Campanya naval de 1841 (Guerra Gran)

La Campanya naval de 1841, també cridada com de les Campanyes de l'Argent, va enfrontar en aigües del Riu de l'Argent a les esquadres de la Confederació Argentina i del Uruguay en el marc de la Guerra Gran.

Antecedents

El 29 d'octubre de 1840 el conveni firmat entre l'almirant francés Ángel René Armand de Mackau i el canceller de Juan Manuel de Roses, Felipe Arana, va finalisar el conflicte entre França i Argentina. Pel mateix s'estipulava l'alçament del bloquege als ports argentins i l'evacuació de l'illa Martín García.

Erro al crear miniatura:

John Halstead Coe.

El govern oriental de Fructuoso Rivera, que fins al moment mantenia en operacions només una escuadrilla en aigües del riu Uruguay al mando de Francisco Fourmantin des del 13 de novembre de 1838, data en la que havia reemplaçat a Santiago Sciurano, caria de temps per a preparar una adequada defensa de l'illa per lo que va retirar també les seues tropes, pero decidit a alçar una esquadra que disputara el control del Riu de l'Argent va nomenar una Comissió Marítima destinada al seu equipament i armament que va iniciar de colp i repent una subscripció entre la classe adinerada a els efectos de procurar-se recursos. El 31 de decembre de 1840, el Ministeri de Guerra i Marina riverista va nomenar al coronel John Halstead Coe cap de les forces navals a crear-se.

Al començament de 1841 la flota de Coe constava ya de la corbeta Sarandí (10 canons, Malcolm Shannon), buc insígnia, bergantín Pereyra (4 canons, Roberto Guillermo Beazley), la goleta Palmar (3 canons, Guillermo Mason), el bergantín goleta Montevideano (6 canons, Bernardo Dupuy), el lugre Constitució, el bergantín goleta General Aguiar (Enrique Sinclair i el bergantín goleta Yucutujá.

Per la seua banda, alluntada l'amenaça que representava França, segona potència naval de l'época, Roses va dispondre com a primera mida ocupar Martín García, refer les seues fortificacions i colocar una guarnició permanent i com segona dur el bloqueig a la mateixa Montevideo, per ad açò el 22 de giner de 1841 va emetre un decret disponent el tancament dels rius Paraná i Uruguay, autorisant el cors contra els bucs provinents de ports orientals i el bloqueig de la capital.

Erro al crear miniatura:

Guillermo Brown.

Per decisió de Roses i del seu inspector i comandant general d'Armes, el coronel major Agustín de Pinedo, el 2 de febrer es va designar al brigadier Guillermo Brown comandant general en cap de l'Esquadra de la República. Brown era reconegut, sense distinció de partits, com un héroe de la guerra naval contra Espanya i contra el Brasil, i si be es trobava ya retirat, va acceptar el nomenament. El tinent 1° Álvaro José d'Alzogaray seria el seu ajudant i enllaç en el canceller Felipe Arana. Fins a eixe moment, la escuadrilla de la Confederació es reduïa a unes poques naus que al mando d'Antonio Toll disputaven el control del riu Uruguay a Fourmantin.

El nou adversari de Brown, Coe, era de la mateixa manera que varis dels oficials d'abdós esquadres, un antic subordinat seu en la campanya contra l'Imperi del Brasil.

Brown contava en el bergantín General Belgrano (24 peces, Antonio Toll, després substituït per Guillermo Bathurst), nau insígnia, el bergantín General Echagüe (11 peces, Joaquín Hidalgo), la corbeta 25 de Maig, el bergantín goleta Vigilant (5 peces, Bathurst i després Juan King) i les goletas General Sant Martín (5 peces, Gerardo Fisher), Llibertat (5 peces, Craig i després J. Corder), Entrerriana (8 peces, Nicolás Jorge) i 9 de Juliol.

Primeres accions

Erro al crear miniatura:

Bergantín Montevideano (1840).

El 7 de febrer de 1841 va desertar des de Colónia del Sacrament el bergantín goleta General Aguiar en moments en que el seu comandant es trobava en terra. L'11 de febrer Rivera va dispondre per la seua banda el tancament dels rius i va autorisar el cors contra els bucs de pabelló argentí.

