Anar al contingut

Arctictis binturong

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
manturón (Arctictis binturong)


El manturón (Arctictis binturong), també cridat binturong o gose gat negre, és una espècie de mamífer carnívor de la família Viverridae nativa del sur i el surest d'Àsia. És molt poc comú dins del seu ecosistema. De fet, és una de les espècies vulnerables en la Llista Roja de la UICN degut a que la seua població mostra un decliu estimat en més d'un 30 % des de mediats de 1980.[1]

El manturón va ser descrit per Thomas Stamford Raffles en 1822.[2] El gènero Arctictis és monotípico i morfològicament similar als gèneros Paradoxurus i Paguma.[3]

Etimologia

[editar | editar còdic]

La paraula manturón prové del palawano mänturun[4] referint-se al mateix animal, #present en l'illa filipina de Palawan.[nota 1] Per la seua banda, la paraula binturong ve del malayo binturung.

El nom del gènero Arctictis[5] significa “orso-comadreja” (del grec "arktos", orso + "iktis", comadreja). En Riau, Indonèsia es coneix com tenturun.[6]

Descripció

[editar | editar còdic]

El cos del manturón és llarc i pesat, en curtes i fortes pates. Té un gros pelaje de color negre. El seu tupida coa prensil és grossa en la raïl, tornant-se gradualment més fina fins a l'extrem, a on es rulla cap a dins. El hocico és curt i puntagut, alguna cosa alçat en el nas i cobert de pèls erizados, que s'allarguen a mida que divergixen i formen un peculiar círcul al voltant de la cara. Els ulls són grans, negres i prominents. Les orelles són curtes, redonejades, en vores blanques i terminades en mechones de pèl negre. Té sis incisius curts redonejats en cada mandíbula, dos caninos llarcs i esmolats i sis molar en cada costat. El pèl de les pates atrasseres és curt i de color groguenc. Les salpes atrasseres són de cinc dits, en grans garres fortes. Tenen les plantes nuetes i es recolzen en el sol a lo llarc de tota la seua llongitut; les pates atrasseres són més llargues que les davanteres.[2]


La constitució general del manturón és similar a la de Paradoxurus i Paguma, pero la coa les pates i els peus són més massius, l'estructura de les glándulas odoríferas és diferent i el rinario és més gran, més convexo i en el recalat mijà molt més estretix per damunt. Els pèls del contorn del pelaje són molt més llarcs i grossos, i el pèl llarc que cobrix tota la part posterior de les orelles es proyecta més allà de la punta com un mechón definit. La coa és més musculosa, especialment en la base, i del mateix color que el cos, pero comunament més pàlida en la base. Els pèls del cos són, a sovint, parcialment blanquecinos, donant una apariència motejada al pelaje, a voltes tan pàlit que tot el cos és, en la seua majoria, de color palla o grisa, Els jóvens són a sovint més pàlits que els adults, i tenen el cap sempre tacat de gris. Les llargues vibrisas són llamativamente blanques i hi ha una vora blanca en el cim de l'oït. L'àrea glandular és blanquecina.[3] La coa és casi tan llarga com el cap i el cos, si el cos oscila entre 71 i 84 cm, la coa és de 66 a 69 cm de llarc.[7] Alguns manturones captius s'han medit de 76 a 91 cm en cap i cos en una coa de 71 cm.[8] El pes mig de les femelles adultes captives és de 21,9 kg en un ranc d'11 a 32 kg. Els animals captius a sovint pesen més que les contrapartes salvages.[9]

Abdós sexes tenen glándulas aromàtiques; les femelles a abdós costats de la vulva i els machos entre l'ouera i el pene.[10][11] Les glándulas emeten una olor que recorda a cloches de dacsa, provablement pel compost volàtil 2-acetil-1-pirrolina en l'orina, que també es produïx en la reacció de Maillard a altes temperatures.[12]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

El manturón és originari de la Índia, Nepal, Bangladés, Bhutan, Myanmar, Tailàndia, Malàsia, Camboya, Vietnam, Laos i Yunnan (China), d'Indonèsia (Sumatra, Kalimantan i Java) i de Filipines.[1] És propi de boscs alts.[13] En Assam, és comú en cordilleres en una bona cobertura arbòrea, pero menys en les planicies arbòrees. Ha segut gravat en el Parc nacional de Manes, en Dulung i en la reserva forestal del districte de Lakhimpur, en la cordillera boscosa de Karbi Anglong, Nort de la cordillera de Cachar, Cahcar i els districtes d'Hailakandi.[14] En Myanmar, ha segut fotografiat en terra en la reserva natural de Tanintharyi a una elevació de 60 m, en la vall de Hukaung a #elevació de 220 a 280 m, en la reserva d'elefants de Rakhine Yoma a 580 m i en atres tres llocs a més de fins a 1190 m d'elevació.[15] En el parc nacional Khao Yai de Tailàndia, varis individus han segut observats menjant en arbres o baïnes.[16] En Laos, han segut observats en un vast bosc perenne.[17] En Malàsia, es varen registrar manturones en boscs secundaris al voltant d'una finca de palmeres que va ser talada en la década de 1970.[18] En Palawan, habita boscs primaris i secundaris de terres baixes, incloent un mosaic forestal de pasturages des del nivell de la mar fins a 400 m.[19]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Viverra binturong va ser el nom científic propost per Thomas Stamford Raffles en 1822 per a un espècimen de Malaca.[2] El nom genèric Arctictis va ser propost per Coenraad Jacob Temminck en 1824.[20] En els sigles 

