Catedral de Santa María del Fiore

Archiu:Florence Duomo from Michelangelo hill.jpg

Catedral de Santa María del Fiore

La basílica catedral metropolitana de Santa María de la Flor (Plantilla:Lang-it), és la sèu episcopal (en italià, duomo) de l'arquidiócesis de Florencia, Itàlia. És una de les obres mestres de la primera arquitectura renaixentista del Renaixença italiana.

Símbol de la riquea i del poder de la capital toscana durant els sigles XIII i XIV, la catedral florentina és un dels edificis més grans de la cristiandad. El seu nom es referix al lliri, símbol de Florencia, o a l'antic nom del poble cridat Fiorenza. Pero, per una atra part, un document de el XV afirma que la «flor» es referix a Crist.

Destaca, de forma singular, la grandiosa cúpula, obra de Filippo Brunelleschi, una estructura isostática de 100 m d'altura interior; 114,5 m d'altura exterior; 45,5 m de diàmetro exterior i 41 m de llum (diàmetro interior) en la particularitat de que esta cúpula, en sí mateixa, anula els espentes horisontals per a no transmetre al tambor que la sustenta pràcticament més càrregues que les verticals corresponents al seu propi pes. A la cúpula cal afegir el campanile de Giotto, un campanar independent traçat per Giotto, de 84,70 m d'altura, i el batisteri de Sant Joan, en les famoses portes de bronze de Ghiberti. El conjunt, format per l'iglésia, el campanar i el batisteri, constituïx una de les joyes artístiques i arquitectòniques de Florencia.

La basílica es troba dins de la declaració del Centre històric de Florencia com Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO des de 1982.

Història

La catedral va ser alçada en l'espai que va ocupar l'antiga iglésia de Santa Reparata, impulsada la seua construcció per la magnificencia de les noves catedrals de Pisa i Siena.

Al final de el XIII, l'iglésia de Santa Reparata, de nou centurias, es derrocava, com ho atesten els documents. Més encara, resultava massa chicoteta en un periodo de ràpit creiximent de la població. La pròspera Florencia volia sobrepassar la grandiosidad dels seus rivals toscanos, Chafa i Siena, en una iglésia magnífica, més grandiosa en tamany i adornada més ricament en l'exterior. Esta catedral, quan es va terminar, va resultar ser la més gran d'Europa, en una capacitat per a 30 000 persones. En l'actualitat solament és superada, en tamany, per la basílica de Sant Pedro en la Ciutat del Vaticà, la catedral de Sant Pablo en Londres, la catedral de Sevilla i la catedral de Milà.

La nova iglésia va ser dissenyada per Arnolfo vaig donar Canvi en 1296 per a ser el temple catòlic major del món (encara que el seu disseny va ser alterat vàries voltes i més tart reduït en tamany). Arnolfo va anar també el famós arquitecte de la basílica de la Santa Creu i el palazzo Vecchio. Va dissenyar tres amples naus que morien baix la cúpula octogonal, en la nau central cobrint la superfície de Santa Reparata. La primera pedra va ser posada el 8 de setembre de 1296 per la moradura Valeriana, el primer nuncio papal enviat a Florencia. La realisació d'este vast proyecte duraria 170 anys, aixina com els esforços colectius de vàries generacions. Despuix de la mort de Arnolfo, en 1302, el treball en la catedral es va fer més llent i va aplegar a suspendre's durant trenta anys. La construcció va rebre un ímpetu nou quan les relíquies de sant Zenobio varen ser descobertes en 1330 en Santa Reparata.

En 1331, el Art della Llana (Gremi dels mercaders de la llana) va assumir el patronazgo exclusiu per a la construcció de la catedral i, en 1334, varen nomenar a Giotto vaig donar Bondone com a mestre d'obres. Assistit per Andrea Pisano, va continuar el disseny de Arnolfo vaig donar Canvi. El seu triumfo major va ser la construcció del campanile («campanar»), pero va morir en 1337, deixant inacabada l'obra. Andrea Pisano va continuar en els treballs fins que estos varen tindre que abandonar-se a causa de la Pesta negra en 1348.

