Betula pendula
El
abedull comú,
abedull europeu,
abedull llorón[1]
abedull péndola,
abedull plateado,
abedull barrugós o
aliso europeu[2]
(Betula pendula)
(sense. B. verrucosa, Ehrh.)
és un arbre caducifolio del gènero Betula.
És originari d'Eurasia.
Descripció
[editar | editar còdic]Tronc generalment prim (encara que ocasionalment pot aplegar fins als 2 metros de diàmetro), en corfa d'un blanc pur característic, que en la base del tronc s'enfosquix i bada en l'edat. Els eixemplars jóvens tenen la corfa pardusca, com la del cerezo. El sistema radical és somero i estés. La copa és més o menys aovada, hojosa, pero de poca ombra, en les branques casi empinades.
Les ramitas de l'any i els refillols són glabros, en glándulas resinosas. Els ulls són aguts. Els fulls, que són ovalades, medixen de 2,5 a 7 cm, dels quals 1/3 és el peciol. Est és cilíndric, lo que li fa distinguir-ho en el gènero Populus. Els nervis són rectilíneos, i apleguen a alcançar el marge foliar (diferència en Populus nigra).
Florix a finals de l'hivern, estant els #ament masculins ya formats en autumne. Estos són assentats i lampiños i medixen uns 3-6 cm i apareixen en grups de 2 o 3. Les flors masculines apareixen 3 flors per cada bràctea, cada una en dos estams de filament bífido. Les flors femenines apareixen en #ament solitaris d'1.5-3.5 cm que apleguen a soportar 3 flors acalamídeas en estils filiformes.
El frut és una sàmara bialada, en ales més amples que la pròpia anou; es desprenen en grups de 3 junt a la bràctea. Integren una arracada cilíndrica prou compacte que es va desintegrant en el temps.
És una espècie de fàcil germinació i disseminació.
Distribució
[editar | editar còdic]És l'espècie més estesa en Europa, encara que en la part meridional es troba solament en les zones més altes. S'estén pel nort d'Àfrica i el suroest d'Àsia, d'a on és originari, trobant-se ademés molt present en les montanyes del nort de Turquia i del Caucas. També ha segut introduït en Canadà i Chile.
Hàbitat i cultiu
[editar | editar còdic]Preferix sols àcits, humits i fèrtils, trobant-se a sovint prop dels cursos d'aigua i en zones rebujades. Creix selvat en regions templades d'Àsia, trobant-se preferentment en llocs montanyosos de fins a 2.700 m.
En la península ibèrica habita en els Pirineus, el Sistema Central i el Sistema Ibèric (Serranía de Conca), Montes de Toledo, Serra Bètica i Penibética. També es troba estés pel Rif africà. No sol sobrepassar molt més dels 120 anys, en creiximent ràpit al principi. Brota d'esquejes semileñosos i llavors en facilitat.
No soporta les podes severes degut a que sol perdre molta llacor, sent propens a emmalaltir per les ferides.
Història
[editar | editar còdic]Segons la teoria més acceptada, el seu nom procediria del llatí betūlla que a la seua volta procediria de la paraula betu que era com els celtes designaven a l'abedull. No obstant, abans de l'aparició del paper, la corfa de l'abedull s'usava per a escriure sobre ella, per lo que hi ha els qui pensen que el seu nom es deriva del sánscrito bhurga, 'arbre en la corfa del qual s'escriu'. Uns atres opinen que procedix de batuere, 'batre', per l'us que donaven els pastors els reixats que construïen en les seues branques.
Donada la flexibilitat i durea de les ramillas de l'abedull, varen ser utilisades com a instrument de flagelación; en atres temps els professors les utilisaven per a impondre dura disciplina en les aules.
Propietats
[editar | editar còdic]Per mig de la destilació de la seua corfa s'obté un alquitrà que s'ampra per a l'elaboració de pomades per a les malalties de la pell. En els seus fulls s'elaboren infusions en propietats diuréticas.