Ya iniciada l'escalada dell conflicte, Roses va donar órdens de desplegar una escuadrilla al mando de Gerónimo Calcàrea per a actuar entre Bot i Belén, la que va començar a operar el 13 de març de 1841 causant un important perjuí al comerç uruguayà.

En març, l'esquadra riverista havia sumat a les naus ya citades les goletas Luisa i Rivera. Pese a estar llest a iniciar operacions, durant dos mesos Coe va mantindre els seus bucs a l'ampar de les bateries de Montevideo. El 16 de maig de 1841 va ser issat el pabelló oriental en la Sarandí, mentres Brown estava preparat per a salpar en la seua esquadra rumbo a Montevideo.

Combat del 24 de maig de 1841

Coe va fondejar al surest de Punta Brava mentres que Brown no va refusar el combat i en només el Belgrano i el Echagüe es va colocar a barlovent. A les 10 es va incorporar a l'acció el Vigilant que ubicant-se per a tallar la retirada de l'esquadra riverista al port va iniciar un fort cañoneo fins a les 11:45. A les 12:15 es va generalisar el combat al suroest de Punta Carretas, sostenint-se fins a les 15 hores, en que amainó el vent i l'esquadra de Coe es va deixar dur a sotavent.

A les 16:30 es va reiniciar el combat, que es va mantindre fins que a les 18:30, ya anochecer, Coe es va retirar a Montevideo, deixant arrere i aïllat al sur de la baïa al Montevideano. L'esquadra argentina la va seguir sense forçar un nou combat (Brown s'havia quedat sense pólvora) i va fondejar a les 19:30 en la baïa tancant novament el bloqueig.

En l'acció varen resultar morts el subteniente de la Confederació Pedro Renault, i entre els riveristas va haver 13 baixes, entre elles el comandant de la Sarandí tinent coronel Malcolm Shannon, partit per una bala de canó, i el tinent Andrés Lemoine, ajudant de Coe, mort al costat del seu comandant.

Bernardo Dupuy, comandant del Montevideano, diria en les seues memòries:"La nostra esquadra era manada per don Enrique Coe, compadre de Brown. Nos batem fins al cap d'entrada la nit en que Coe en els demés bucs es va ficar en el port, per a reparar, segons es va dir, les seues averies i em va deixar a mi abandonat en el meu buc en mig del meu enemic; i sent de nit, vaig tindre que ancorar fòra del port, sense cap auxili".

El Montevideano, al mando de Dupuy, a penes va amanecer va intentar retornar a port vorejant la costa i responent en fòc de fusilería al bergantín General Sant Martín que ho perseguia. Alcançat per tres bals de 24, finalment va varar a l'est de la ciutat. Pronte la costa es va omplir de curiosos i d'una companyia d'infanteria al mando de Nicanor Costa en previsió d'un abordage.

Brown va aplegar a les 8:30 en atres tres bucs, i aproximant-se lo més possible va obrir fòc contra el navío oriental, pero en observar "que les bals aplegaven a terra a on una multitut de gent s'havia amontonat inconsideradamente per mera curiositat, tement fer mal a l'inocent poble oriental, vaig manar suspendre el fòc als nostres bucs que d'un atre modo hagueren destruït completament a l'enemic".

Encara que Brown havia cessat el fòc, el Montevideano va continuar disparant a la sura enemiga que va mantindre la posició fins que ya anochecer i havent-se retirat Brown dos milles dins pel temps amenzazante, va conseguir salvar-se i retornar al port. Allí, molt danyat, va ser desarmat pel govern oriental, de la mateixa manera que el Yucutujá i el Constitució.

Brown va afirmar en carta del 14 d'agost de 1841 al director del periòdic British Packet que l'únic buc seu que va combatre va ser el Belgrano, que va rebre 25 impactes fins que se li va acabar la pólvora, lo que coincidix en el part de Coe.

Poc despuix, mentres l'esquadra riverista es recuperava del combat, la goleta Palmar acompanyada d'un patacho, va abandonar el port de Montevideo i es va passar a l'esquadra argentina.

