Brixton
Brixton és un districte de Londres pertanyent a la delegació de Lambeth, en el sur de Londres. Se li ha identificat com un dels 35 majors centres del Gran Londres.[1]
Té un caràcter principalment residencial, en un prominent mercat galliponter i, per això, un sector substancial de la venda al por menor.[2] Conta en una comunitat multiétnica, a on la gent d'orige africà i caribeny conforma un gran percentage de la població.[3] Es troba a 4.3 km al sursudoeste del centre geogràfic de Londres i colindar en Stockwell, Clapham, Streatham, Camberwell, Tossal Tulse i Tossal Herne.[4] Dins del districte es troben les principals oficines de la delegació de Lambeth de Londres.[5]
Història
[editar | editar còdic]
Es creu que el nom Brixton es va originar a partir de la paraula Brixistane 'la pedra de Brixi', un lord sajón. Es pensa que este tal Brixi irguió una pedra limítrofa per a indicar el lloc de reunió de la cort del Hundred Surrey. Es desconeix la localisació de tal pedra; no obstant, es creu que es trobava en el cim del tossal Brixton, en una camí conegut per llavors com Bristow o la calçada elevada de Brixton, molt abans que hi haguera alguna edificació en la zona. Brixton marca l'elevació des dels pantans del nort de Lambeth, fins als tossals de l'alt Norwood i Streatham. Per llavors, el riu Effra fluïa des del seu curs superior en l'Alt Norwood a través del tossal Herne, i finalment desembocava en Brixton. Dos ponts baixos travessaven el riu per als camins romans en direcció a la costa sur de Gran Bretanya; els camins actualment es diuen carrer Brixton i carrer Clapham. Els camins principals es trobaven units a través d'una ret de carrils medievals del camp, tal com el carril Acre, carril Coldharbour, carril d'aigua de Brixton i el carrer Lyham, anteriorment coneguda com a carril Black. No va ser sino fins a finals de el XVIII quan es varen formar pobles i assentaments al voltant de Brixton, degut a que para llavors la zona que havia segut bosc es va convertir en terra destinada a l'agricultura i horts, coneguts per la producció d'assuts i la caça d'animals salvages.
L'àrea es va mantindre en un estat subdesenrollat fins a inicis de el XIX. Els principals assentaments es trobaven en les rodalies de Stockwell, Tossal de Brixton i Carril Coldharbour. En l'obertura del pont Vauxhall en l'any de 1816, es va millorar el trànsit cap a la zona de Londres central, lo que va propiciar el desenroll suburbà. Angell Town va ser l'assentament més gran i un dels últims de caràcter suburbà. Construït en la década de 1850 en el costat este del carrer Brixton, deu el seu nom a una família que era ama de terrenys en Lambeth des de finals de el XVII fins a el XX.[6]
Construït en 1816, un dels pocs molins que encara existixen en Londres es troba en el tossal Brixton, rodejat de cases alçades durant l'expansió victoriana de Brixton. Quan es va construir el sistema de drenage de Londres a mitan de el XIX, el seu dissenyador, Sir Joseph Basagne, va incorporar fluix del riu Effra a dit sistema. El fluix del riu s'incorporava a través d'una aigüera interceptora d'alt nivell (l'aigüera de Effra).
Brixton es va transformar en un suburbi de classe mija entre 1860 i la década de 1890. Els ferrocarrils ho comunicaven en el centre de Londres quan Chatham, la llínea principal, estava encara en construcció en la década de 1860. En 1880, la Electric Avenue va rebre el seu nom per ser el primer carrer de Londres allumenada en electricitat. Per llavors, es varen construir opulentas cases a la parell dels principals camins de Brixton. Despuix, a inicis de el XX, les cases es varen convertir en departaments i cases d'hostes pel desplaçament de les classes miges per l'increment de població de classe treballadora.
