Castell d'Ènguera
El Castell d'Ènguera es troba prop del núcleu urbà del municipi del mateix nom, en la comarca de La Canal de Navarrés, de la província de Valéncia i està declarat be d'interés cultural en número d'anotació ministerial RI-51-0010676 i data de l'anotació 27 d'agost de 2001.[1]
Història
[editar | editar còdic]El castell pot considerar-se d'orige musulmà, possiblement construïda entre els sigles XI i XII; de fet, encara que el seu topònim sembla provindre de temps anteriors a la dominació musulmana, és en esta época quan es configura l'actual població i els numerosos llogarets i alqueries depenents d'ella. Ademés en este moment Ènguera va alcançar certa rellevància, concretament durant un curt periodo d'el XII en el qual va ser capital comarcal d'un regne taifal que comprenia fins a Denia, donant-li gran importància en esta zona estratègica.
Despuix de la reconquista les tropes castellanes al mando de Pedro Núñez de Guzmán varen prendre el castell, portant a terme una reforma per al seu aprofitament. Despuix de la seua incorporació al regne d'Aragó per part de Jaime I l'ampli territori d'Ènguera, dins dels que es trobaven el castell d'Ènguera, el de Garamoixent i el de la Llosa varen ser cedits a l'Orde de Santiago, constituint, dita orde, l'Encomana d'Ènguera. La seua situació fronteriça, va tindre sempre una gran importància estratègica, per lo que es va mantindre en us fins al seu derrocament en 1365, ordenada per Pedro IV d'Aragó, el Ceremonioso, per a evitar que poguera ser utilisat per les tropes castellanes durant les Guerres de l'Unió. En 1575, en el document en el que la corona ven Ènguera a la família Borja es fa constar que el castell es trobava "caido". Més vesprada, el terremot de 1748 afectaria a les estructures que es conservaren contribuint a la seua ruïna, accentuada en l'acció dels elements i el pas del temps fins a aplegar a l'estat en el que es troba en l'actualitat.[1][2]
Descripció
[editar | editar còdic]S'aprecien distints trams de muralles que delimiten un doble recint. L'inferior, de planta poligonal irregular, conserva numerosos restants islàmics i forma un antemuro als peus del castell principal. La major part del recint inferior s'adapta al terreny, i encara es poden vore unes torres de planta rectangular, que es troben prou danyades, aixina com alguna defensa inferior prèvia, encara més danyada. El recint principal és casi rectangular i s'ubica en el cim del mont, presentant restants de murs i torres angulars, que semblen de l'época cristiana, manufacturados en calç i vora, destacant al sur una torre alvançada en saeteras. En esta zona hi ha un bastió en dos torres. En el centre, d'este recint alt, es manté els restants d'un gran torreón, construït en sellars, que va poder ser la torre de l'homenage cristiana.[1][2]
Tècniques constructives
[editar | editar còdic]La tècnica predominant és el tapial; esta es concreta en la construcció de murs amprant un mòle o encofrat, en el que s'aboca morter (de terra i calç) i mampuestos.
En el recint superior s'observa la construcció d'alguns llenços en la tècnica de la mampostería.
La sillería és pràcticament anecdòtica.
En el cantó noreste del segon recint amurallado es conserva una decoració de fals despiece de sillería, la qual consistix en la conformació de molduras de secció rectangular que resalten el contorn de lo que aparenten ser grans sellars de pedra. El motiu de l'ocupació d'esta tècnica supera lo merament decoratiu i té com a fi proyectar una image de solidea constructiva en l'intenció de dissuadir de l'atac a possibles enemics. Revisant este tipo de decoració en el nostre entorn (Azuar et alii, 1996) les podem trobar en Torre Bofilla, Bètera; Muralles de Bètera; la Torre de les Cabas, Millers; la Torre de la Pileta, Corts de Pallás; La Torre dels Borja, Canals i la Muralla de Llevant, Xàtiva (López Elum, 2002). Segons este autor es coneixen les dates en les que cau en desús, i per tant els eixemples més moderns, d'esta tècnica decorativa, ya que en la conquista cristiana de les mateixes ya no es torna a amprar. Les construccions més modernes en estes decoració es daten en el periodo comprés entre 1184 i 1199, dates que es comprenen dins del govern del califa Abu Yusuf Ya’qub ibn Yusuf, al-Mansur. La conseqüència llògica d'esta informació és deduir que el fals despiece del castell d'Ènguera no es va poder construir més allà de les dos últimes décades d'el XII.