El 4 de juny va arribar a Montevideo el bergantín portugués Prontidao, adquirit per agents de Rivera en Riu de Janeiro, que en el nom Cagancha va ser allistat i incorporat a l'esquadra. A este es varen sumar la barca francesa Consolation, que es va incorporar en el nom de Constitució, i la barca grega Ulises que ho va fer en el de 25 de Maig.

Combat de Santa Lluïa

El 3 d'agost a les 8 del matí l'esquadra argentina es va presentar en llínea de batalla front al port, a barlovent de l'esquadra oriental.

En vent en contra, recent a les 9 va donar vés-la l'oriental en la finalitat de guanyar la posició a barlovent, lo que advertit per Brown va intentar sense èxit fins a les 13:00 hores, quan finalment es va iniciar el combat, en la boca del ric Santa Lucía, a 5 milles de Montevideo.

Brown no va ser sostingut pels seus oficials i va fer front a la lluita en la Belgrano, combatent broda a broda en la Sarandí fins que la General Rivera, que va acodir en ajuda de la capitana oriental li va assestar una palanqueta per la popa a flor d'aigua obrint-li varis rumbos.

En anochecer, i havent-se alçat una densa boira, va cessar l'intens cañoneo. Brown es va retirar rumbo a Punta Indi mentres Coe retornava a port. En eixa maniobra Coe va perdre la goleta Rivera, que havent rebut importants danys, es va anar a pique en chocar en un atre buc en entrar a port.

Pren del Cagancha

Artícul principal → Pren del Cagancha.

Despuix del combat de Santa Lucía, l'esquadra de la Confederació va retornar a Buenos Aires, a on va permanéixer 4 mesos durant els quals es va reparar el Belgrano i va adquirir i va armar el bergantín suec Oscar, que en el nom Sant Martín es va incorporar a la flota.

El 24 de novembre l'esquadra argentina composta ara del Belgrano (Hidalgo), 25 de Maig (King), Sant Martín (Alzogaray), Echagüe (Jorge), Vigilant (Pinedo) i Republicà (Bathurst) reiniciava el bloqueig. Coe, contava en la Sarandí, la barca 25 de Maig (Fourmantin), Cagancha (Dupuis) i Constitució (Beazley).

El 9 de decembre a les 4 del matí Coe va marchar contra la flota argentina. A les 8 del matí la Sarandí va avistar l'esquadra de la Confederació fondejada al BAIX del banc Ortíz. A les 9 abdós llínees estaven enfrontades pero el dèbil oraget va fer que la lluita s'iniciara recent a les 10 hores. Inicialment la lluita va favorir a Coe: el Republicà i el Vigilant es varen mantindre llejos del combat i el Sant Martín va perdre el mastelero de trinquet. Pero havent canviat el vent al migdia favorint ara a Brown, la sòrt de la batalla va canviar. Despuix de quatre hores de combat, en la 25 de Maig en perill i mentres s'alçava una forta tormenta, l'esquadra riverista es va retirar rumbo a Colónia del Sacrament deixant arrere al Cagancha (14 canons) que desmentint el seu primitiu nom portugués (Promptidao, llauger), es va replegar llentament i va ser tallat pel Belgrano, posant rumbo al banc Ortíz.

Pese a la tormenta, els bucs argentins varen iniciar la persecució i alcançat per metralla i eixides incendiàries el Cagancha es va retirar combatent cap al banc Ortiz, a la vora del com es va refugiar en aplegar la nit. A les 21:30 sent nit molt obscura i en la mar molt picada com per a navegar vorejant el banc, la persecució es va suspendre.

A les 10 d'eixa nit es va descarregar una atra violenta tormenta que desarboló al Sant Martín obligant-ho a ancorar. A la llum de les llampades, el seu comandant Alzogaray va advertir que prop seu havien ancorat atres dos navío. Va reconéixer en un a la 9 de Juliol i en un atre al Cagancha, que permaneixia a l'ancora també completament desarbolado.

En amanecer i a pesar de la forta marejada, el buc oriental va ser capturat i conduït a Buenos Aires, incorporat a l'esquadra en el nom Restaurador.