Cap a 1925, Brixton atrea a millers de visitants. Contava en el major centre comercial del sur de Londres, aixina com en mercats pròspers, cines, bars i teatres. En la década de 1920, era la capital de compres del sur de Londres: tenia tres grans tendes departamentals i les primeres tendes de les franquícies, que posteriorment serien les més importants a nivell nacional. Hui, el Carrer Brixton és la principal àrea comercial, junt en el mercat de Brixton.[7]
En la colindancia occidental de Brixton i Clapham està la “Sunlight Laundry”, fàbrica de art decó dissenyada per l'arquitecte F.E. Simpkins. Construïda en 1937, és un dels edificis art decó que encara s'utilisen per al seu propòsit original i que encara té com a ama a l'empresa que els va comissionar.
Brixton va sofrir bombardejos durant la Segona Guerra Mundial, lo que va provocar una greu escassea de vivendes i va propiciar el desenroll de l'obsolescència urbana. Com a conseqüència d'això, es varen construir vivendes socials i es reacondicionó la zona. En les décades de 1940 i 1950 va aplegar una gran cantitat d'immigrants de les Índies occidentals a Brixton.[6] Posteriorment, es varen assentar comunitats portugueses i d'atres nacions europees. La població de Brixton es troba cada volta més envellida, alguna cosa que afecta a la planificació d'estratègies de vivenda.[8]
1948: La generació "Windrush"
[editar | editar còdic]
La primera onada d'immigrants (42 individus) que varen conformar la comunitat britànica afro-caribenya va aplegar en 1948 als ports de Tilbury a bordo de el “Empire Windrush” de Jamaica. Els immigrants es varen estajar temporalment en el refugi profunt de Clapham del Sur. La bossa de treball més propenca es trobava en el carril Coldharbour (Brixton), lo que propiciava que els nouvinguts s'assentaren de manera local.[9][10][11]
L'intenció de varis immigrants en aplegar a Gran Bretanya era la de quedar-se alguns anys; no obstant, la majoria es va assentar permanentment. L'arribada dels passagers d'esta embarcació representa un punt de referència important en l'història del Regne Unit modern: l'inici de la societat multicultural britànica moderna.[9] En 1998, l'esplanada de la Biblioteca Tate de Brixton va canviar el seu nom a “Windrush Square” per a commemorar el 50.º aniversari de l'arribada del Windrush.[6]
1980: Folgues i l'informe de Scarman
[editar | editar còdic]
Brixton va ser l'escenari de les folgues d'abril de 1981, época en la que la ciutat tenia molts problemes socials i econòmics, predominantment en la comunitat afrocaribeña: desocupació, alta criminalitat, males condicions de vivenda i no hi havia comoditats.[12] A principis d'abril, la Policia Metropolitana va començar la "Operation Swamp 81" per a reduir el crim, en gran mida en l'us repetit de l'anomenada llei les seues, que permetia als agents detindre i registrar a qualsevol persona sospitosa. Vestits de civil, s'enviava als agents de policia a Brixton; baix tal llei, en cinc dies es va detindre i va registrar a casi 1000 persones.[13] Va haver gran indignació al respecte, puix la majoria dels detinguts eren jóvens negres. La folga va resultar en casi 297 policies ferits i 45 civils, més de cent automòvils incendiats (inclosos 56 de policies) i casi 150 edificis danyats, 30 d'ells destruïts pel fòc. Es va arrestar a 82 persones. Els informes varen indicar que aproximadament 5.000 persones varen estar involucrades en la folga.[14]
Despuix del tumult de 1981 de Brixton, el Govern va portar a terme una investigació pública sobre els disturbis, encapçalada per Lord Scarman. L'informe de Scarman es va publicar en novembre de 1981 i considerava provat l'abús desproporcionado i indiscriminat de la policia en detindre i registrar a gent de raça negra. A partir de l'informe varen sorgir vàries recomanacions, per lo que en 1984 es va crear un nou còdic de conducta policial: la "Police and Criminal Act 1984". En 1999, l'informe Macpherson, una investigació sobre l'assessinat de Stephen Lawrence, va revelar que algunes de les recomanacions de l'informe Scarman s'havien ignorat i es va concloure que la policia era "institucionalment raciste".[15]
El tumult de Brixton de 1985 va seguir en el tiroteig a una dòna negra, Dorothy 'Cherry' Groce, en acabant de que la policia haguera entrat en la seua casa buscant al seu fill, Michael Groce. Els varis casos de morts de jóvens negres baix custòdia policial i la desconfiança cap a la policia varen donar lloc a protestes menors durant la década dels 90.