Principis actius
[editar | editar còdic]Conté flavonoides (2-3%): hiperósido (0,8%), avicularina (0,5%), galactosil-3-miricetol, glucoronil-3-quercetol, quercitrósido. Oli essencial (1%): monotropitósido (90%) que es hidroliza en salicilato de metilo; triterpenos: àcit betulínico, betulinol. Ixes potásicas (4%). Taninos, especialment en la corfa (10%). Àcit ascórbico (5%). Atres fonts: fulls rics en oli essencial (0,04%) el qual té fins a un 25% de betulenol. Tanino (9%), saponinas (3%), àcit nicotínico (5%) i certes agliconas com la miricetina (cridada també miricitrina). El principal aromàtic és el àcit betulábico. Component d'interés és el betulinol (alcamfor d'abedull), heterósido que es troba sobretot en els fulls jóvens. En menor cantitat hi ha glicósidos flavónicos: quercetol-3-galactósido (hiperósido) i miricetin-3-digalactósido (2%). La corfa té major cantitat de taninos (10 al 20%) i betulinol (10 al 14%). L'oli essencial conté cantitats importants de salicilato de metilo i triacontano. En la corfa s'ha trobat un alcohol triterpénico (betulinol). La alquitrà d'abedull conté metilsalicilatos, hidrocarburs alifáticos i aromàtics i fenolés (6%) com el cresol, el xilenos i el guayacol.[3]
Indicacions
[editar | editar còdic]Els flavonoides i les sals potásicas li conferixen una acció com diurético, favorint l'eliminació d'aigua, clorurs, urea i àcit úrico. L'oli essencial és analgésico, antiinflamatorio, antiséptico, antipirético i cicatrizante. Els taninos continguts en la corfa són responsables de l'acció astringente (antidiarreico, hemostático local); la llacor té un efecte diurético i analgésico. Indicat per a estats en els que es requerixca un aument de la diuresis: afeccions genitourinarias (cistitis, ureteritis, uretritis, pielonefritis, oliguria, urolitiasis), hiperazotemia, hiperuricemia, gota, hipertensió arterial, edemas, sobrepés acompanyat de retenció de líquits. Grip, refredats, síndrome enfebrat, cefaleas. Inflamacions osteoarticulares: artritis, artrosis, bursitis, tendinitis, fibrositis, fibromialgias. En us tòpic: cicatrisació de feridas, celulitis, eczemas, psoriasis, alopècia, vulvovaginitis, cervicitis.[3]
Contraindicado en hipersensibilidad als salicilatos. L'us de diuréticos en presència d'hipertensió o de cardiopaties, només deu fer-se per prescripció i baix control mèdic, donada la possibilitat de descompensación tensional o la potenciació de l'efecte dels cardiotónicos, per la possible eliminació urinària de potassi. Pel seu contingut en salicilatos, encara que estan presents en escassa proporció en la planta, s'aconsella tindre una especial precaució a l'hora de prescriure extractes concentrats a pacients en trombocitopenia, hemorràgies actives o que estiguen seguint tractaments en hemostáticos o #anticoagulant. Tindre en conte el contingut alcohòlic de l'extracte decorregut, tintura i aixarop durant l'embaràs, l'alletament, en pacients en gastritis, úlceres gastroduodenales, síndrome de l'intestí irritable, colitis ulcerosa, hepatopatías, epilèpsia, Parkinson o atres malalties neurològiques.[3]
S'usen Els fulls, eventualment la corfa, ulls i llacor. Infusió de fulls: 40 g/l, infundir 10 minuts. Tres tasses al dia. Quan convinga alcalinizar l'orina, es pot afegir 1 g de bicarbonato sòdic, quan l'infusió estiga a 40 °C. Decocció de corfa o ulls (febrífugo): 5 g/tassa, hervir 5 minuts, tres tasses al dia, entre menjars. Suc fresc (llacor): 1 a 3 cullerades soperes (15 ml) al dia, diluït en infusió, aigua o suc. L'alquitrà d'abedull, que s'obté per calfament de la corfa, és un líquit espés i bituminoso de color marró negruzco i d'olor intensa i balsámico.[3]
Atres usos
[editar | editar còdic]De la corfa es destila la alquitrà d'abedull que s'usa per a curtir cuiro, al que sembla protegir de l'atac d'insectes. També és amprat en perfumeria. La fusta és blanca, llaugera, fàcil de treballar.[3]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Betula pendula va ser descrita per Albrecht Wilhelm Roth i publicat en Tentamen Florae Germanicae 1: 405. 1788.[4]
Betula: nom genèric que varen donar els grecs a l'abedull.
pendula: epítet latino que significa "colgante".[5]
|
|
Noms comuns
[editar | editar còdic]- Castellà: abedull, abedull blanc, abedull comú, abedull péndola, abedull verrucoso, albar, aliso blanc, bédul, beduch, bedul, bieso, biezo, chopa blanca, chop selvat.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Arbres de Madrit». Archivat des d'el original, el 26 d'abril de 2014. Consultat el 25 d'abril de 2014.
- ↑ (1990) , Granada: Servici de Publicacions de l'Universitat de Granada, p. 51. ISBN 84-338-1285-8.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Betula pendula». Plantes útils: Linneo. Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2009. Consultat el 10 de novembre de 2009.
- ↑ «Betula pendula». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 20 de decembre de 2012.
- ↑ dn Epítets Botànics
- ↑ Sinònims en Tela Botànica
- ↑ 7,0 7,1 «Betula pendula». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 25 de novembre de 2009.
- ↑ Betula pendula en PlantList consultat el 20 de decembre de 2012
- ↑ «Betula pendula». World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 20 de decembre de 2012.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikispecies té un artícul sobre Betula pendula.- Betula pendula en Arbres Ibèrics
- http://www.tela-botanica.org/eflore/BDNFF/4.02/nn/9626/synonymie [1] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Betula pendula» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.