Astronomia infrarroja

Archiu:Comp galcen.jpg

Astronomia infrarroja

La astronomia infrarroja és l'estudi de les fonts astronòmiques a partir de la radiació infrarroja que emeten. Per a això s'utilisa la espectroscopía infrarroja.

Encara que en general es denomina infrarroja a la radiació electromagnètica de llongitut d'ona més llarga que la de la llum visible (400-700 nm) i més curta que la de la radiació de terahertzios (100-1000 μm) o les microones (1-1000 mm), en astronomia sol considerar-se com infrarrojo el ranc entre 1 i 1000 micrómetros. Este ranc es subdivide a la seua volta en 3 o 4 intervals:

• Infrarrojo propenc d'1 a 5 μm aproximadament
• Infrarrojo mig de 5 a 25-40 μm
• Infrarrojo lluntà de 25-40 a 200-350 μm
• Submilimétrico de 200-350 μm a 1 mm (que alguns inclouen en el ranc de les radioondas)

Esta subdivisió té la seua raó de ser en els diferents fenomens físics que són observables en cada u d'estos rancs, aixina com en les distintes tècniques d'observació i tecnologia de detectors amprats en cada u d'ells.

La atmòsfera terrestre absorbix la radiació procedent de fonts astronòmiques en casi tot l'espectre infrarrojo (d'1 a 1000 μm), exceptuant unes quantes finestres de transmissió atmosfèrica en les que transmet parcialment, i ademés emet intensament en el infrarrojo, per lo que l'observació en el infrarrojo des de terra requerix de tècniques que permeten eliminar la contribució de l'atmòsfera. Per esta raó, els majors telescopis de radiació infrarroja es construïxen en el cim de montanyes molt elevades, s'instalen en aeroplanos especials de cota elevada, en globos, o millor encara, en satèlits de l'òrbita terrestre.

Degut a que la radiació infrarroja és menys absorbida o desviada pel pols còsmica que la radiació de llongitut d'ona més curta, es pot observar en infrarrojo regions que queden amagades per la pols en llum visible o ultravioleta. Entre les regions que són més efectivament estudiades en el infrarrojo es conten el centre galàctic i les regions de formació estelar.