En 1355 es reemprenen els treballs dins de la catedral, portats a terme per una série d'arquitectes, entre els que cal mencionar a Francesco Talenti, que va acabar el campanar i va ampliar el proyecte en l'àbsit i les capelles laterals, pero no va alterar l'exterior. En 1359 li va succeir Giovanni vaig donar Lapo Ghini (1360-1369), que va dividir la nau central en quatre crujir quadrades. Atres arquitectes varen ser Alberto Arnoldi, Giovanni d'Ambrogio, Neri vaig donar Fioravante i Orcagna. En 1375 la vella iglésia de Santa Reparata va ser demolida. La nau es va completar en 1380, quedant sense terminar, en 1418, la cúpula.

Les parets estan cobertes per bandes alternades en horisontal i vertical en marbres multicolor: de Carrara (blanc), Prato (vert) i Siena (roig). Estes bandes de marbre tenien que repetir les #decoració del batisteri i del campanar de Giotto. Hi ha dos portes laterals, les Portes de les Moradures (sur) i la Porta dels Mandorla (nort) en escultures de Nanni vaig donar Banc, Donatello i Jacopo della Quercia. Les sis finestres laterals, notables pel seu delicat traçat i adorns, estan separades per pilars. Solament les quatre finestres més propenques al transepto deixen passar la llum; les atres dos són simplement ornamentals. Les finestres del triforio són redones, una característica comuna en l'estil ítalo-gòtic. El paviment de l'iglésia va ser cobert en marbre en el XVIII.

El 24 de decembre de 1966, el papa Pablo VI va realisar la missa del Gall en esta catedral. En novembre una inundació havia afectat greument a la ciutat i es va voler homenajar aixina als fallits i damnificats.

Vore també: Campanile de Giotto

Cúpula

Artícul principal → Cúpula de Santa María del Fiore.

La cúpula, de 45,5 m d'ample, era originalment una cúpula de fusta construïda per Filippo Brunelleschi. Construir una cúpula sobre el presbiteri comportava molts problemes tècnics. Existia ya un model de rajola per a la cúpula des de 1367 (com queda explicat en la Vida de Brunelleschi d'Antonio Manetti, ca. 1480).

En 1418 va tindre lloc un concurs per a dissenyar una nova cúpula (cupola en italià) per a la catedral. Els dos competidors més importants eren Lorenzo Ghiberti (famós per la seua llabor en les «Portes del Paraís», en el batisteri) i Filippo Brunelleschi.

Un desconegut arquitecte de l'época va aplegar inclús a propondre que s'omplira la catedral en terra abans d'alçar la cúpula a fi de construir la cúpula damunt de la terra molejada (encara no se sabia de qué forma construir una cúpula en tant pes i magnitut). Quan se li va preguntar cóm trauria la terra, es va sugerir que la ciutat podria mesclar monedes en la terra i els pobres, supostament, buidarien la cúpula.

Brunelleschi es va inspirar en la cúpula de el "doble paret" o "doble caixco" del Panteón de Roma. En l'ajuda de Donatello i Nanni vaig donar Banc va construir un model de fusta i rajola (exhibit en el Museu de l'Opera del Duomo). Brunelleschi va guanyar per poc. El seu model va servir com a guia per als artistes, pero intencionadament ho va presentar incomplet en la finalitat d'assegurar el seu control sobre la construcció.

Les solucions de l'artiste eren ingenioses i sense precedents com el peculiar disseny octogonal de doble caixco: la cúpula s'eleva sobre un tambor octogonal, lo que permetia que la cúpula sancera fora construïda des de la superfície, sense necessitat de bastides, que suponien un elevat cost.

Esta enorme construcció pesa 37.000 tonellades mètriques i conté més de 4 millons de rajoles. Brunelleschi va fer varis models i dibuixos durant la seua construcció. Va tindre que inventar màquines elevadores especials i grues per a issar les pedres grans. Estes màquines especialment dissenyades i les lluentes tècniques de albañilería varen ser les espectaculars contribucions a l'arquitectura de Brunelleschi. En la cúpula es varen utilisar també reforços horisontals de tirants de pedra i ferro, preparant el camí per a les idees de reforçament de ferro i acer que s'utilisarien sigles despuix, com el cas del formigó.

Pese a la resolució del concurs, abdós arquitectes varen ser els encarregats de portar a terme l'obra. No va haver consens. Ghiberti es va burlar d'estos plans i els va tildar d'impossibles. Brunelleschi, profundament ofés, va simular una malaltia i va partir per a Roma, deixant el proyecte en les mans de Ghiberti. Pero Ghiberti pronte es va donar conte de que no estava capacitat per a portar a terme l'obra per sí solament. En 1423 Brunelleschi va retornar assumint la responsabilitat total de la seua construcció.