1990
[editar | editar còdic]Els tumults de 1995 es varen iniciar a partir de la mort d'un ciutadà negre (Wayne Douglas) baix custòdia policial. Les raïls en Brixton del primer ministre, John Major, es varen utilisar en un cartell de la campanya electoral del partit conservador: "What does the Conservative Party offer a working class kid from Brixton?" (¿Qué oferix el Partit Conservador a un chic de classe treballadora de Brixton?). John Major va eixir elegit primer ministre.[16]
El 17 d'abril de 1999, el neonazi David Copeland va posar una bomba en la Electric Avenue que va explotar un dia de compres en el supermercat Iceland. En juny de 2000 se li va condenar a sis cadenes perpètues. Es diu que l'atentat anava dirigit a la comunitat negra de Brixton. Copeland també va atacar atres parts de Londres: el Brick Lane, cor de l'est de Londres que alberga una comunitat asiàtica, i el pub Admiral Ducan de Soho, freqüentat per homosexuals. La BBC va afirmar que Copeland, en els seus varis atentats, pretenia escomençar una guerra racial en el Regne Unit.[17] En 2009, una víctima de l'atac de Soho va escriure una obra sobre lo ocorregut: “The First Domine”.[18]
JayDay o Festival de Cànnabis
[editar | editar còdic]De 2001 a 2004, el parc Brockwell va albergar el festival Cànnabis anual, o JayDay, organisat per la coalició Pro-cànnabis. La policia havia segut tolerant respecte a fumar cànnabis.[19][20] En 2005, Lambeth (Londres) va rebujar la solicitut d'albergar el Festival de Cànnabis:
Gentrificación
[editar | editar còdic]Es debat si la renaixença de Brixton va ocórrer per regeneració o gentrificación.[22] Alguns creuen que el districte ha segut objecte d'un procés de gentrificación des de la década dels 90 que ha donat com a resultat que gent rica de classe mija prenga ventaja de l'ubicació de la zona i de la pròspera escena d'art bohemio. Uns atres argumenten que s'ha regenerat la zona.[23][24][25] En els últims anys, Brixton ha segut sèu d'un mercat sobre rodes d'agricultors ubicat camí a l'estació, aixina com de restaurants i tendes pop-up. S'han obert noves galeries d'art, tendes de delicatessen, bars, cafeteries i tendes de roba antiga, sobretot al voltant del mercat del poble de Brixton, per lo que alguns creuen que la zona s'ha tornat semblada als voltants de Clapham.[26]
Brixton va rebre el Gran Premi de Veïnat 2013 (que cobrix el Regne Unit i Irlanda) de l'Acadèmia d'Urbanisme.[27]
En abril de 2015 va haver una protesta per part dels residents locals i activistes.
Ciutat de transició
[editar | editar còdic]Brixton va ser una de les primeres ciutats en el proyecte 'Ciutat en Transició' del Regne Unit.[28] Per això, el Parc Brockwell alberga la Fira Verda Urbana de manera anual, celebrada per primera volta en l'estiu de 2007.[29]
Lliura de Brixton
[editar | editar còdic]La lliura de Brixton es va llançar el 17 de setembre de 2009 per la Ciutat en Transició de Brixton.[30] Es tracta d'una moneda local que està disponible com a alternativa a la lliura esterlina.[31] El primer dia d'operació de la lliura de Brixton va ser el 18 de setembre de 2009; 80 empreses locals varen acceptar la moneda.[32] Atres ciutats del Regne Unit que utilisen la seua pròpia moneda són Bristol, Totnes, Devon, Stroud en Gloucestershire i Lewes en Sussex.
La lliura de Brixton té com a objectiu impulsar l'economia local i construir un sistema de respal mutu entre les empreses independents vinculant als compradors locals en les tendes locals i encorajant a les tendes locals als bens i servicis d'orige local.[32] Els billets estan disponibles en denominacions de B£1, B£5, B£10 i B£20 i representen a celebritats locals, com a l'activiste de la comunitat Olive Morris i a l'ecologiste James Lovelock.[32]
El 29 de setembre de 2011, es va llançar una versió electrònica de la lliura de Brixton a on els usuaris poden pagar per mensage de text.
