Català capcinés

El capcinés és un dels subdialectes més peculiars del català septentrional, parlat en el Capcir. Presenta un estat de transició cap al occità més marcat que el rosellonés. Segons Joan Coromines, el capcinés podria representar un estat arcaic del català septentrional. El llibre Lo que cal saber de la llengua catalana cita: «el capcinés actual no és més que el rosellonés comú de l'Edat Mija». A pesar de la notable afinitat o continuïtat en l'occità, la catalanitat del capcinés és predominant actualment: peu (i no pè), cadira (i no cadièra), fira (i no fièira), cavall (i no caval), dona (i no femna), ferrer (i no faure), groc (i no jaune), serra (i no ressèga), casa (i no ostal), etc.

Característiques

Julián Bernardo Alart indica que en el XIV els roselloneses cridaven "fals llatí" al dialecte del Capcir i del País de Saut per la seua diferència, sabent que pertanyia a les llengües romançades (en el XIII Bernat Desclot calificava al àrap de "llatí" i aixina és com els catalans cridaven les llengües estrangeres). També diu que «i a pesar del veïnat del Llenguadoc i del País de Foix, el lenguadociano no ha pogut introduir molt més que algunes locucions i alterar una miqueta la pronunciació en algunes parròquies del Capcir».

És actualment parla de transició cap al occità que ha conegut una pressió constant dels subdialectes catalans veïns (conflentino i cerdano) des d'a lo manco a finals de el XIX, desoccitanizando en el temps. Este caràcter híbrit va fer que li l'integrara en l'occità, lo que va indignar el llingüiste rosellonés Enric Guiter décades més vesprada.

Fins al 1789 el bisbat de Alet (Aude, Occitània) assegurava la seua jurisdicció eclesiàstica el Capcir i el bisbe de Alet cridava els rectors de les dones llogarets més importants, Els Angles i Formiguera. Estos curats només parlaven occità i predicaven en la llengua de oc. Els atres poblats del Capcir tenien oficiantes catalans. Este fet podria haver originat una diferència de parlar entre els poblats capcineses i en el restant del català septentrional.

El capcinés és un dialecte molt fragmentat en una homogeneïtat variable. El nort del capcinés (sobretot Puigbalador) era provablement mitat occità mitat català a finals de el XIX (basant-se en l'atles llingüístic Sacaze de Jordi Costa) i l'Atles Llingüístic del Domini Català) i quant més al sur més català (Matamala destaca per l'absència de bon número de particularitats del restant del capcinés) en l'excepció notable de Formiguera, que com a capital tradicional va ser rebent més influències "catalanes".

El capcinés, que comprén tots els poblats del Capcir llevat Matamala, presenta una homogeneïtat prou llimitada; globlament es pot dir que les traces "occitans" són més importants en el nort que en el sur, encara que el parlar d'Els Angles puga conservar traces "septentrionals" que les demés parles no tenen. El parlar de Matamala és exterior al capcinés encara que presente algunes afinitats en les enquestes de Sacasa o de Guiter. Esta varietat ha segut estudiada en part (localitat de Formiguera) para Antoni Griera i Gaja i també més vesprada per Manuel Sanchis Guarner sobre l'Atles Llingüístic de la península ibèrica (ALPI). El mateix poble apareix com a punt d'enquesta de l'Atles Llingüístic del Domini Català.

Referències

Bibliografia

• E. Badie, Histoire du Capcir et dones Capcinois, Terra Nostra, 53-56, 1986.
• F. Krüger, Sprachgeographische Untersuchungen in Llenguadoc und Roussillon, Hamburg, 1913. publicat a Revue de dialectologie romane https://archive.org/stream/revuededialectol03sociuoft#page/n153/mode/1up

• A. Griera, El dialecte del Capcir, in BDC, III, 1915, 115-138. http://mdc2.cbuc.cat/cdm/fullbrowser/collection/dialectcat/id/117/rv/compoundobject/cpd/277/rec/3
• A. Griera, Atles lingüístic de Catalunya, 8 vol., Barcelona, 1923-1964.
• E. Guiter Algunes infiltracions del lèxic occità en el domini lingüístic català
• E. Guiter, Atles Linguistique dones Pyrénées Orientals (ALPO), Paris, 1966.
• E. Guiter, Els altres Capcirs, in Actes de el VII Congrés Internacional de Llingüística Romànica (1953), Barcelona, 1955, 706-735.
• J. Costa, Atles linguistique «Sacaze» dones confins catalano-languedociens, Sant Esteve, 1986.
• J. Costa, Diachronie quantitative en Catalogne du Nord, in Actes de el XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques, (1980) Tom II, Palma, 1985, 369-378.
• Claudi Balaguer, Entre català i occità: la parla del Capcir, in Camps, 2009, 17-33.
• Patrici Pojada (Patrice Poujade), Identité et solidarités dans els Pyrénées. Essai sur els relations humaines (XVIe-XIXe siècle), Aspet, Pyrégraph, 2000.
• Amédée Escach, Airelles et Chanterelles (Abajoneres i Ageroles), 1995, autoeditat ISBN 2950551149 / ISBN 9782950551146
• Amédée Escach, Matemale, edicions Alliance 2008
• Juli Ronjat, Grammaire istorique dones parlers provençaux modernes (1930-41).
• La casa, la feina, la vida quotidiana de la Catalunya septentrional, J. Muntané Bartra, J. Muntané Manaut i N. Muntané Manaut
• El "cec" i el "llusc" als parlars catalans, Fred Ebner (article)