Coartación

La coartación va ser un sistema de manumisió autopagada en les societats esclavistes colonials llatinoamericanes, durant els sigles XVI a el XIX. Permetia als esclaus fer un pagament inicial i fixar el preu de la seua llibertat, conferint-los l'estatus de coartat, lo que aportava drets i privilegis adicionals a l'esclau.

El terme originalment prové de la paraula espanyola «coartar», que significava «tallar» o «llimitar» cóm fixarien el preu de la llibertat i l'aïllarien del preu (creixent) del mercat, de modo que el mestre no poguera demanar un preu més alt. Per a el XVIII s'havia convertit en «coartación, lo que aportaba derechos y privilegios adicionales al esclavo.

El término originalmente proviene de la palabra española «coartar», que significaba «cortar» o «limitar» cómo fijarían el precio de la libertad y la aislarían del precio (creciente) del mercado, de modo que el maestro no pudiera pedir un precio más alto. Para el XVIII se había convertido en «coartación, en el sentit de «obstàcul» o «restricció», en referència a l'acció de restringir el poder de l'amo d'esclaus.

Orígens

L'esclavitut en l'Amèrica colonial espanyola es va basar en el còdic llegal Sèt Partides de 1348. Si ben este còdic va deixar clar que «totes les lleis del món deurien conduir a la llibertat», no va abordar directament la manumisió. Segons les lleis romanes antigues, que varen influir en les lleis europees sobre l'esclavitut, als esclaus se'ls permetia comprar la seua pròpia llibertat utilisant la seua Peculium (peculio), és dir, els seus guanys privats, pero açò era poc comú.

Les Sèt Partides sí varen incorporar els drets dels esclaus a adquirir un peculium, encara que l'us d'estos per a comprar la llibertat va començar com una costum, mes no com una part de la llei. Estes costums es varen desenrollar com a resultat dels propis esclaus els primers esforços dels quals per solicitar als tribunals varen resultar en la seua acceptació per part dels espanyols com un dret consuetudinari. Abans del desenroll de l'esclavitut en les plantacions en Cuba, els esclaus a sovint eixercitaven papers importants en l'economia de servicis com a treballadors i artesans. A través de l'interacció social, estos esclaus varen conéixer la llei espanyola que els permetia denunciar els malos tratos dels seus amos a les autoritats, establint aixina la seua relació en els tribunals. Sembla que estes costums ya estaven en vigor en l'Amèrica espanyola en el XVI. Un cens de població de Màlaga, Espanya, va registrar a algunes persones com «tallats», mentres que el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de 1729 va definir la paraula «tallar-se» com el procés per mig del qual els esclaus negociarien la seua llibertat en els seus amos llimitant el preu de la llibertat.

Espanya va emetre una cèdula (un edicte) en 1766 proclamant que l'impost d'alcabala sobre les vendes es recaptaria en certs casos de coartación. La coartación no es va incloure oficialment en la llei cubana fins a 1842. En els anys anteriors al Reglament d'Esclaus de 1842, els amos havien intentat frenar la pràctica de la coartación, que consideraven una afronta a l'institució de l'esclavitut. Pero a mida que el moviment abolicioniste britànic es convertia en una força cada volta més forta, el governador Valdés va fer la proclamació a pesar dels amos. Els amos varen continuar protestant contra el Reglament, culpant-ho de la conspiració de l'Escala. Si ben els tribunals varen intentar revisar certs artículs de la proclamació (especialment l'artícul que permetia als esclaus canviar d'amo a voluntat), finalment varen decidir en 1862 respectar totes les parts de la llei. En 1871, el governador va establir que els esclaus rurals no podien canviar d'amo a voluntat, pero per a llavors l'est de Cuba havia esclatat en una regirada anticolonial que amenaçava a tot el sistema esclaviste.

Processe

L'esclau en qüestió començaria per fixar el preu de la seua llibertat en l'amo en presència del tribunal i pagar una part substancial del mateix, que després estendria un certificat que identificaria a l'esclau en la nova designació, coartat. No obstant, este procés podria resultar complicat, ya que es podrien utilisar varis tasadores diferents que produirien estimacions de valor molt diferents. El coartat normalment pagava quotes durant un periodo de temps fins a alcançar el preu total de la llibertat. La fixació d'un preu immutable va ser primordial en este procés. Si un coartat era comprat per un atre mestre, el valor del coartat seguia sent el mateix menys lo que el coartat ya haguera pagat. Si ben un possible comprador podia pagar més que el preu actual, açò rara volta es feya perque posaria al comprador en desventaja financera. Una volta que un coartat haguera pagat el preu complet, se li emetrien cartes de llibertat coartat (cartes de llibertat), encara que els historiadors creuen que les cartes de llibertat venda també eren cartes de llibertat conseguides per mig de coartación de les quals el coartat ya havia realisat pagaments substancials, ya que l'evidència mostra que els qui varen rebre les cartes de llibertat venda havien tingut que pagar un preu molt per baix del preu de mercat. Lo més provable és que estos coartats pagaren la seua part a l'amo fòra de tribunals oficials.

Els esclaus podien acumular certa cantitat de diners i propietats. Encara que les Sèt Partides prohibien específicament als esclaus posseir propietats, els tribunals generalment ratificaven estos drets com una costum. En les zones urbanes, els esclaus podien ser contractats per a atres treballs, i els esclaus rurals podien posseir chicotetes parceles de terra anomenades conucos en les que podien cultivar una chicoteta cantitat de cultius i ganado. Alguns amos consideraven que els conucos eren essencials per a mantindre la pau i assegurar la continuació de l'esclavitut. Els esclaus també podien obtindre els diners de la coartación per mig de l'ajuda d'un tercer.