Es va iniciar una segona emissió del paper moneda, que incloïa un nou conjunt de persones conegudes en Brixton: en el B£1, el fundador dels Black Cultural Archives Len Garrison; en el B£5, David Bowie; en el B£10 i en el B£20, Violette Szabo, agent secreta de la Segona Guerra Mundial.
El revers dels billets té punts de referència locals com el Skatepark de Stockwell, l'art públic en l'avinguda Electric, Amanecer nuclear - un dels murals Brixton- i la guanyadora del premi Stirling, Evelyn Grace Acadèmia. Els quatre billets conten en un disseny inspirat en Coldharbour Lane's Southwyck House (o "Barrier Block").
Vivendes
[editar | editar còdic]Zones residencials
[editar | editar còdic]
Brixton té sis grans zones residencials: Stockwell Park Estigues, a l'eixida de Brixton i Stockwell Roads, respectivament; Myatts Field, a l'eixida de Vassall Road; Angell Town, a l'eixida de Brixton Road sobre la colindancia en Camberwell; Loughborough, en el centre de Brixton; Moorlands Estigues, a l'eixida de Coldharbour Lane; St Matthew’s,[3] en el forcall entre Brixton Hill i Effra Road; i Tulse Hill Estigues, al sur de St Matthews. Les 6 zones contenen una gran part de la població resident de Brixton.[2]
Àrees com Stockwell Park Estigues i Angell Town Estigues varen ser dissenyades originalment per a acomodar aceres elevades que uniren a tot Brixton. Les cocheres de planta baixa han demostrat ser un greu problema de seguritat.[8] L'àrea de Somerleyton Estigues es troba rodejada per una estructura en forma de ferradura construïda en rajola i concret en la década dels 70, la Southwyck House, i va rebre la seua forma distintiva per a promoure una barrera contra el soroll de la Ringway 1, via motorisada que deuria haver travessat Brixton i Camberwell, pero la construcció de la qual posteriorment es va abandonar.[33]
Algunes zones urbanes s'han relacionat en la decaiguda urbana i el crim. S'han construït portes i barres de metal en Loughborough Estigues, en les rodalies de Loughborough i Minet Road, com a conseqüència d'un número d'assessinats en l'àrea.[3] L'àrea de Loughborough Estigues estaja a més de 3000 famílies i és una mescla de complexos departamentals i torres construïdes en els anys 60 i 70, aixina com d'edificis de baixa altura construïts en els 40. S'han observat problemes de decaiguda urbana en les afores de Loughborough Junction, àrea de entronque entre Loughborough Estigues, Angell Town i Moorlands Estigues.[34]
Edificis de l'época victoriana
[editar | editar còdic]Brixton encara posseïx cases de l'época victoriana.[3] Mentres es construïen ponts sobre el riu Támesis en el primerenc XIX, els qui treballaven en la ciutat de Londres i l'extrem oest de Londres es varen mudar al sur de Londres. L'assentament que es va construir de manera més primerenca es va fer de tal manera en Washway, hui en dia Brixton Road. En el cercamiento de la Mansió de Lambeth, propietat de l'arquebisbe de Canterbury, en 1806 i l'obertura del pont Vauxhall en 1816, el desenroll de viles i cases adossades va començar en les àrees circumdants als camins principals. L'iglésia de St Matthew en el centre de Brixton es va consagrar en 1824, lo que indica una població d'un tamany considerable en eixe moment. Les estipulacions Rush sobre recints comuns dictaven que les cases adossades prop dels camins principals devien permetre l'existència de grans jardins. El molí es va erigir en Brixton Hill en l'any 1816 i la casa de correcció de Surrey, posteriorment presó de Brixton, en 1819.[35]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Major of London. «London Pla (Consolidated with Alterations since 2004)». Greater London Authority. Archivat des d'el original, el 2 de juny de 2010. Consultat el 26 de febrer de 2016.