Combat del 21 de decembre de 1841

El 21 de decembre es va produir una última refrega. En la baïa es trobaven fondejats el Belgrano i l'argentina 25 de Maig sense oposició alguna davant l'absència de la flota oriental. Eixe dia en amanecer l'esquadra de Coe va ancorar a 13 milles al BAIX del Cerro i a les 7 es varen posar a la vela, mentres que Brown, en fort vent en contra, només va poder salpar passades les 8.

A les 11:30 segons el part de Brown, a les 13 segons Coe, el comandant argentí es va llançar en els seus dos bucs sobre l'esquadra enemiga combatent fins a les 13:30, en que la lluita es va suspendre a causa de l'extraordinària calma que va sobrevindre, reiniciant-se a les 15 en menys intensitat fins a les 16.

En anochecer abdós esquadres varen fondejar separades per 10 milles. A les 5 del matí levaron ancores i a les 6 "el General Belgrano es va posar en facha per a continuar el combat, pero l'enemic veent esta determinació orzó després fugant aigües avall fugint de la baralla".

Recent el 23 va arribar a Montevideo el comodoro Coe qui va aduir "haver perseguit a l'almirant fins al canal del sur de Buenos Aires sense poder donar-li caça pel superior anar dels seus bucs i a un fort temporal de l'ES que ho va favorir en la nit del 21". No obstant, la corbeta Sarandí havia sofrit importants danys i pese als parts triunfantes de Coe els resultats eren, en el millor dels casos, indecisos. L'esquadra argentina continuava actuant sense majors inconvenients, provocant l'eixida de l'oriental i forçant repetidament el combat. Les pèrdues de Coe, fòra a resulta de la lluita, maniobres poc felices o la traïció, superaven a les argentines i els resultats no justificaven els costs que representava el manteniment de l'esquadra per al govern uruguayà.

Finalment, si l'opinió pública creïa el discurs victoriós de Coe no comprenia que no conseguira batre en regla al seu adversari, considerant que només podia deure's a l'antiga camaraderia que ho lligava a Brown. Pronte varen aparéixer pasquines posant en dubte la seua llealtat i la dels restants oficials de l'Esquadra.

El 24 es varen avistar des del Cerro a l'O. S. O. de punta Egües el bergantín Vigilant escoltant un transport de l'esquadra argentina que conduïen víveres a l'esquadra de Brown desconeixent la seua partida. Coe va destacar en la seua persecució a les barques 25 de Maig (Fourmantin) i Constitució (Dupuy), pero carint de vents favorables varen salpar recent a les 18 hores. El Vigilant i el transport es varen retirar al banc Ortíz, a on despuix d'allaugerar varen poder posar-se fòra de perill.

Fi de l'esquadra Coe

Mentres Coe demanava se li iniciara consell de guerra per a aclarir davant l'opinió pública la seua conducta, a instàncies del ministre Francisco Antonino Vidal, Rivera va renunciar a disputar el riu i es va desfer dels seus bucs en excepció del Pereira i la Constitució, que va preparar per a una expedició a Corrents.

El general José María Pau, crític de la "ocurrència" d'alçar una esquadra diria en les seues Memòries: "El Govern, o millor diré, el país, va gastar sumes riuades, i encara pot dir-se, immenses comparativament a l'importància de la Escuadrilla, per a aprontar, armar i tripular cinc o sis bucs, que es varen posar al mando del nortamericà Coe, antic oficial de la marina de Buenos Aires. (...) No obstant de que no era major la força del general Brown, res va fer aquella de profit, i despuix d'uns quants trobades incalificables, i per lo comuna.

Bibliografia

• Setembrino I. Pereda, Garibaldi en l'Uruguay, Volum 1, Imprenta El Sigle Ilustrat, 1914
• Arguindeguy, Pablo I. CL, i Rodríguez, Horacio CL; "Bucs de l'Armada Argentina 1810-1852 els seus comandos i operacions", Buenos Aires, Institut Nacional Browniano, 1999.
• Saldías, Adolfo, Història de la Confederació Argentina, 1968, Buenos Aires, Eudeba.
• Machado, Carlos, Història dels Orientals, 1973, Montevideo, Edicions de la Banda Oriental