El castell d'Ènguera en el context històric de l'antic Regne de Valéncia
[editar | editar còdic]El castell de l'Encomana d'Ènguera és una edificació de caràcter militar que tenia la seua raó de ser en el control del seu entorn geogràfic i com a lloc d'aquarterament de tropes. La seua guarnició defenia els interessos de la corona per mig dels seus posseïdors, els cavallers de l'Orde de Santiago, l'enclavament del castell aixina com els territoris i veïns d'ell depenents.
El castell de l'Encomana d'Ènguera ha destacat a lo llarc de la seua dilatada història pel seu alt valor estratègic. Despuix de la reconquista i la seua donació a la mencionada Orde de Santiago, es va integrar en una ret de construccions similars la funció principal de les quals era realisar un control efectiu del territori i favorir el seu defensa en cas de conflicte.
En este context el castell de l'Encomana d'Ènguera va formar part d'un conjunt d'edificacions d'idèntiques funcions com són els castells de: Millers, Quesa, Navarrés, Montesa, Garamoixent, Moixent i La Llosa. Els castells enumerats i uns atres més, es trobaven baix l'influència directa de la fortalea i ciutat de Xàtiva, eixercint esta un domini efectiu sobre una àmplia regió i sobretot controlant una de les principals vies de comunicació de la península, l'antiga via augusta. Pas obligatori per a persones i mercaderies que desijaren viajar des del noreste peninsular fins a l'actual Andalusia o el centre peninsular i viceversa.
Per la seua situació el castell d'Ènguera pot neutralisar els possibles atacs procedents de l'oest, en controlar una série de camins que discorren als seus peus i l'us dels quals ya es documenta, a lo manco, des d'época ibèrica (Castellà, 2102), concretament l'antiga via que comunicava la zona d'Almansa-Aiora en la vall del riu Cáñoles, el tram final del qual ho constituïx el port vell de la Alcudia o la seua variant cap a Montesa, creuant la serra de la plana pels voltants del Piquet (altura que durant el primer terç d'el XX encara conservava el nom de Pico de l'Atalaya). Junt a les vies principals es documenta tota una ret de camins secundaris que vertebren el territori.
És un element imprescindible per a assegurar el control de la població i els recursos econòmics del seu entorn.
Una atra funció del castell d'Ènguera, fins a 1477 és el de servir de punt de control pel noroest, del señorío vassall musulmà de Montesa.
Documentació històrica en la que es fa referència al castell d'Ènguera
[editar | editar còdic]1. Document de donació a l'Orde de Santiago
Es coneixen l'original i una còpia del document relatiu a la donació de la vila d'Ènguera, per part de Jaime I, a l'orde de Santiago.
El més antic es conserva en l'Archiu Històric Nacional, del com es va realisar una còpia en el s XVI que està depositada en l'Archiu del Regne de Valéncia, en el llibre IV, Alienació, foli 37 (Simón i Serrano, 1994).
En este document la corona cedix a fra Pelayo Pérez de Correja, Maestre de l'Orde de Santiago, el castell i vila d'Ènguera en 1244. (Barberán, 1994 i Sanz, 1994).
2. Document que insta a abastir el castell
En 1276 en l'Archiu de la Corona d'Aragó (Reg. 38, fol. 95) es conserva un document en el que es fa referència a un permís concedit a l'Orde de Santiago per a abastir el castell per mig de la compra de blat (Jiménez, 1994).
Este document cal situar-ho en el context històric del tumult mudéjar de 1276, liderada pel senyor de la Vall d´Alcalà, Al-Azraq, qui es va sublevar contra el poder de la corona en les actuals comarques de l’alcoyà i el Comtat. El tumult Mudéjar va perdurar en estos territoris fins a l'any 1304.
3. Atac de Pedro de Jérica
Enfrontat el rei Pedro IV el Ceremonioso, en la seua madrastra Leonor de Castella, viuda d'Alfonso IV, per qüestions relatives a l'herència, Ènguera va sofrir l'assalt de Pedro de Jérica en 1336, paladín dels interessos de la reina viuda (García Edo, 1987).
