Ciutadania italiana
La ciutadania italiana (
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-it» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.) és otorgada als fills i nets d'italians emigrats a través del ius sanguinis (dret de sanc).
Es determina per filiació i solament per excepció d'atres motivacions, per eixemple: la dòna italiana o filla d'un home italià, solament transmet la nacionalitat als seus fills naixcuts despuix de l'1 de giner de 1948. Un atre eixemple, si un ciutadà italià adquirix una atra nacionalitat renunciant expressament a l'italiana abans del 16 d'agost de 1992 i, posteriorment a la data de naturalización, té un fill o filla, eixe descendent no és italià, ya que en el moment de nàixer, el seu pare hauria perdut la seua nacionalitat. Contràriament, si el ciutadà italià té un fill o filla i en posterioritat al naiximent es naturaliza, i tot això ocorre abans de 16 d'agost de 1992, el fill és italià, pero el seu pare en prendre una atra nacionalitat no.
Adquisició de la Ciutadania
[editar | editar còdic]L'adquisició de la ciutadania italiana és un procés llegal per mig del qual els individus poden obtindre la ciutadania de la República Italiana, lo que els otorga plens drets i responsabilitats com a ciutadans. La ciutadania italiana és altament valorada per la rica història, cultura i beneficis associats en la pertinença a este país europeu. El procés d'adquisició de la ciutadania italiana es rig per les lleis i regulacions establides en el Còdic Civil italià, i pot variar segons diferents circumstàncies i categories de solicitants.
Requisits Generals
[editar | editar còdic]Els requisits per a adquirir la ciutadania italiana poden diferir segons diversos factors, com l'ascendència, la duració de la residència i la situació llegal del solicitant. Un dels métodos comuns per a obtindre la ciutadania és a través de la naturalización. Els solicitants de la nacionalitat italiana segons les disposicions de naturalización deuen estar físicament presents dins dels llímits territorials d'Itàlia durant la presentació de la seua solicitut. Ademés, s'espera que demostren domini de l'idioma italià, manifesten una intenció genuïna d'establir residència permanent dins del territori italià i adopten la mida de renunciar a qualsevol nacionalitat estrangera existent d'acort en les normes llegals vigents.
Un dels requisits crucials és el domini de l'idioma italià a nivell B1.[1] Els solicitants deuen demostrar la seua capacitat per a comunicar-se en italià tant oralment com per escrit.
Ius Sanguinis
[editar | editar còdic]El principi d'el "ius sanguinis" és una atra via per mig de la qual es pot obtindre la ciutadania italiana.[2][3] Establix l'atribució de la ciutadania italiana per filiació, en independència del lloc de naiximent. A diferència d'atres métodos, el coneiximent de l'idioma italià no és un requisit obligatori per a obtindre la ciutadania italiana per "ius sanguinis".[4]
Procés de Naturalización
[editar | editar còdic]El procés de naturalización en Itàlia implica un conjunt de passos i requisits que els solicitants deuen complir. Un dels requisits essencial és la residència llegal en el país per un periodo específic, generalment dèu anys, encara que este periodo pot reduir-se en alguns casos.[5] Durant este temps, els solicitants deuen demostrar la seua integració en la societat italiana, respecte pels seus valors i apego a la cultura local.[6]
Perduda de la Ciutadania Italiana
[editar | editar còdic]La ciutadania italiana pot perdre-se per diverses raons establides en la llei 91/1992. Estes causals s'agrupen en tres categories: motius voluntaris, incompatibilitats i decisions de l'Estat.[7]
Les etapes històriques de la llegislació sobre ciutadania italiana
[editar | editar còdic]La Constitució de 1848 (Estatut Albertino)
[editar | editar còdic]La Constitució Italiana i del Regne de Cerdenya de 1848, va ser la primera norma fonamental aplicable a lo que hui és Itàlia. Del text cal destacar el art. 24 que diu: "Tots els habitants del regne (utilisa el terme "regnicoli"), qualsevol siga el seu títul o grau, són iguals davant la llei. Tots gogen igualment dels drets civils i polítics, i són admesos en els càrrecs públics civils i militars llevat les excepcions determinades per la llei".
La pregonada igualtat davant la llei era referida, no obstant, solament als hòmens, puix la dòna estava subordinada a l'autoritat del "pater famílies". Açò té una gran importància en relació en la ciutadania, ya que eixa subjecció de l'esposa al marit, i també dels seus fills, feya que qualsevol acontenyiment en relació en l'a la ciutadania del marit repercutira en tota la família. Aixina si perdia o recuperava la seua ciutadania, per eixemple per la naturalización en un atre país. Açò adquirix singular importància en vista de la gran emigració dels italians durant un sigle, entre els anys 1870 i 1970.
En Itàlia, com en molts països, el camí cap a l'igualtat ha segut molt llarc. En 1923 és aprovada una llei que impedix a les dònes ser presidents en els liceus i en les escoles miges i les exclou de l'ensenyança de les matèries lliteràries en les escoles miges i superiors. Està prohibit per a elles l'accés a l'Escola Superior Normal de Pisa i és llimitada al 10% la presència femenina en les oficines públiques. El dret al vot és reconegut a les dònes el 31 de giner de 1945 quan va ser dictat pel Consell de Ministres, presidixc per Ivanoe Bonomi, el decret que reconeixia el dret al vot a les dònes. Va ser publicat el 2 de febrer de 1945.
Solament en 1963 és aprovada una llei que garantisa l'accés de les dònes a totes les càrregues professionals i ocupacions públiques, compresa la magistratura. En l'inici d'el XXI, més del 36% dels magistrats, el 7% dels prefectos i el 12% del personal diplomàtic són dònes. Des de 2001 poden desenrollar també el servici militar o civil.