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

es varen descriure els següents #espècimen zoològics:[21]

  • Paradoxurus albifrons propost per Frédéric Cuvier en 1822 es va basar en un dibuix d'un manturón de Bhután preparat per Alfred Duvaucel.[22]
  • Arctictis penicillata de Temminck en 1835 varen ser #espècimen de Sumatra i Java.[23]
  • Arctictis whitei propost per Joel Asaph Allen en 1910 eren les pells de dos manturones femella arreplegats en l'illa de Palawan, Filipines.[24]
  • El Arctictis pageli propost per Ernst Schwarz en 1911 era una pell i cràneu d'una femella recolectada en el nort de Borneo.[25]
  • Arctictis gairdneri propost per Oldfield Thomas en 1916 va ser un cràneu d'un manturón masculí recollit en el suroest de Tailàndia.[26]
  • Arctictis niasensis propost per Marcus Ward Lió Jr. en 1916 era una pell de manturón de l'illa de Nias.[27]
  • A. b. kerkhoveni de Henri Jacob Victor Sody en 1936 es va basar en #espècimen de l'illa de Bangka.[28]
  • A. b. menglaensis per Wang i Li en 1987 es va basar en #espècimen de la província de Yunnan.[29]


Nou subespecies han segut reconegudes formant dos clados. El clado nort d'Àsia continental està separat del clado de Sunderlandia per l'istme de Kra.[30]

Ecologia i comportament

[editar | editar còdic]

El manturón és actiu durant el dia i nit.[16][17] S'han donat tres albiraments en la reserva de tigres de Pakke durant el dia.[30] Tretze captures en cambra es varen donar en Myanmar, involucrant un a cap al vespre, sèt durant nit plena i cinc a la llum del dia. Totes les fotografies varen ser d'animals sols, i totes varen ser preses des del sol. Com els manturones no són molt àgils, necessiten descendir al sol freqüentment quan es desplacen entre arbres.[15]

Cinc manturones en un ràdio-collar en el Santuari de Vida Salvage de Phu Khieo varen mostrar una activitat arrítmica dominada per tendències crepusculares i nocturnes, en picos en les hores primerenques del matí i tardanes de la vesprada. Periodos reduïts d'activitat es donaven des del migdia fins a entrada la vesprada. Es movien entre 25 m i 2698 m al dia en l'estació seca i eixe moviment s'incrementava a 4143 m en l'estació humida. Els rancs de cada individu variaven entre 0.9 i 6.1 km². Dos machos mostraven rancs llaugerament majors en l'estació humida. Els seus rancs se superponien entre un 30 i un 70 %.[31] El ranc promig de vivenda d'una femella en ràdio-colalr en el Parc Nacional Khao Yai es va estimar en 4 km², i el d'un macho en 4,5 a 20,5 km².[32]


El manturón és essencialment arborícola. Pocock va observar el comportament de varis individus captius en els Jardins Zoològics de Londres. Quan descansaven es gitaven acurrucados, en el cap ficat baix la coa. Rara volta botaven, pero trepaven hábilmente, encara que llentament, movent-se en igual facilitat i confiança a lo llarc de la part superior de les branques que baix d'elles. La coa prensil sempre estava llesta com a ajuda. Descendien primer les barres verticals del cap de la gàbia, agarrant-les entre les seues pates i usant la coa prensil com a control. Quan s'irritaven gruñían #feroçment. Quan estaven a l'aguaite, emetien periòdicament una série de baixos gruñidos o un chiulit suau expeliendo aire a través dels seus llavis entreabiertos.[3]

El manturón usa la coa per a comunicar-se.[10] La mou suaument. A sovint detenint-se i a sovint usant la coa per a mantindre l'equilibri aferrant-se a una branca. Mostra un comportament de confort pronunciat associat en la netea de la pell, sacsant i llepant el cabell, ademés de rascant-se. Sacsar-se és el seu element més característic del seu comportament de confort.[33]

