Celesta
La celesta és un instrument musical de percussió en l'apariència d'un harmònium o un chicotet piano vertical. Es classifica entre els instruments idiófonos. El seu nom prové del francés: céleste (celestial).[1]
El sò de la celesta és similar al del glockenspiel, pero en un timbre molt més suau i sotil.[2][3] Esta qualitat li va donar a l'instrument el seu nom, celesta, que significa "celestial" en francés. Una celesta s'usa a sovint per a amplificar una llínea o secció melòdica tocada per un atre instrument. El delicat sò de campana no és lo suficientment forta per a ser utilisat en seccions de conjunts complets; ademés, la celesta rara volta s'usa sola.[4]
La celesta és un instrument transpositor; sona una octava més alta que el to escrit. El ranc de to de quatre octaves generalment es considera de C4 a C8. Una freqüència fonamental de 4186 Hz fa d'este un dels tons més alts d'us comú. L'instrument francés original tenia un ranc de cinc octaves, pero com l'octava més baixa es va considerar alguna cosa insatisfactòria, es va ometre en models posteriors. L'instrument francés estàndart de quatre octaves ara està sent reemplaçat gradualment en les orquestes simfòniques pel model alemà més gran de cinc octaves. Encara que és un membre de la família de la percussió, en un sentit orquestal es considera més correctament un membre de la secció de teclats i generalment ho toca un tecliste. Les peces per a violonchelo generalment s'escriuen en dos bases tancades, cridades llínees grans..[4]
Descripció
[editar | editar còdic]El mecanisme de la celesta es compon de martells activats per tecles, els quals colpegen per dalt unes làmines metàliques colocades sobre ressonadors de fusta.[5] Estes làmines, en ser percutidas, causen una resonància sobre els ressonadors, produint un sò «celestial», d'ahí el seu nom.
De la mateixa manera que el piano, la celesta té un pedal que permet accionar els apagadores.[6]
L'extensió més comuna és de quatre o cinc octavas,[5] encara que existixen també models de cinc octaves i mija.[6][7]
Història
[editar | editar còdic]Precursors de la celesta
[editar | editar còdic]En 1788 l'irlandés Charles Glaggett va inventar un instrument denominat aiuton, el sò del qual en «dolçor» i suavitat no ha segut superat ni per la harmònica de cristal ni per cap instrument de corda fregada. Per a conseguir este sò Glaggett va dispondre en un caixó buit una série de diapasones o barres de metal que eren colpejades per menuts martells, els que a la seua volta es accionaban per mig de tecles. Este instrument, en escales de tres a sis octaves mai va transcendir la seua fase experimental.[8]
Entre 1860 i 1865 —val dir, uns huitanta a ochenta y cinco anys despuix de l'instrument de Glaggett— es varen desenrollar atres dos precursors de la celesta moderna. Per una part el dulcitone, patentat per Thomas Machell en Glasgow en 1860, i per una atra, l'instrument de construcció similar denominat typophone, dissenyat en 1865 per Victor Mustel, el pare de l'inventor de la celesta actual. Estos instruments predecessors també estaven proveïts d'un teclat i d'una série de diapasones com a generadors del sò. Encara que eren molt semblats a la celesta actual sobre sò, el volum era notablement més dèbil, lo que unit al seu alt cost, va sumar raons per a que no aplegaren a impondre's. Abdós es varen utilisar solament en rares ocasions, particularment el typophone es va extinguir molt pronte sense aplegar a difondre's, deixant poques chafades del seu pas per l'història i cap image. En la mateixa llínea constructiva varen seguir atres instruments, encara menys coneguts i dels que casi no es dispon d'informació precisa: el adiaphon, desenrollat per Fischer i Fritz en Leipzig (1882) i el euphonium, un disseny de A. Appunn d'Hanau.[8][9]
La celesta moderna