La Llei N.º 555 del 13 de juny de 1912
[editar | editar còdic]Aun cuando l'Estatut Albertino no duguera cap referència ni a l'igualtat, l'idea, per una atra part en antecedents milenaris, de la subjecció de la dòna al marit estava present en la norma fonamental (en les idees del llegislador), i són moltíssims els eixemples en el dret positiu, com el art. 144, del Còdic Civil de 1939 i, precisament, la Llei del 13 de juny de 1912, n.º 555, “Sobre la ciutadania italiana”.
La Llei 555 denota el primat del marit en el matrimoni i la subjecció de la dòna, i dels fills, a les vicissituts que a l'home podrien ocórrer en relació en la ciutadania. Establia:
- El jus sanguinis era, com en l'actual règim, el principi rector, sent el jus soli una hipòtesis residual.
- Els fills seguien la ciutadania del pare i, solament en forma residual la de la mare.
- La dòna perdia l'originària ciutadania italiana en el cas de matrimoni en un estranger la llei nacional del qual li transmetera la ciutadania del marit, com a efecte directe i immediat del matrimoni.
La Constitució Republicana de 1948
[editar | editar còdic]La Constitució Republicana va entrar en vigor l'1 de giner de 1948. En el Pacte de Salerno d'abril de 1944, estipulat entre el Comité de Lliberació Nacional i la Monarquia, es decidix suspendre l'elecció entre Monarquia i República fins al fi de la guerra. La Constitució del Regne d'Itàlia, de 1848, estava encara formalment en vigor, ya que les lleis que l'havien llimitat havien segut, en certa mida, abrogades a partir del 25 de juliol de 1943. El 2 de juny de 1946 es varen celebrar les eleccions. Varen participar tots els italians, hòmens i dònes que hagueren alcançat els 21 anys d'edat, als quals varen ser entregades dos targetes: una per a l'elecció entre Monarquia i República, el cridat referèndum institucional, l'atra per a l'elecció dels 556 diputats de l'Assamblea Constituent.
L'actual Constitució Italiana va ser aprovada per l'Assamblea Constituent en la sessió del 22 de decembre de 1947, publicada en la Gazzeta Ufficiale el 27.12.47, i va entrar en vigor l'1 de giner de 1948. El text original ha sofrit reformes.
Es va establir una República democràtica, fundada sobre el treball i la sobirania del poble, i es reconeixen els drets individuals, com del cos social, sobre la base del compliment dels deures inderogables de solidaritat política, econòmica i social (art. 1 i 2).
Els artículs, entre uns atres, que entenc fonamentals per als arguments que, més alvance, es desenrollaran en relació en la ciutadania, són els següents:
L'artícul 3, situat entre els “Principis fonamentals”, té dos incisos.
El primer incís establix l'igualtat de tots els ciutadans: “Tots els ciutadans tenen igual dignitat social i són iguals davant la llei, sense distinció de sexe, de raça, de llengua, de religió, d'opinions polítiques, de condicions personals i socials”.
El segon incís, integrant del primer, i no menys important per a este tema, afig: “És deure la República suprimir els obstàculs d'orde econòmic i social, que, llimitant de fet la llibertat i l'igualtat dels ciutadans, impedixquen el ple desenroll de la persona humana i l'efectiva participació de tots els treballadors en l'organisació política, econòmica i social del País.
El art. 29, situat en el Títul II, Relacions Ètic- Socials, establix: “La República reconeix els drets de la família com a societat natural fundada sobre el matrimoni”.
El segon incís establix l'igualtat entre els cònjuges “El matrimoni està ordenat sobre l'igualtat moral i jurídica dels cònjuges, en els llímits establits per la llei en garantia de l'unitat familiar”.
Un atre artícul de fonamental importància és el 136, situat en el Títul VI, Garanties Constitucionals, Secció I, La Cort Constitucional, i el seu text és el següent: “Quan la Cort declama l'illegitimitat constitucional d'una norma de llei o d'acte que té força de llei, la norma cessa de tindre eficàcia des del dia següent a la publicació de la decisió”.
També en relació en este artícul, i sempre referit al tema de la ciutadania, és molt important el segon incís: “La decisió de la Cort és publicada i comunicada a les Cambres i als Consells regionals interessats, a fin de que, quan ho entenguen necessari, proveïxquen en la forma constitucional”.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Ciutadania italiana per residència – Cavalcanti d'Albuquerque» (en és-és). Consultat el 2023-08-31.
- ↑ «Ciutadania Italiana IUS Sanguinis» (en és). Novecentoweb. Consultat el 2022-11-28.
- ↑ «Ciutadania italiana per descendència: el test dels 4 eixemples per a saber si pots obtindre-la - InfoCivitano» (en és). Consultat el 2025-01-26.
- ↑ «Exámen B1 d'Italià ¿Cóm és la prova?» (en és). Traure Ciutadania Italiana. Consultat el 2023-11-13.
- ↑ «Requisits per a obtindre la ciutadania italiana | Gestionista» (en és-ar). Consultat el 2023-08-31.
- ↑ «How To Obtain Italian Citizenship by Residency | IDC» (en en-us). Italian Dual Citizenship. Consultat el 2023-09-12.
- ↑ «¿Cóm es pert la ciutadania italiana? La senya que deus conéixer per a saber si la teua Avo pot transmetre la nacionalitat - InfoCivitano» (en és). Consultat el 2025-01-26.
- Llei de ciutadania italiana N 91/1992
- Ciutadania italiana per descendència (ius sanguinis)
- Ciutadania italiana per matrimoni (ius matrimonii)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ciudadanía italiana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.