L'espècie és prou tímida normalment, pero agressiva quan se sent acossada. S'informa de que inicialment orinen o defecan quan se senten en una amenaça i després, si l'obertura de les dents i gruñidos no dissuadixen l'amenaça, utilisa les seues poderoses mandíbules i dents en defensa pròpia. Quan està amenaçat, el manturón sol fugir a un arbre propenc, pero, com un mecanisme de defensa, el manturón a voltes pot equilibrar en la seua coa i mostrar les seues garres per a aparéixer amenaçant als depredadors potencials. La depredación del manturón adult ha segut reportada en rares ocasions per espècies simpátricas com el lleopart, la pantera nebulosa i la #pitó reticulada.[34]

Dieta

[editar | editar còdic]

Els manturones són omnívoros, s'alimenten de menuts mamífers, aus, peixos, cucs, insectes i frutes.[7] Als manturones captius els agraden especialment les bananes, pero també mengen caps d'aus i ous.[2] També s'aprofiten dels rosegadors.[13] Els peixos i els cucs de terra són provablement elements sense importància en la seua dieta, ya que no són aquàtics ni fosoriales, per #lo que cacen tals assuts només quan l'oportunitat apareix per sí mateixa. ya que no tenen els atributs d'un mamífer depredador, la major part de la dieta del manturón és provablement vegetal.[3] Les figues són un component principal de la seua dieta.[16][30][35]


El manturón és un agent important per a la dispersió de llavors, especialment per a les de la higuera estranguladora, per la seua capacitat per a escarificar la coberta exterior resistent de la llavor.[36]

En captivitat, la dieta del manturón inclou mescles de carn preparades per a comercialisació, pomes, taronges, bresquilles enlatados i suplements minerals.[9]

Reproducció

[editar | editar còdic]

L'edat mija de maduració sexual és de 30,4 mesos per a les femelles i de 27,7 mesos per als machos. El cicle estroico del manturón dura de 18 a 187 dies, en un promig de 82,5 dies. La gestació dura de 84 a 99 dies. El tamany de la ventrada en captivitat varia d'un a sis crío, en un promig de dos crío per naiximent. Els neonato pesen entre 283,8 i 340,5 g. La fertilitat dura fins als 15 anys.[9]

El temps de vida màxim que s'ha aplegat a conseguir en captivitat es creu que és de més de 25 anys.[37]

Amenaces

[editar | editar còdic]

Les principals amenaces per al manturón són la pèrdua d'hàbitat i la degradació dels boscs a través de la tala i explotació d'estos a usos no forestals de la terra en tota l'àrea de distribució del manturón. La pèrdua d'hàbitat ha segut greu en la part de Sondalandia del seu ranc, i no hi ha evidència de que el manturón utilise les plantacions que estan reemplaçant en gran medida els boscs naturals. En China, la deforestación desenfrenada i les pràctiques de tala oportunistes han fragmentat l'hàbitat adequat o ho han eliminat per complet. En Filipines, es captura per al comerç d'animals, i en el sur del seu hàbitat també es pren per al consum humà. En Laos, és un dels carnívors engabiats en més freqüència i les pells es comercialisen a sovint en a lo manco Vientián. En algunes parts de Laos es considera un manjar i també es comercialisa com a aliment per a Vietnam.[1]

Els Orang Asli de Malàsia tenen manturones com a mascotes.

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

L'Índia va incloure el manturón en l'Apèndix III de la CITES. Està protegit en Malàsia, i està catalogat com en perill crític en la Llista Roja de China.[1]

En captivitat

[editar | editar còdic]

Els manturones són comuns en els zoològics, i els individus captius representen una font de diversitat genètica essencial per a la conservació a llarc determini. El seu orige geogràfic és generalment o desconegut, o són descendents de vàries generacions d'animals criats en captivitat.[29]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ És provable que l'espanyol adquirira esta paraula durant l'etapa colonial en Filipines, a diferència d'atres llengües com l'anglés que varen incorporar la paraula a través de l'idioma malayo (vejau binturong).