- ↑ 2,0 2,1 «Brixton Guide». All In London (2009). Consultat el 25 d'abril de 2009.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «History of Brixton». Myvillage.com. Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2008. Consultat el 26 de febrer de 2016.
- ↑ «Streetmap of Brixton». Streetmap EU Ltd (2009). Consultat el 7 de juliol de 2009.
- ↑ «Lambeth Council office locations». London Borough of Lambeth (2009). Archivat des d'el original, el 15 de juny de 2009. Consultat el 7 de juliol de 2009.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «London Borough of Lambeth &#; A short history of Brixton». Lambeth.gov.uk. Archivat des d'el original, el 30 de decembre de 2013.
- ↑ «Morleys store, Brixton». Morleys Stores Ltd. Archivat des d'el original, el 1 de setembre de 2014. Consultat el 18 de setembre de 2014.
- ↑ 8,0 8,1 «Stockwell Park Estigues». Stockwellpark.com. Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2013. Consultat el 5 de decembre de 2012.
- ↑ 9,0 9,1 British history: The making of modern Britain BBC Online : Mike Phillips, 1998. Accessed 4 October 2006.
- ↑ «Small Island Read 2007: The Windrush Generation». Smallislandread.com. Archivat des d'el original, el 17 de febrer de 2012.
- ↑ «Empire Windrush History». Oceanlinermuseum.co.uk. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 6 de febrer de 2016.
- ↑ Kettle, Martin & Hodges, Lucy (1982) Uprising!: Police, the People and the Riots in Britain's Cities
- ↑ Battle for Brixton, Youtube.com, Youtube.com
- ↑ "How smouldering tension erupted to set Brixton aflame", The Guardian, 13 April 1981
- ↑ Q&A: Stephen Lawrence murder, BBC News. Recuperate le 4 de giner de 2008.
- ↑ Bennett, Gillian (1996). “'Camera, Lights Action!': The British General Election 1992 as Narrative Event”. Folklore 107: 94–97. doi:.
- ↑ Profile: Copeland the killer, BBC News. Recuperate le 27 d'abril de 2010. Archivate ab le original le 20 de juliol de 2009.
- ↑ Emily-Ann Elliott. «Bomb survivor writes Brighton play». The Argus. Consultat el 27 de juliol de 2011.
- ↑ «Jayday Cànnabis March and Festival, Kennington Park to Brockwell Park, London». Urban75.org.
- ↑ «Jayday Cànnabis March and Festival, Kennington Park to Brockwell Park through Brixton, 5th June 2004». Urban75.org.
- ↑ Schmoo.co.uk [1] archivat en Wayback Machine., cànnabis coalition (uk)
- ↑ Dayle, Philip. Brixton: regeneration or gentrification?, The Guardian.
- ↑ «The Brixton Plantilla:Sic». The Happiness Project London.
- ↑ «Shops and more at Brixton Village – Space Makers Agency». Spacemakers.org.uk.
- ↑ «London's Brixton Market revamp: Bohemian style: arty hubs to see and be seen». Easyvoyage.co.uk.
- ↑ «COMMENT: Gentrification of Brixton leaves em conflicted». Brixton Blog.
- ↑ «Brixton». The Academy of Urbanism. Consultat el 5 de decembre de 2012.
- ↑ «Transition Towns wiki». Transitiontowns.org.
- ↑ Urbangreenfair.org [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «The Brixton Pound». Site.transitiontownbrixton.org. Archivat des d'el original, el 29 de maig de 2010.
- ↑ Hubberts Peak says:. «Brixton Pound Moves Town Closer To 'Transition Town' Status». Thegreenvillage.co.uk. Archivat des d'el original, el 2 de juliol de 2013. Consultat el 26 de febrer de 2016.
- ↑ 32,0 32,1 32,2 Whateley, Laura (13 de març de 2012). Brixton has run on the pound as shoppers clamour for local currency, The Times.
- ↑ «Brixton: Barrier Block». Urban75.org. Consultat el 5 d'agost de 2009.
- ↑ Brixton's gone to pot, BBC News. Recuperate le 27 d'abril de 2010.
- ↑ Ideal Homes – Brixton [3] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Brixton» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.