El treball de la cúpula va començar en 1420 i va ser completat en 1436. La catedral va ser consagrada pel papa Eugenio IV el 25 de març de 1436 (el primer dia de l'any d'acort en el calendari florentino). Va ser la primera cúpula octogonal en l'història que es va construir sense el soport d'un armassó de fusta (el Panteón de Agripa va ser construït entre 118 i 128 sense estructures de soport, pero es tracta d'una cúpula redona) i va ser la major cúpula construïda llavors (encara és la cúpula de albañilería més gran del món). Va ser un dels guanys més espectaculars del Renaixença.

L'idea de Brunelleschi per a coronar la cúpula en una gran llanterna va ser posada en dubte, donant lloc a un atre concurs. Els seus competidors varen ser Lorenzo Ghiberti i Antonio Cachieri: Brunelleschi va resultar guanyador. El seu disseny era per a una llanterna octogonal en huit arbotantes en radi i huit finestres estovades (ara exhibides en el Museu de l'Opera del Duomo). La construcció de la llanterna es va iniciar uns mesos abans de la seua mort, en 1446. La seua construcció es va ralentisar durant 25 anys sense que el seu progrés fora notable, per les intervencions realisades per varis arquitectes. Finalment va ser completada pel seu amic Michelozzo en 1461. El teulada cònica va ser arrematat per Verrocchio en 1469, en una capa de coure i una creu que contenia relíquies. Est va utilisar una grua especialment dissenyada per Leonardo dona Vinci. Esta última estructura supon una altura total de 114,5 m entre la cúpula i la llanterna. La coberta de coure va ser colpejada per un raig el 17 de juliol de 1600 i va caure. Va ser reemplaçada per una atra, encara més gran, dos anys més tart.

La decoració del tambor de la galeria, realisada per Baccio d’Agnolo, mai va ser acabada perque va ser desaprovada per Miguel Ángel.

La construcció de la catedral, escomençada en 1296 en el disseny de Arnolfo vaig donar Canvi, va ser acabada, puix, en 1469 per Verrocchio en el ciborio de coure en la llanterna. Pero la frontera principal encara estava per completar-se i seguiria aixina durant sigles.

Frontera

La frontera original, dissenyada per Arnolfo vaig donar Canvi i normalment atribuïda la seua construcció a Giotto, va anar de fet començada vint anys despuix de la mort de Giotto. Un dibuix a ploma i tinta de mitan de el XV de l'anomenada frontera de Giotto es conserva en el Codex Rustici, aixina com el dibuix de Bernardino Poccetti de 1587, abdós exhibits en el Museu de l'Opera del Duomo. Esta primera frontera es deu a l'esforç colectiu de varis artistes, entre ells Andrea Orcagna i Taddeo Gaddi, i va anar solament completada en la seua part baixa, despuix va ser abandonada. En 1587-1588 l'arquitecte de brot dels Médici, Bernardo Buontalenti, la va demolir per orde del Gran Duc Francisco I de Médicis, ya que semblava no estar de moda en els temps de la Renaixença. Algunes de les escultures originals es mostren en el Museu de l'Òpera del Duomo, darrere de la catedral. Unes atres estan ara en el Museu de Berlín i en el Louvre. El concurs per a una nova frontera va terminar en un gran escàndal de corrupció. El disseny de la frontera, en fusta, de Buontalenti, està expost en el Museu de l'Òpera del Duomo. Varis dissenys nous varen ser proposts en anys posteriors, pero els models (de Giovanni Antonio Dosio, Giovanni de Médici en Alessandro Pieroni i Giambologna) no varen ser acceptats. La frontera es va deixar, per tant, descoberta fins a el XIX.

En 1864 es va obrir un concurs per a dissenyar una frontera nova i va resultar guanyador Emilio De Fabris (1808-1883) en 1871. El treball va començar en 1876 i es va terminar en 1887. Esta frontera neogótica en marbres blancs, verts i roses forma una unitat en harmonia en la catedral, el campanar de Giotto i el batisteri.

La frontera sancera està dedicada a María, mare de Crist i patrona de la catedral.