[editar | editar còdic]L'antiga idea del sigle xviii de produir, per una part, un sò dolç i en lo possible suau, pero que, per una atra part, alcançara un cert volum, va conduir cent anys més tart a l'invenció de la celesta. L'idea de dotar a un metalófono d'un teclat similar al piano ya es coneixia a través del Glockenspiel en teclat. El organero i constructor d'harmòniums Auguste Mustel va desenrollar en 1886 en París un instrument cridat «Celesta» que complia totes les exigències i que molt pronte es va impondre en les orquestes.[10] En 1890 J & P Schiedmayer, més tart anomenada Schiedmayer Pianofortefabrik, va construir en Alemània la primera Celesta baix la palesa de Mustel.[11] La Celesta de Mustel ya corresponia sobre la seua tècnica constructiva a la Celesta moderna, en teclat, plaques d'acer, ressonadors, pedal i tenia el to «dolç» desijat. L'escala alcançava sobre cinc octaves, des de c fins a c5. Degut a que l'octava més baixa tenia un sò insatisfatorio, en la segona generació de celestas es varen construir instruments en un espectre tonal de quatre octaves, començant en c1. En temps més recent s'han tornat a construir instruments que alcancen tons més baixos. La producció de Mustel va cessar a mitan dels anys 1970. La firma Schiedmayer Celesta produïx fins a hui instruments en les plaques de metal que es colpegen des de dalt, segons la palesa de Mustel. Els atres dos fabricants de Celestas, Yamaha i Kolberg, utilisen adaptacions de la mecànica del piano i les plaques es percuten des d'avall.[12]
Utilisació en obres musicals
[editar | editar còdic]Els compositors francesos i russos varen ser els primers en utilisar este instrument dins de l'orquesta simfònica. Ernest Chausson va ser un dels primers compositors en utilisar este instrument en la seua música incidental La tempestat (1888) per a l'obra de Shakespeare del mateix nom.[13] Maurice Ravel utilisa el timbre de campana en el baix de la celesta en Laideronnette impératrice dones pagodes de Ma Mère l'Sent.
Este instrument també ocupa un lloc privilegiat en Els Planetes de Holst (moviments dedicats a Saturn i Neptú). Les simfonies núms. 4 i 13 de Shostakovich terminen en una intervenció en pianissimo de la celesta, la quinzena del mateix compositor també termina en este instrument, a la que seguix després una miqueta de percussió.
Célebres són els eixemples que trobem en obres com L'aprenent de bruix de Paul Dukas, El cascanueces de Chaikovski (és l'instrument principal en la Dansa del Fada de Sucre), Ma Mère l'Sent de Ravel, Romeo i Julieta de Prokófiev o El cavaller de la rosa de Richard Strauss, aixina com Béla Bartók en la seua Música per a corda, percussió i celesta i Gustav Holst en Els planetes (en el moviment dedicat a Neptú). Ademés és un dels instruments favorits del compositor de música de cine John Williams. El músic Gustav Mahler va utilisar la celesta en la seua 6.ª Simfonia, en la 8.ª Simfonia i en La vora de la terra.[14] El compositor nortamericà Ferde Grofé va utilisar la celesta en la seua Grand Canyon Suite, incloent un sol en el tercer moviment "On the Trail".
La celesta s'utilisa en la cantata Carmina Burana (1936) de Carl Orff,[15] i en algunes òperes de el XX com l'escena de la Rosa d'Argent en El cavaller de la rosa (1911).[16]
La celesta és l'instrument que sona al principi de moltes bandes sonores de les películes d'Harry Potter. És un dels instruments de percussió favorits del compositor nortamericà John Williams.
Està present en la cançó Everyday de Buddy Holly, i també és l'instrument que George Martin utilisa en la versió de The Beatles de «Baby It's You».
Alguns atres artistes pop que utilisen este instrument són Tom Waits en Closing Clave, Björk en Vespertine o Emilie Simon en La marcha dels pingüins, per eixemple. També ho utilisa l'orquesta que acompanya a Charles Trenet en Douce France, en l'introducció de Sunday Morning de Velvet Underground. També es pot escoltar en les cançons Novocaine for the soul i Flyswatter de la banda Eels. El músic de jazz Thelonious Monk també la toca en la cançó Pannonica de l'àlbum Brilliant Corners. El cantant Iggy Pop de la banda de protopunk Iggy and the Stooges també toca la celesta en la cançó Penetration de l'àlbum Raw Power de 1973.
