Baldomero Espartero
| Baldomero Espartero | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Militar | ||
| Naiximent: | 21 de febrer de 1793 | ||
| Lloc de naiximent: | Granátula de Calatrava, Espanya | ||
| Defunció: | 8 de giner de 1879 | ||
| Lloc de defunció: | Logronyo, Espanya | ||
Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro (Granátula de Calatrava, 21 de febrer de 1793 - † Logronyo, 8 de giner de 1879), conegut generalment com Baldomero Espartero, fon un general espanyol que va ostentar els títuls de príncip de Vergara, duc de la Victòria, duc de Morella, comte de Luchana i vescomte de Banderes, tots ells en recompensa per la seua llabor en el camp de batalla, en especial en la Primera Guerra Carlista, a on la seua direcció de l'Eixèrcit isabelí o cristí fon de vital importància per a la victòria final. Ademés, va eixercir el càrrec de virrei de Navarra (1836).
BiografiaEditar
El seu pare havia canalisat la seua formació per a un destí eclesiàstic, pero la guerra de l'Independència el va arrastrar des de molt jove al front de batalla, que no va abandonar fins a vinticinc anys despuix.
Combatent en tres dels quatre conflictes més importants d'Espanya en el sigle XIX, va ser soldat en la guerra contra l'invasió francesa, oficial durant la guerra d'independència del Perú i general en cap en la ya mencionada primera guerra carlista. Va viure en Càdis el naiximent del lliberalisme espanyol, senda que no abandonaria mai.
Home extremadament dur en el tracte, valorava la llealtat dels seus companyers d'armes —terme que no agradaven als demés generals— tant com l'eficàcia. Va combatre en primera llínea, va ser ferit en huit ocasions i el seu caràcter altiu i exigent el va dur a cometre excessos, en ocasions molt sanguinosos, en la disciplina militar.
Convençut de que el seu destí era governar als espanyols, va ser dos voltes president del Consell de Ministres i va aplegar a la jefatura de l'Estat com regente durant la minoria d'edat d'Isabel II. A pesar de totes les seues contradiccions, va saber passar inadvertit els seus últims vintihuit anys. Va rebujar la Corona d'Espanya i va ser tractat com una llegenda des de molt jove.
Va passar els últims anys de la seua vida en la seua llar, rodejat de l'afecte dels seus paisans, com a referent de molts dels polítics de l'época. La seua coneguda altaneria va donar pas a un home d'Estat, conseller per a tots i que va manifestar en quantes ocasions va poder, el seu desig de que les desavenències entre les distintes faccions polítiques no se solucionaren més per la via de les armes. La mort de la seua esposa Jacinta el va sumir en un profunt pesar i ya no va atendre més que al seu propi final.
El seu testament havia segut otorgat el 15 de juny de 1878, a penes sis mesos abans de fallir i poc despuix de la mort de la seua esposa. Al no tindre fills, Espartero va nomenar hereua universal a la seua neboda Eladia Espartero Fernández i Blanco, per qui sentia gran predilecció. L'herència, constituïda per una gran fortuna, anava acompanyada de tots els títuls i honors.
Al restant de nebots i al personal de la seua casa els va donar manes i llegats, i al seu antic ajudant, el marqués de Murrieta, li va otorgar l'espasa en la que Bilbao el va obsequiar i l'estàtua que li va regalar la ciutat de Madrit, ademés d'atres pertinences militars menors.
El funeral del general va ser sufragat per l'Estat i les seues despulles varen rebre el protocol per un capità general fallit en acte de servici, a pesar de dur molt temps retirat de la vida militar i política actives. El govern de Cánovas del Castillo va designar el major número possible de soldats per a que participara en la ceremònia. Poc despuix se li va erigir en Madrit una estàtua sufragada en fondos públics, que «representara a l'insigne Príncip de Vergara com pacificador d'Espanya, títul que condensa totes les seues altes dots, els actes de la seua gloriosa vida i explica el fervorós i perdurable reconeiximent de la pàtria».
ReferènciesEditar
- «Adrian Shubert: «Nadie se ha atrevido aún a reclamar el legado de Espartero»». El Cultural
- Archivo General de Andalucía. «El Bombardeo de Sevilla de 1843»
- Espadas Burgos. Manuel Baldomero Espartero, un candidato al trono de España. Ciudad Real: Diputación Provincial, 1984. ISBN 84-505-0556-9
- Ficha biográfica de Baldomero Espartero en el Congreso de los Diputados
BibliografiaEditar
- Bermejo Martín, Francisco (2000). Espartero, hacendado riojano. Logroño: Instituto de Estudios Riojanos. ISBN 84-206-6768-4.Colección Logroño, n.º 24
- Burdiel, Isabel (2004). Isabel II. No se puede reinar inocentemente. Madrit: Espasa-Calpe. ISBN 84-670-1397-4
- Conde de Romanones (1932). Espartero. El general del pueblo. Madrit: Espasa-Calpe
- Fernández Bastarreche, Fernando (1978). El Ejército Español en el siglo XIX. Madrid: Siglo XXI. ISBN 84-206-6768-4
- Ruíz Cortés, F., y Sánchez Cobos, F., Diccionario Biográfico de Personajes Históricos del Siglo XIX Español. Madrid, 1998
- Shubert, Adrian (2000). «Baldomero Espartero (1793-1879). Del ídolo al olvido». En Burdiel, Isabel; Pérez Ledesma, Manuel, eds. Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX. Madrit: Espasa Calpe. ISBN 84-239-6048-X. OCLC 45619844
- Vilches, Jorge (2001). Progreso y Libertad. El Partido Progresista en la Revolución Liberal Española. Madrit: Alianza Editorial. ISBN 84-206-6768-4
Enllaços externsEditar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Baldomero Espartero.