La construcció de les tres portes de bronze es va portar a terme de 1899 a 1903. Estan adornades en escenes de la vida de la Verge. Els mosaics dels tímpans de les portes varen ser dissenyats per Niccoló Barabino. Representen (d'esquerra a dreta): La Caritat entre els fundadors d'institucions filantrópicas florentinas, Crist en el tro en María i Juan Bautista; Artesans florentinos i Mercaders i humanistes rendint homenage a la Fe. El frontispici damunt del portal central conté un mig relleu de Tito Sarrocchi i representa a María entronisada empunyant un ceptre floreado.

Damunt de la frontera s'òbrin una série de casetes en els dotze Apòstolés i, en el centre, la Verge en el Chiquet. Entre el rosetón i el tímpan, hi ha una galeria en els busts de grans artistes florentinos.

Interior

La catedral presenta planta basilical clàssica, en una nau central molt alta i ampla i dos naus laterals de menors dimensions, formant una creu llatina. Les naus queden separades per amples arcs ogivals en columnes compostes, dividint la nau en quatre trams quadrats.

Les seues dimensions són enormes: 153 m de llarc per 130 m d'ample (d'un costat a un atre del transepto) i 107 m d'alt des de la base fins al cim de la cúpula. L'altura dels arcs en els passadiços és de 23 m.

L'interior és alguna cosa ombrós i dona una impressió de vaciedad. La relativa desnudez de l'iglésia correspon a l'austeritat de la vida religiosa, tal com la predicava Girolamo Savonarola.

Moltes de les #decoració de l'iglésia s'han perdut en el pas de temps o han segut traslladades al Museu de l'Opera del Duomo, com les magnífics "cantorías" (tribunes o púlpits per als cantores) de Luca Della Robbia i Donatello.

Com la catedral va ser construïda en fondos públics, alguns dels objectes d'art d'esta iglésia estan dedicats a les persones ilustres i líders militars de Florencia.

• Dante i la Divina Comèdia de Domenico vaig donar Michelino (1465). Esta pintura és especialment interessant perque nos mostra, aparte de les escenes de la Divina Comèdia, una vista de Florencia en 1465, una Florencia que Dante mateixa no haguera pogut vore en el seu temps.
• L'estàtua ecuestre de Giovanni Acuto de Paolo Uccello (1436). Esta fresca, casi unicolor, va ser transferit a tela en el XIX, està pintat en terra verda, el color més propenc a la pàtina del bronze.

• L'estàtua ecuestre de Niccoló dona Tolentino d'Andrea del Castagno (1456). Esta fresca transferida a tela en el XIX, en el mateix estil que l'original, està pintat en un color semblant al marbre. No obstant està decorat més ricament i dona una major impressió de moviment.

Abdós #fresca representen als condottieri com a figures cavalcant triunfalmente. Abdós pintors varen tindre problemes quan aplicaven les noves regles de perspectiva i acostament, varen usar dos punts d'unitat, un per al cavall i un atre per al pedestal, en lloc d'usar solament un punt d'unificació.

• Busts de Giotto (per Benedetto dona Maiano), Brunelleschi (per Buggiano, 1447) Marsilio Ficino i Antonio Squarcialupi (famós organiste). Tots estos busts són dels sigles XV i XVI.

Damunt de la porta major està la colossal frontera del rellonge, en retrats a la fresca de quatre profetes o evangelistes pintats per Paolo Ucello (1443). Este llitúrgic rellonge en una sola agulla mostra les 24 hores de l'hora itálica (l'horari italià), un periodo que termina en l'ocàs a les 24 hores. Este horari va ser usat fins a el XVIII. És un dels pocs rellonges d'aquell temps que encara existixen i funcionen.

L'iglésia és particularment notable per les seues 44 vitrales, el proyecte més gran d'este tipo en Itàlia dels sigles XIV i XV. En les vidrieres de les naus i del transepto es representen figures de sants de l'Antic i Nou Testament, mentres que en el rosetón de la cúpula o damunt de l'entrada mostren a Crist i María. És el treball dels artistes florentinos més importants de l'época com Donatello, Lorenzo Ghiberti, Paolo Uccello i Andrea del Castagno.

Crist coronant a María com a Reina, vidriera redona damunt del rellonge, en un ric caleidoscopio de colors, va ser dissenyada per Gaddo Gaddi a principis de 1300.

Donatello va dissenyar la vidriera de La Coronació de la Verge en el tambor de la cúpula (l'única que es pot vore des de la nau).

El preciós monument funerari d'Antonio d’Orso (1323), bisbe de Florencia, va ser fet per Esme vaig donar Camaino, l'escultor més important del seu temps.