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 . Consultat el 31 d'octubre de 2019.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Linnean Society of London.; Linnean Society of London., {{{nom2}}} (1791). Transactions of the Linnean Society., London : [The Society], 1791-1875., p. XIII 239–274.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Reginald Innes Pocock. PocockMammalia1, p. 431–439.
  4. ↑ Revel, Nicole (1990). Fleurs de paroles: histoire naturelle Palawan (en fr), Peeters Publishers. ISBN 978-2-87723-022-3.
  5. ↑ Scherren, H.. . Cassell and Company, London..
  6. ↑ Wilkinson (1901). A Malay-English dictionary, Singapore [etc.] Kelly & Walsh limited.
  7. ↑ 7,0 7,1 Blanford, William Thomas (1888). Mammalia, London, Taylor and Francis, p. 117–119.
  8. ↑ . Archivat des d'el original, el 3 de juny de 2018. Consultat el 31 d'octubre de 2019.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Wemmer, C.; J., Murtaugh (1981). "Copulatory Behavior and Reproduction in the Binturong, Arctictis binturong", p. 342-352.
  10. ↑ 10,0 10,1 Story (1945). "The External Genitalia and Perfum Gland in Arctictis binturong".
  11. ↑ Kleiman, D. G (1974). "Scent marking in the binturong, Arctictis binturong", p. 224-227.
  12. ↑ (2016) "Reproductive endocrine patterns and volatile urinary compounds of Arctictis binturong: discovering why bearcats smell like popcorn".
  13. ↑ 13,0 13,1 Lekalul, B.;, McNeely, J. A (1977). Mammals of Thailand.
  14. ↑ . Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2015. Consultat el 31 d'octubre de 2019.
  15. ↑ 15,0 15,1 . Archivat des d'el original, el 28 d'abril de 2015. Consultat el 31 d'octubre de 2019.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 . Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2015. Consultat el 1 de novembre de 2019.
  17. ↑ 17,0 17,1 . Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2015. Consultat el 1 de novembre de 2019.
  18. ↑ . Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2015. Consultat el 1 de novembre de 2019.
  19. ↑ Rabor, D. S. (1986).. Guide to the Philippine flora and fauna. Manila: Natural Resources Management Centre, Ministry of Natural Resources and University of the Philippines..
  20. ↑ Temminck, Coenraad Jacob (1778-1858) Auteur du texte (1827). Monographies de mammalogie, ou Description de quelques genres de mammifères dont els espèces ont été observées dans els différens musées de l'Europe , parell C. J. Temminck,... Ouvrage... pouvant servir de suite... aux notices sur els animaux vivans, publiées parell M. li Bon G. Cuvier... T. I (en ÉS).
  21. ↑ Ellerman; British Museum (Natural History). Department of Zoology. [Mammals], {{{nom2}}}; Morrison-Scott, {{{nom3}}} (1966). Checklist of Palaearctic and Indian mammals 1758 to 1946, London : BM(NH), p. 290.
  22. ↑ Geoffroy Saint-Hilaire, Etienne; Cuvier, Frédéric (1824). Histoire naturelle dones mammifères : avec dones figures originals, coloriées, dessinées d'aprèsdes animaux vivans, A Paris : Chez A. Belin ....
  23. ↑ . Consultat el 1 de novembre de 2019.
  24. ↑ Allen, J. A. (1910).. "Mammals from Palawan Island, Philippine Islands", p. Bulletin of the American Museum of Natural History. 28: 13–17.
  25. ↑ Smithsonian Libraries (1840). The Annals and magazine of natural history; zoology, botany, and geology, London, Taylor and Francis, Ltd, p. 634-640.
  26. ↑ Smithsonian Libraries (1840). The Annals and magazine of natural history; zoology, botany, and geology, London, Taylor and Francis, Ltd, p. 270-271.
  27. ↑ United States National Museum; Smithsonian Institution, {{{nom2}}}; United States. Dept. of the Interior, {{{nom3}}}. Proceedings of the United States National Museum, Washington : Smithsonian Institution Press, [etc.], p. 437-462.
  28. ↑ Sody, H. J. V. (1937). On the mammals of Banka. Leiden: Brill.
  29. ↑ 29,0 29,1 . Archivat des d'el original, el 12 de maig de 2013. Consultat el 1 de novembre de 2019.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Datta, A. (1999). Small carnivores in two protected areas of Arunachal Pradesh. Journal of the Bombay Natural History Society 96: 399–404.
  31. ↑ . Consultat el 1 de novembre de 2019.
  32. ↑ Austin, S. C. (2002). Ecology of sympatric carnivores in the Khao Yai National Park, Thailand. PhD thesis, Texas University..
  33. ↑ Rozhnov, V. V. (1994). Notes on the behaviour and ecology of the Binturong (Arctictis binturong) in Vietnam.. Small Carnivore Conservation 10.
  34. ↑ . Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2013. Consultat el 1 de novembre de 2019.
  35. ↑ Primats.31(3)
    453–458.ISSN 1610-7365.doi:10.1007/BF02381118.Consultat el 1 de novembre de 2019.
  36. ↑ Còlon, C. P. & Campos-Arceiz, A. (2013). "The impact of gut passage by Binturongs (Arctictis binturong) on seed germination" (PDF). The Raffles Bulletin of Zoology. 61 (1): 417–421.
  37. ↑ Macdonald, D.W. (2009). The Encyclopedia of Mammals. Oxford University Press, Oxford.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arctictis_binturong&oldid=500888»