Es pot escoltar una celesta en el tema De Matinada, inclós en l'àlbum “Leguleya No”, de Just Betancourt, cantant cubà de ritme afrocaribeño (salsa), tema arreglat de la mà del pianiste Javier Vázquez, compositor, pianiste i arreglista d'Ismael Rivera, Chamaco Ramírez.
Fabricants
[editar | editar còdic]Schiedmayer[17] i Yamaha[18] són les úniques empreses que actualment fabriquen celestas. Atres fabricants coneguts que varen fabricar celestas en el passat inclouen:
- Mustel & Company (París, França)
- Simone Bros. Celest MFGS (Filadèlfia i Nova York, EE. UU.)
- Morley (Anglaterra)
- Jenco (Decatur, Illinois, EE. UU.)
- Helmes (Nova York, EE. UU.)
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sadie, Stanley; John Tyrrell, ed. (2001). The New Grove Dictionary of Music and Musicians (2nd ed.). London: Macmillan Publishers. ISBN 0-19-517067-9. contains a wealth of information. Main article: Edwin M. Ripin, Stewart Pollens, Philip R. Belt, Maribel Meisel, Alfons Huber, Michael Cole, Gert Hecher, Beryl Kenyon de Pascual, Cynthia Adams Hoover, Cyril Ehrlich, Edwin M. Good, Robert Winter, and J. Bradford Robinson. "Pianoforte".
- ↑ Cecil Forsyth (1 octubre 1982). Orchestration (en anglés), Courier Dover Publications, pp. 64–. ISBN 9780486243832.
- ↑ Lelie, Christo (1995). Van Piano tot Forte (The History of the Early Piano) (en neerlandés). Kampen: Kok-Lyra.
- ↑ 4,0 4,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaVienna - ↑ 5,0 5,1 «Fiches d'Instruments - Percussió - Celesta». hagaselamusica. Archivat des d'el original, el 14 de decembre de 2018. Consultat el 10 de decembre de 2018.
- ↑ 6,0 6,1 «Celesta» (en de). Educalingo. Consultat el 10 de decembre de 2018.
- ↑ «5 ½ Oktaven Celesta Modell Studio. Dones Instrument mit dem kraftvollsten Klang» (en de). Schiedmayer. Consultat el 10 de decembre de 2018.
- ↑ 8,0 8,1 Blades, James (1992). Percussion Instruments and Their History (en en), Bold Strummer, pp. 311. ISBN 9780933224612.
- ↑ «Dulcitone» (en en). Sum55.
- ↑ Sachs, Curt. Dones Lexikon der Musikinstrumente, p. 73. ISBN 9783867415972.
- ↑ «Palés» (en alemà). 'Schiedmayer Celesta GmbH'.
- ↑ «Alles über die Celesta» (en de). 'Schiedmayer Celesta GmbH'.
- ↑ Blades, James and Holland, James. "Celesta"; Gallois, Jean. "Chausson, Ernest: Works", Grove Music Online [1] archivat en Wayback Machine. (Accessed 8 April 2006) (subscription required)
- ↑ Grove Dictionary of Music and Musicians
- ↑ "Juan Vicente Mas Quiles – Carmina Burana, published by Schott Music
- ↑ Luttrell, Guy L. (1979). The instruments of music (en anglés), Taylor & Francis, pp. 165.
- ↑ «Schiedmayer Celesta». Schiedmayer GmbH. El lloc web de Schiedmayer afirma ser "hui l'únic fabricant de celestas a nivell mundial": Schiedmayer és l'única empresa que fabrica celestas segons la palesa de A. Mustel i afirma que els instruments fabricats per Yamaha són "glockenspiels de teclat". No obstant, Yamaha contradiu esta afirmació.
- ↑ «An Overview of Yamaha Celestas». Yamaha Corporation. Yamaha's website states that it has manufactured Celestas since 1992.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Celesta.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Celesta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.