Ben comunal

Una pastora en la seua rabera, quadro de Jean-François Millet

Ben comunal o procomún (De pro, 'profit', i comú) és l'ordenament institucional que dicta que la propietat està atribuïda a un conjunt de persones en raó del lloc a on habiten i que tenen un règim especial d'alienació i explotació. D'eixa forma, cap persona en concret té un control exclusiu (monopoli) sobre l'us i fruïment d'un recurs baix el règim de procomún.

Definicions

Per, processos o coses (ya siguen materials o de caràcter intangible) que el seu benefici, possessió o drets d'explotació pertanyen a un grup o a una comunitat determinada. El grup en qüestió pot ser extens, per eixemple; tots els individus, o els habitants d'algun país, regió, ciutat o poble, etc.- o restringit, com per eixemple, una família o alguns membres d'alguna família, o grup de persones establit per a un propòsit específic (per eixemple, una cooperativa o societat anònima). Els bens, recursos, processos o coses que, en l'actualitat poden ser considerats com a part del procomún, comprenen des de bens públics generals (lliures) i físics (tals com la mar o l'aire) a “bens abstractes” (tals com la defensa o seguritat nacional) o inclús el coneiximent en general o instàncies específiques de tal: senyas o atres elements d'informació (vore, per eixemple Wikimedia Commons).

El concepte està íntimament lligat al de domini públic, que és la forma jurídica que poden adquirir alguns dels elements pertanyents al procomún.

Térmens relacionats

Vore també: Ben econòmic, Comunitat, i Comunitat (Dret)

Vore també: Ben comú, Ben comú (economia), Ben comuna (economia política), i Ben comuna (filosofia)

Vore també: Ben públic, Domini públic, Propietat comunitària, i Comunitat de propietaris

Vore també: Tragèdia dels comunes i Tragèdia dels anticomunes

Comuns en l'antiguetat clàssica

Comunes en Grècia

D'acort en alguns historiadors les activitats econòmiques de la Grècia clàssica estaven emmarcades per dos grups de valors que a sovint entrabar en contradicció: un privilegiava l'interés individual i l'atre l'interés de la comunitat o polis. Com a eixemple de tal conflicte de percepció es poden citar els dos eixemples següents:

Tucídides nos diu que Pericles va argumentar a favor de que Atenes s'embarcara en la guerra del Peloponeso -a pesar de que en la seua opinió seria llarga i difícil- en el següent argument, que busca mostrar la superioritat ateniense sobre els membres de la Lliga del Peloponeso: “Ells dediquen una chicoteta fracció del seu temps a la consideració d'assunts públics i la majoria a la persecució dels seus propis objectius. I cada u s'imagina que cap problema s'originarà d'este descuit, que és el negoci d'algun atre cuidar d'açò o lo un atre en el seu lloc i aixina, per la mateixa idea sent tinguda per tots separadament, lo comuna causa una llenta decadència”

Per una atra part -i posteriorment- Aristóteles va argumentar -contra la proposta de Sócrates a favor de la propietat comuna- alegant que “El sistema propost oferix encara un atre inconvenient, que és el poc interés que es té per la propietat comuna, perque cada u pensa en els seus interessos privats i es cuida poc dels públics, si no és en quant li toca personalment, puix en tots els demés descansa de buen grado en els contes que uns atres es prenen per ells, succeint lo que en una casa servida per molts criats, que uns per atres resulta mal fet el servici.”

No obstant, és necessari considerar que per una varietat de factors, entre els que s'inclou un despreci al treball “banáusico” - lo que ara es consideraria treball motivat pel guany més allà de la necessitat del sustente- l'economia grega depenia fortament d'activitats agrícoles “familiars”. Conseqüentment, la contradicció notada no sembla haver dut a una formalisació o tentativa de solució llegal de la contradicció, mantenint la discussió al nivell filosòfic.

Comuns en Roma

Els romans varen tractar de resoldre la contradicció mencionada en una tentativa d'especificació del concepte de propietat. Per a la llegislació romana, el dret de propietat s'origina en la “ocupació” o tinença: qui té alguna cosa, ho posseïx. Els romans distinguien dos grans categories bàsiques: les persones i les coses. Les coses són les que poden ser posseïdes i es diferenciaven a la seua volta en coses sagrades, coses públiques (res publica: que pertanyen a l'estat o la ciutat), coses comunes (res communis: aire, mar) i coses privades (que pertanyen a "individus en família" com a tals). No obstant -i potser òbviament- algunes coses no poden ser posseïdes sense deixar de ser lo que són (res nullius): els rius o aigües corrents, animals salvages, peixos en la mar, etc. Si algú els posseïx, deixen de ser rius en moviment, animals salvages o peixos en l'mar. Eixes coses són, conseqüentment, de qualsevol i de tots. Sobre el mateix raonament, algunes són posseïdes en conjunt: els camins, fonts d'aigua d'una ciutat, etc.

L'ocupació o tinença d'una cosa es denominava el dret de “usu fructus”; en la pràctica, el dret a usar i gojar d'ella, pero no equivalia a un dret a la propietat sobre la “essència” de la cosa mateixa (vore usufructe). Per eixemple, la tinença sobre un arbre significava que es podia gojar dels fruts de tal arbre, pero eixe dret s'extinguix si es talla l'arbre. Aixina els membres d'una família tenien dret a gojar de la propietat familiar pero estaven baix obligació, inclús com Pater famílies de mantindre-la per a futures generacions de la mateixa, a pesar de que podien dispondre dels bens com a tals (vore Patrimoni).

El dret absolut, sobre l'essència de la cosa, equivalia a “dominium”. “Dominium" corresponia solament a el “populos” (poble romà) o -posteriorment- a l'emperador.

Conseqüentment, el dret romà introduïx la diferència entre tipos o classes de comunes: el que és comú a tots els humans, el que pertany solament a alguns socis, el que és absolut pero no ejercible a cap individu en particular (dominium), el d'us (com en camins o rius), etc.

Per eixemple, en les Institutas s'establix que “per llei de la naturalea, l'aire, l'oceà... etc, són propietat de tots”, pero també s'establix el comú restringit a alguns: “si dos persones mesclen el seu vi o junten el seu or, la mescla els pertany als dos en conjunt”. La llei romana establix també el dret dels “ciutadans” a utilisar alguns bens en comú (camins, ponts, fonts d'aigua) en exclusió, en alguns casos, dels no ciutadans (els estrangers no tenen dret, per eixemple, a utilisar les vies en Roma, llevat en permís).