4. Inventari del sistema defensiu al sur del Xúquer
López Elum fa referència al document de l'Archiu de la Corona d'Aragó datat en 1350, Reg., 1332, fols. 208 r i v., en el que es fa una relació dels castells que resguarden el territori al sur del Xúquer en la que s'inclou el d'Ènguera. (López Elum, 2002).
5. Orde de derrocament del castell
El 16 de maig de 1365, des de Sagunt, el rei Pedro IV el Ceremonioso, va ordenar a García de Lóriz i als jurats de Xàtiva, el derrocament del castell d'Ènguera davant el temor de que caiguera en mans dels castellans, dins del conflicte conegut com la Guerra dels dos Pedros (1356-1369) i des de dita posició pogueren amenaçar la seguritat de Xàtiva. Esta informació s'arreplega en el document de l'Archiu de la Corona d'Aragó, Reg. 1194, fol. 143 vº.
6. Orde de proveir d'armes al castell
De 1367 existix un document de l'Archiu de la Corona d'Aragó, Reg., 1464, fol. 111, en el que s'arreplega la necessitat de proveir d'armes al castell d'Ènguera, en el context de la guerra en Castella. Esta notícia, du a aquilatar l'anterior de 1365, ya que l'abastiment del castell implica que la destrucció portada a terme, dos anys abans, per García de Lóriz, no va deure ser tan completa com històricament s'ha afirmat. (López Elum, 94).
7. Orde d'avituallar el castell
En 1369 s'ordena avituallar i reparar el castell d'Ènguera, arreplegant-se este mandat en un document de l'Archiu de la Corona d'Aragó., Reg., 1464, fol. 114 (López Elum, 2002, 68).
8. Inspecció del castell
En 1370 el Ball General del Regne davant les notícies que té de l'estat del castell mana un inspector per a realisar un informe. En este mateix any es constaten les deficiències del seu manteniment, Archiu de la Corona d'Aragó., Reg., 1464, fols. 111 v-112, situació que no es va resoldre durant l'any 1371, aplegant a nosatres esta informació per una visita del Lloctinent del Governador, Archiu de la Corona d'Aragó., Reg., 1464, fol. 114v. (López Elum, 2002, 103)
9. Revocació del alcaide
En 1372 el rei Pedro IV, a instàncies del Comendador Major de Montalbán, màxim representant de l'Orde de Santiago en la Corona d'Aragó, va revocar el nomenament d'alcaide del castell d'Ènguera, que havia fet en favor d'Eximixen d’Esparça. Archiu de la Corona d'Aragó., Reg., 1234, fol. 21-21 vº.
10. Orde de lliberació de presoners del castell
Gual Camarena (1953) arreplega el mandat de Juan II, datat en Saragossa el 28 de novembre de 1475, al lloctinent del governador del Regne de Valéncia encarregat dels territoris localisats al sur del Xúquer, per a que lliberara a tres moros que han segut aprisionados en el Castell d'Ènguera, Archiu del regne de Valéncia: Real, Núm.: 112, fol 35v. 36r. Comunium Valenciae XXII.
Estos captius varen ser capturats en el transcurs d'una operació de castic contra els interessos del marqués de Villena, comandada per Ferrando Dixar. L'incursió no va donar els resultats esperats, pero al final de la mateixa varen tindre l'oportunitat de fer tres presoners. Estos varen ser conduïts fins al castell d'Ènguera, a on Johan d’Ixar, germà de Ferrando, era comendador de l'orde.
Esta notícia permet concloure que en 1475 el castell d'Ènguera encara era una construcció funcional, que servia als interessos de l'Orde de Santiago dins de la Corona d'Aragó.
11. Llibre de la Venda de la vila d'Ènguera
L'última referència que coneixem sobre el castell en documents histó-rics correspon a la que apareix en el Llibre de la Venda, de 1575, quan Felipe II al enajenarla als Borja inclou en la descripció dels bens de l'Encomana : ….” I un castell caydo que esta en una serra alta del termine de la dita vila.”…
L'important crisis financera de la corona, motivada per les guerres per a intentar mantindre l'hegemonia en Europa, està en l'orige de la decisió de Felipe II de procedir a l'alienació de propietats de la corona, extrem que podia realisar mentres que era el Maestre de totes les órdens militars dels seus regnes.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 C. Pérez-Olagüe http://www. cult. gva. es/dgpa/bics/detalles_bics. asp? IdInmueble=94
- ↑ 2,0 2,1 https://web. archive. org/web/20120706205254/http://www. mapaculturaldevalencia. es/fichaarea. html? cnt_id=3921
Bibliografia[editar còdic · editar]
[editar | editar còdic]Azuar, R; Lozano, F. J; Llopis, M. T. i Menéndez, J. L. (1996): EL fals despiece de sillería en les fortificacions de tapial de l'época Almohade en Al-Andalus. Estudis d'història i arqueologia medievals XI. pp. 245-278.
