Aton

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Representació d'Aton

Atón (el nom del qual significa ‘tot’ o ‘completʼ en egipcíac) es creu que era una deitat solar de l'Antic Egipte que representava al disc solar en el firmament. Es considerava, en la mitologia egipcíaca, l'esperit que encorajava la vida en la Terra. El faraó Akenatón, en el decurs del seu regnat, va venerar a Atón pretenent-ho com a divinitat única i exclusiva.​

En els primers mits sobre la creació d'Egipte s'afirma que ell és el creador suprem.

Iconografia[editar | editar còdic]

En els primers temps es va representar com un home en cap de falcó (igual a la representació del Ra-Harajti heliopolitano), despuix com a disc solar del que sorgien rajos en mans esteses cap als creents, o subjectant signes de la vida. Aixina, despuix es va considerar que Atón, per naturalea, estava en tots els llocs i era intangible perque era la llum del sol i l'energia del món. Per lo tant, no tenia les representacions físiques que tenien atres deus egipcíacs; era representat pel disc solar i mans com a rajos de llum.​ L'explicació de per qué Atón no podia ser representat completament era perque Atón estava més allà de la creació. Aixina, les escenes dels deus esculpides en pedra, que abans representaven animals i formes humanes, ara mostraven a Atón com un orbe en lo alt en rajos vivificants que s'estenien cap a la figura real. Este poder transcendia la forma humana o animal.​

Més tart, es va impondre l'iconoclasia, i inclús les representacions de discs solars d'Atón varen ser prohibides en un edicte emés per Akenatón. En l'edicte, va estipular que el nom d'Atón devia escriure's fonèticament.​

Mitologia[editar | editar còdic]

En l'antiguetat era el disc solar del cel, la força vital que animava tot lo que hi havia en la Terra.

En l'época d'Amarna, Atón era un deu de bondat infinita, el que vivificava la Justícia i l'Orde còsmic, Maat, favorint a tots els hòmens per igual. El sobirà era el seu enviat, i el seu profeta en la terra, l'únic digne d'immortalitat.

Sincretisme[editar | editar còdic]

Va ser identificat en Tot, en la seua forma nocturna, cridant-li Atón d'Argent.

En els nou primers anys del periodo amarniense, Atón és identificat en Ra-Horajti i Shu com a símbol de llum, sent Ra, Sobirà d'Ajti, actiu en Ajet. Ra va poder ser l'essència del Disc Solar, a la que es fusionarà el rei, que és nomenat Ua-en-Ra, Un en Ra o El seu cos és Atón.

El cult a Atón[editar | editar còdic]

Ajenaton i la seua família adorant a Aton

El cult a Atón data de l'Imperi Nou d'Egipte. Tutmosis IV i Amenhotep III li havien rendit veneració, convertint-se en cult monoteiste, o preferentment henoteísta, durant la reforma religiosa del faraó Amenhotep IV, qui va canviar el seu nom pel d'[Ajenatón, Resplandor d'Atón o Útil a Atón, en el sigle XIV a. C.

El seu principal temple estava en la ciutat d'Ajetatón, en l'actual Amarna. L'Himne a Atón, gravat en un mur de la tomba d'Ai, i escrit per Ajenatón, és un de les més bells exponents lliteraris de la cultura egipcíaca.

Quan s'estudia profundament la nova religió d'Ajenatón, lo primer que s'observa és una lluita obstinada per no deixar-la exclusivament en mans dels sacerdots. Solament existix un màxim representant de la mateixa: el faraó en fer-se cridar sum sacerdot de Ra-harajti, “Aquell que es regocija en l'horisó”.

Gran part del clero, en perdre els seus privilegis, es va opondre al cult preferent a Atón i els egipcíacs varen seguir venerant als seus antics deus per a demanar-los protecció de les malalties o la resolució de les seues necessitats més apressants. Es va tractar de crear un nou cult més senzill a Atón, pero no va deixar de ser més abstracte i intelectual.​

Despuix de la mort de Ajenatón es va tornar paulatinament a la situació anterior i, posteriorment, es va abandonar Ajetatón (Amarna) i, a l'ascensió de la Dinastia XIX, es va pretendre borrar tot vestigi de l'aventura teocràtica d'Amarna.

Referències[editar | editar còdic]

  • Assmann, Jan (2005) [2001], Death and Salvation in Ancient Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-4241-9
  • Blázquez, José María. Dioses, mitos y rituales de los semitas occidentales en la antigüedad
  • Brewer, Douglas j.; Emily Teeter (22 de febrero de 2007). Egypt and the Egyptians (2nd edición). Cambridge University Press. p. 105. ISBN 978-0-521-85150-3
  • H. Brown, Samuel. Diccionario de Mitología Egipcia
  • Jordan, Michael. Enciclopedia de los dioses
  • Simson Najovits, Egypt, the Trunk of the Tree. A Modern Survey of an Ancient Land, II, New York, 2004, pp. 132-136
  • Traunecker, Claude (2001) [1992], The Gods of Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-3834-9
  • Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
  • Castel, Elisa: Gran Diccionario de Mitología Egipcia, en egiptologia.com
  • Grimal, Nicolas. Historia del Antiguo Egipto. Akal. ISBN 84-460-0621-9
  • Hart, George (1986). A Dictionary of Egyptian Gods and Goddesses (en anglés). Psychology Press. p. 33. ISBN 9780415059091
  • Lara Peinado, Federico (2009). Libro de los Muertos (Julia García Lenberg, trad.) (5 edición). Madrid: Tecnos. ISBN 9788481642421
  • Melton, J. Gordon (2009), Encyclopedia of American Religions (8.ª edición), Gale Cengage Learning, ISBN 0-7876-9696-X
  • Reshafim. «Aten (Aton)» (en anglés)

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons