Companyia de Jesús en Brasil

Erro al crear miniatura:

el misionero espanyol sant José d'Anchieta va ser, junt en Manuel dona Nóbrega, el primer jesuïta que Ignacio de Loyola envia a Amèrica.

L'història de la Companyia de Jesús en Brasil s'inicia en l'arribada dels jesuïtes en 1549 a Baïa. En eixe llavors varen fundar un colege i varen iniciar la catequesis dels indis. Posteriorment, ya en la segona mitat d'el XVIII, serien expulsos de Portugal i de les seues colónies pel marqués de Pombal. Actualment, posseïxen varis coleges i universitats dispersos pel país, ademés, de parròquies i actuació en el apostolado social, aixina com en la formació del clero, religiosos i llaics catòlics. Els primers jesuïtes que Ignacio va enviar a Amèrica varen ser l'espanyol sant José d'Anchieta i el portugués Manuel dona Nóbrega.

Els jesuïtes en Brasil

Els jesuïtes varen aplegar a Brasil en 1549 i varen començar la seua catequesis fundant un colege en Salvador, fundant la Província Brasilera de la Companyia de Jesús. Venien en l'armada de Vaig prendre de Sousa, capitaneados per Manuel de la Nóbrega, i eren ells Leonardo Nunes, João d'Azpilcueta Navarro, Vicente Rodrigues, Antonio Pires i el germà Diogo Jácome. La segona vacant va ocórrer en 1550 en l'armada de Simão de la Gamma. El primer Bisbe va aplegar en 1552 i en 1553 va aplegar José d'Anchieta en l'armada de Duarte Góis. Cinquanta anys més vesprada ya tenien coleges pel llitoral, de Santa Catarina a Ceará. Quan varen ser expulsats en 1759, hi havia 670 per tot el país, distribuïts en llogarets, missions, coleges i convents.

Els noms grandiosos són evidentment els de Manuel de la Nóbrega, José d'Anchieta i Antônio Vieira. No es poden oblidar a Leonardo Nunes, Vicente Pires o el pare João d'Azpilcueta Navarro. Varnhagen nos diu que este fòra immediatament manat per a Port Segur, capitania a on estaven els millors intérprets de la llengua tupi, tal volta encara - en alvançada edat? - alguns dels allí deixats per Cabral i despuix per la primera armada exploradora. Varen vindre encara els germans Diogo Jácome i Vicente Rodrigues. Havien partit de Portugal l'1 de febrer de 1549. En Baïa, varen participar de la fundació de la ciutat de Salvador. Leonardo Nunes i Diogo Jácome varen ser enviats immediatament als llogarets de les capitanies d'Ilhéus i de Port Segur, en missió de catequesis. Poc despuix, el germà Vicente Rodrigues va ser substituir el pare Leonardo, que va seguir per al Sur, rumbo a la capitania de Sò Vicente.

José d'Anchieta també va estar en Port Segur i, en carta reproduïda per Accioli, diu: "Ací tenim casa en que viuen d'ordinari sis dels nostres, tres pares i tres germans; viuen d'almoines, ajudats dels de Baïa, com la casa dels Ilhéus. Han al seu càrrec dos llogarets d'indis, una cinc llegües de la vila per al sur, una atra quatre per al nort. No estan els pares molt ben rebuts en esta terra a causa dels Capitans i atres hòmens que no nos són molt benévolos, pero ben amprats, máxime en atendre als indis, perque en els portuguesos no es lleva molt frut." I, alvance, descriu la terra: "Els hòmens i dònes portuguesos en esta terra es visten limpiamente de totes les sedes, vels, damascos, razes i més fins panys, com en Portugal i en açò es tracten en fausto, máxime les dònes que visten moltes sedes i joyes i crec que en açò duen ventaja, per no ser tan nobles, a les de Portugal, i tots, aixina hòmens com a dònes, com ací ve, es fan senyors i reis per tindre molts esclaus i facendes de sucre, per a on regna l'odi i lascivia i l'adicció de la murmuración generalment…"

Republicades, en les "Primeres Cartes de Brasil" apareixen les primeres cartes escrites en Brasil. Varen ser impreses en Coímbra en dos coletâneas – de 1551 i de 1555 – i encara impressionen per la força de les seues informacions i sinceritat del relat. Observadors atents, els jesuïtes descriuen les seues aventures entre indis i colon, processons en la selva, conversió, fugues, escenes de canibalisme, milacres, construccions d'iglésies i cases, expedicions cercades de perills. L'objectivitat i simplicitat de les cartes –que varen encantar als llectors de l'época- varen fer d'elles tot un èxit editorial en ser traduïdes a diverses llengües.

Simão Rodrigues nos conta que en 1555 "es trobaven en tota la Província 26 subjectes de la Companyia, quatre en Baïa, dos en Port Segur, dos en l'Esperit Sant, cinc en Sò Vicente i 13 en Piratininga." Leonardo del Valle, pare de Bragança que va estar en Mem de Sá en la Guanabara, va residir un temps en Port Segur i un atre en Piratininga. Era professor en el Colege de Baïa en 1567 i va deixar un vocabulari de la llengua tupi. També per Port Segur va estar en 1568 el pare Inácio d'Azevedo, beatificado en 1854 per Papa Pio IX cóm un dels Quaranta Màrtirs de Brasil».

Numerosos llogarets jesuíticas varen ser creades en la regió sertaneja, respalades pels Coleges de Baïa i de Pernambuco. Les relacions entre Coleges i Missions eren tenses, puix els primers pensaven privilegiar els "descimentos", mentres les missions defenien els "aldeamentos". Eren sistemes distinguits. La disputa entre Garcia d´Avila, senyor de la Casa de la Torre, que en 1669 va destruir residències i llogarets en el sertão i el pare Jacob Roland, misionero jesuïta entre els tapuias, ilustra be la tensió.

Les Cartes Ânuas del periodo (1690-1693), en els Catàlecs (1679-1694) i unes atres es troben abundants referències als llogarets dels tapuias (pagi tapuyarum). Una carta de 1702 per a la Junta de les Missions presenta molt ben la situació. Les missions continuarien fins a l'expulsió dels jesuïtes en 1759.

Varen ser els que, dels religiosos, varen eixercitar el major paper en la colonisació. Ademés del Colege de Salvador, varen establir, immediatament, residències en Port Segur i Ilhéus. A partir d'estos punts, varen crear varis llogarets en els seus veïnats. Durant el XVI, varen existir en la capitania de Port Segur nou missions de les quals es coneixen els noms de per lo manco sis: Casa del Salvador, en Port Segur; Llogaret de l'Esperit Sant de Patatiba (1564), actual Entanque Vert; Llogaret de Caravelas (1581); Són João Batista (1586), actual arraial de Trancoso; Sant André i Són Mateus, situades, respectivament, front a Vila de Santa Cruz Cabrália i al sur de Port Segur. Pels atacs dels indis, estaven reduïdes, en 1643, a quatre.

En la Capitania d'Ilhéus, varen rebre grans glebas de terres, varen fundar allí residències, coleges i llogarets. En 1563, Mem de Sá donó al Colege de Baïa a cridada sesmaria de les 12 llegües de Camamu, que havia rebut, en 1537, de Jorge Figueiredo Correja i s'estenia del Riu Jequié, en Nilo Peçanha, fins a dos llegües al nort del Riu de Contes, en Itacaré. Allí els jesuïtes varen fundar el Llogaret i Residència de Boipeba i el Llogaret de N. S. de l'Asunción del Camamu. En l'actual municipi d'Ilhéus, varen fundar el Colege de La nostra Senyora de l'Asunción, ademés de posseir el Engenho de Sant'Ana, donado en 1563, per la filla de Mem de Sá, al Colege de Sant Antão de Lisboa.

Treballe el XVII

Durant el XVII, els esforços de colonisació portuguesos es varen concentrar en la regió entre Valença la Itacaré, a on es localisava la sesmaria dels jesuïtes. La regió va passar a tindre el paper de productora de gèneros alimenticis i materials de construcció per a Salvador i per al Recôncavo canavieiro. El llogaret de Boipeba, per eixemple, va tindre gran creiximent, per la fuga de colon del continent, temerosos dels atacs dels Aimorés, sent elevada la vila entre 1608 i 1610. Els jesuïtes, a la seua volta, creen en el llogaret de La nostra Senyora de l'Asunción (en Camamu) un ingeni que s'estava en construcció en 1604 i seria destruït pels holandesos en 1640. Varen crear, també, el Llogaret de la Purificació, o La nostra Senyora de les Candeias de Maraú (1654), actual Barcelos del Sur; la Residència de Sò Francisco Xavier, en el Muic del Galeão (1623), i l'Iglésia de Sant Inácio, abdós en Cairu, ademés del Llogaret de Sant André i Són Miguel de Serinhaém (1683), actual Ituberá.

Fòra dels taulers de Valença, els jesuïtes varen fundar el llogaret de La nostra Senyora de l'Escala, en Olivença, capitania d'Ilhéus, organisada com a residència fixa a partir de la penúltima década d'el XVII.

Embats en São Paulo i en Riu de Janeiro

Va haver violentes disputes en São Paulo en els bandeirantes. En 10 de juny de 1612 va haver una reclamació del «poble de São Paulo» davant el consell, contra els jesuïtes; varen firmar José Ortiz de Camargo, Amador Bo, Antônio Raposo Tavares, Bartolomeu Bo, Pedro Leme, Aleixo Leme, Henrique de la Falca Gago, Antônio Bicudo, Antônio d'Olivera, Sebastião Leme, Antônio Fernandes, Dumenges Pires, Diogo Pires, Pedro Nunes de Ponts, Geraldo Correja Sardinha, Belchior de la Costa, Gonçalo Fusta, Pascoal Llet Furtado, Duarte Astral, Manuel Godinho, André Gonçalves, Ascens Ribeiro, Manuel Francisco Pinte, Fernão Dies, Pedro Dies, Francisco Negre, Rafael d'Olivera, João del Prat, i uns atres.

Era conflicte vell i poc violent del que l'anterior, puix la cambra i el poble varen negar als jesuïtes qualsevol intromissió en el govern dels llogarets dels indis, puix el rei només els havien concedit l'administració espiritual d'ells. Els pares varen recular en protestes dels oficials de la Cambra, el juge ordinari Jusepe de Camargo al front, i gran número dels principals, hòmens bons i del govern de la terra.

Motins en São Paulo

L'episodi més greu, en 1640, va quedar conegut com «la botada dels pares fora» que va durar molts anys. Solament en 14 de maig de 1653, va haver terme firmat pels oficials de la Cambra de São Paulo, hòmens bons i pares de la Companyia pel qual varen anar els drets «restituïts als seus coleges en la capitania». Va ser important el paper del bandeirante Fernão Dies Pares, el germà dels quals va ser el Pare João Llet de Silva, celebrat per les seues virtuts, instrucció, lletres i celosia apostólico. Eren freqüents, de fet, en la colónia, dissídios entre les autoritats del Regne i les eclesiàstiques.

Hi haurà un atre, violent conflicte en 1683. Els pares eren prestigiados per Pedro Taques d'Almeida, capità major de la capitania, lo primer riquíssimo Pare Dr. Guilherme Pompeu d'Almeida, el gran bandeirante Lourenço Castanho Taques i dos opulentas matrones, D. Leonor de Siqueira (viuda del sertanista Luís Pedroso de Fancs) i la seua filla, esposa de Pedro Taques, D. Angela de Siqueira. En gran fortuna, Leonor va ajudar a erigir en pedra i calç la torre del Colege, mentres que la filla es va encarregar de la frontera. La reconstrucció va acabar en 1694. Era rector el pare Manuel Correja. Hi haurà un testimoni en 1701 de que l'iglésia mereixia la pena per l'obra de talla dorada.