Barberán Jaime, J. (1994): D. Jaime I el Conquistador, Ènguera i l'Orde de Santiago. En V. M. Sanz (Ed.) Aproximació a l'història d'Ènguera. pp. 85-88.
Castellà Castell, J. J. (2007): Anex I: El castell de l'Encomana d'Ènguera de l'Orde de Santiago. En J. J. Castellà (Ed.). Història d'Ènguera. Prehistòria i Edat Antiga. pp. 157-165. Ajuntament d'Ènguera.
Castellà Castell, J. J. (2012): La definició de l'extrem noroest de la Contestania. Arqueologia del territori en l'entorn del Massiç del Caroig. Paisatges i patrimoni cultural/ Paisages i patrimoni cultural. pp. 17-28. Institut d'Estudis Territorials El Caroig.
Castellà Castell, J. J. (2015): El fals despiece de sillería del castell de l'Encomana d'Ènguera de l'Orde de Santiago. Datació relativa de la seua construcció. Ènguera 57. pp. 133-34.
Castellà Castell, J. J. (2017): Dos notícies que confirmen el caràcter fronteriç d'Ènguera i la pervivencia del seu castell durant els sigles XIV i XV. En J. J. Castellà i V. M. Sanz Història d'Ènguera. Noves aportacions 1994-2014. Ajuntament d'Ènguera. 119-121.
Castellà Castell, J. J. (2022): L'orige del castell d'Ènguera. Ènguera Nº 64, pp. 158-160. academia. edu/96613470/El%20origen%20del%20castillo%20de%20Enguera https://www. academia. edu/96613470/El_origen_del_castillo_de_Enguera
Castellà Castell, J. J. (2022): El castell d'Ènguera, de fortalea almohade a encomana de l'Orde de Santiago. Ènguera Nº 64, pp. 161-164. academia. edu/96613660/El%20castillo%20de%20Enguera%20de%20fortaleza%20almohade%20a%20encomienda%20de%20la%20Orden%20de%20Santiago https://www. academia. edu/96613660/El_castillo_de_Enguera_de_fortaleza_almohade_a_encomienda_de_la_Orden_de_Santiago
Castellà Castell, J. J. (2022): El castell de l'encomana d'Ènguera testic de l'història del nou regne. 1244-1575. Ènguera Nº 64, pp. 165-168. academia. edu/96613888/El%20castillo%20de%20la%20encomienda%20de%20Enguera%20testigo%20de%20la%20historia%20del%20nuevo%20reino%201244%201575 https://www. academia. edu/96613888/El_castillo_de_la_encomienda_de_Enguera_testigo_de_la_historia_del_nuevo_reino_1244_1575
Castellà Castell, J. J. i Sanz Gómez, V. M. (2017): Documentació històrica i arqueològica sobre el castell d'Ènguera. En J. J. Castellà i V. M. Sanz Història d'Ènguera. Noves aportacions 1994-2014. Ajuntament d'Ènguera. pp. 133-145.
García Edo, V. (1987). La reincorporació de Burriana a la Corona Real. Bolletí Societat Castellonenca de Cultura. LXIII. Castelló.
Gual Camarena, M. (1953): La forja de l'unitat hispana (1475-1576). Saitabi IX. pp. 145-205. Valéncia.
López Elum, P. (2002): Els castells valencians en l'edat mija. Vol II. 256. págs. Generalitat Valenciana. Valéncia.
Sanz Gómez, V. M. (1994): El llibre de la venda de la vila d'Ènguera en l'época de Felipe II. En V. M. Sanz (Ed.) Aproximació a l'història d'Ènguera. pp. 185-188.
Simón Martínez, M. i Serrano Arjonilla, I. (1994): Els àraps en la comarca d'Ènguera. Sigles VIII-XVII. En V. M. Sanz (Ed.) Aproximació a l'història d'Ènguera. pp. 45-52.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Castillo de Enguera» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.