalidad també. La fulls pareguts a un parasol varen poder haver optimisat la intercepción de llum a nivell del dosel. En algunes espècies, les pínulas varen ser conformats i orientats per a evitar el sombreado entre sí. Hi ha evidència que frondas sanceres es derramaren juntes com a unitats individuals, potser estacionalment com els actuals arbres caducifolios o com els arbres en la família del ciprer Cupressaceae.

La planta tenia zones nodales que haurien segut llocs importants per al posterior desenroll de les raïls i les branques laterals. Algunes branques eren latents i adventicias, similars a les produïdes pels arbres vius que eventualment es convertixen en raïls. Abans d'este temps, les raïls rizoma poc profundes havien segut la norma, pero en Archaeopteris s'estaven desenrollant sistemes de raïls més profundes que podrien soportar un creiximent cada volta major.