Encara no estava pacificada la situació quan els indis en 1685: en 8 de març, havent-se escampat rumors de que el poble intentava una atra volta expulsar els pares de la Companyia, es varen reunir els hòmens bons de la vila de São Paulo en la casa del consell i varen elegir el Bisbe D. José de Fancs Alarcão (tres anys en São Paulo) i el capità-mor Pedro Taques d'Almeida per a tractar en el provincial de la Companyia, Alexandre de Gusmão, el mig des concertarem. El Bisbe i Taques es varen dirigir al colege i varen encertar en Gusmão que el «procurador de la companyia de Jesus, que estava per a anar Roma, s'encarregaria de solicitar i alcançar permís per a poder-se anar al sertão dur indis al gremi de l'iglésia i educar-els en la fe, podent d'esta manera els habitants els posseïxes i haver-els en el seu poder.»

El poble va aplaudir l'acort i va ser ratificat per la Carte Régia de 9 de novembre de 1690, en la restricció de que no era permés entrades en banderes en el sertão sino en auxili dels pares que anaren predicar la fe, i que només era permés dur indis que voluntàriament volgueren vindre.»

Va haver una nova tentativa dels paulistes d'expulsar els jesuïtes pero en 24 de juliol de 1687, feta acomodação, va ser llaurat un terme en la cambra per intermediació del Pare Francisco de Morals.

Expulsió de Brasil

El XVIII va assistir a l'expulsió dels jesuïtes de Brasil, seqüestrant-se els seus bens.

• 1 - En Sergipe: les sesmarias concedides al temps de la fundació de la Capitania i edificis en la Tejupeba; en Jaboatão; en el local denominat Retir, pròxim l'actual ciutat de Tarongers; terres prop de la hui ciutat de Maroim; terrenys en Japaratuba; i residències.

En Jaboatão els jesuïtes varen construir el mosteiro, una travessia de pedra i l'iglésia dedicada la nostra Senyora de les Agonia. Segons José Bezerra de Sants, l'autor de la romanç El Tesor de Jaboatão, “els cristians que s'aproximaven d'aquell abric es varen oferir, voluntàriament, per a eixecutar l'excavació d'un enorme subterràneu, baix el mont, lo que varen fer un labirinto i amples passadiços, a on varen ser enterrats els bens més preciosos de l'iglésia, per a quedar a resguart de les incursions dels flamengos, protestants, enemics de l'Iglésia, que alvançaven sertão adins”. Per a este autor, el «Tesor de Jaboatão» no va ser deixat, el XVIII, quan de l'expulsió dels jesuïtes, pero estava guardat des del sigle anterior, per temor dels holandesos en Sergipe, en els màrgens del riu Són Francisco. Hi hauria aixina una acumulació de riquees, protegides de totes les envestides que pogueren amenaçar-ho. La tesis estaria fonamentada en l'acció de Vaticà, en 1630, ordenant arreplegar la rica image de La nostra Senyora de les Agonia, salvant-la d'un assalt flamengo.

Els registres varen indicar, sempre, que en 1694 els jesuïtes ya estaven en la seua facenda i “Residència de Jaboatão en el riu de Sò Francisco». Se sabia, també, que el pare João Nogueira, Procurador de les Facendes de Sergipe, i el germà carpintero Francisco Simõés, que varen fer les obres de la Facenda Tejupeba, vivien en Jaboatão. En 1757, quan els vigários de les diverses Clientela sergipanas varen fer l'alçament, el retor de Vila Nova (hui Neópolis) aixina va tractar de Jaboatão, com una Facenda Plantilla “en la seua iglésia de La nostra Senyora del Desterro, ben ornada i aprazível, ademés del mateix Hospício i vixcuda dels religiosos ser molt clar i vistós i saludable en les cases dels seus esclaus arruadas, i tot en molta direcció.” En 1760, el Plec de la Junta posant en arrematação els bens, estaven declarats: “Sis vixcudes i cases, sols i fòrums en la ciutat de Sò Cristóvão de Sergipe del Rei, la Facenda de Jaboatão i de Tejupeba i seues anexionas, en cases d'habitants, corrals, gados i esclavituts, en el districte de la Comarca de Sergipe del Rei.”

Vore també

• Companyia de Jesús
• Ignacio de Loyola
• Ignacio d'Azevedo
• Màrtirs del Brasil
• José d'Anchieta