La creu monumental, situada darrere del tro episcopal, en l'altar major, és de Benedetto dona Maiano (1495-1497). El cor és obra de Bartolommeo Bandinelli. Les portes de la sacristia, de dèu panels de bronze, varen ser realisades per Luca Della Robbia, de qui es conserven també dos treballs en terracota vidriada dins de la sacristia: Angel en candil i La Resurrecció de Crist.

Darrere de l'àbsit central està l'altar de San Zenobio, primer bisbe de Florencia. L'altar, una obra mestra de Ghiberti, conté l'urna en les seues relíquias. Damunt d'este santuari està el quadro de L'Últim Sopar del menys conegut Giovanni vaig donar Balduccio. També hi havia un panel-mosaic en pasta vidriada de Sant Zenobio, obra del miniaturista de el XVI Mont vaig donar Giovanni expost, actualment, en el Museu de l'Opera del Duomo.

Moltes #decoració daten de el XVI, baix el patronazgo dels Grans Ducs, com el paviment coloreado en marbres, atribuït a Baccio d'Agnolo i Francesco dona Sangallo (1520-26). Algunes peces del marbre de la frontera varen ser usades, boca avall, en el paviment (com es va demostrar en la restauració del mateix despuix de l'inundació de 1966).

Sobre l'interior de la cúpula, primer es va sugerir que els 45 m d'ample anaren coberts en una decoració en mosaic per a aprofitar al màxim la llum que entrava pels rosetones i a través de la llanterna. Brunelleschi va propondre que la volta lluïra com a or resplandeciente, pero la seua mort en 1446 va posar fi a este proyecte i les parets de la cúpula varen ser enjalbegadas. Cosme I de Médicis va decidir que la cúpula fora pintada en una representació de El Juí Final. Esta obra, de 3600 m² de superfície pintada, va ser començada en 1568 per Giorgio Vasari i Federico Zuccaro i duraria fins a 1579. La part superior, prop de la llanterna, representa a Els 24 Vells del Apocalipsis. Va ser acabat per Vasari abans de la seua mort en 1574. Federico Zuccaro i atres colaboradors, com Domenico Cresti, varen acabar atres seccions: (de dalt cap a avall) Cors d'Àngels, Crist, María i els Sants, Virtuts, Dons de l'Esperit Sant, i Beatitudes, i en la part baixa de la cúpula: Pecats Mortals i Infern. Estes #fresca estan considerades com les millors obres de Zuccaro. Pero la calitat de l'obra és desigual per les colaboracions d'artistes varis que varen utilisar diferents tècniques. Vasari havia usat pintura a la fresca mentres que Zuccaro pintava en pintura en sec.

l'ambón va ser realisat en l'any 2014 pel japonés Etsuro Sotoo, escultor cap del Temple Expiatori de la Sagrada Família, i va ser inaugurat pel papa Francisco en 2015. Es tracta d'un element molt important en tota catedral, ya que és a on es llig el evangelio. En esta Obra, Sotoo posa punt final a l'obra iniciada 7 sigles abans per la família de Lorenzo de Medici.

Cripta

Es varen portar a terme laborioses excavacions en la catedral entre 1965 i 1974. Les voltes subterrànees varen ser usades per a sepultar als bisbes florentinos a través dels sigles. L'història arqueològica d'esta enorme àrea ha segut revelada: ruïnes de cases romanes, un paviment del cristianisme primerenc, ruïnes de l'antiga catedral de Santa Reparata i ampliacions successives de dita iglésia. Prop de l'entrada oberta al públic està la tomba de Brunelleschi, com a prova del gran carinyo que li varen professar els florentinos.

Vore també

• Anex:Iglésies més altes del món
• Història de les cúpules renaixentistes italianes

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Santa María del Fiore.
• Pàgina oficial de la Catedral de Florencia
• Pàgina de la catedral de Florencia (en italià i anglés)
• Duomo de Santa María del Fiore, un gir de paradigma
• Pla de video en HD de la Catedral de Florencia
• Virtual Tour de la Catedral de Florencia [1] archivat en Wayback Machine.
• El secret de la cúpula de Florencia. L'arquitecte italià Massimo Ricci descobrix la tècnica que va utilisar Filippo Brunelleschi
• Webcam en directe des de la Catedral de Florencia i afores
• El conjunt monumental del Duomo de Florencia
• a-catedral-florencia-25-03-14/2468279/ Música per a la catedral de Florencia: emissió del 25 de març del 2014 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.