Conferència de pau de Staten Island
Plantilla:Campanya de Nova York i Nova Jersey La Conferència de pau de Staten Island va ser una breu i informal reunió diplomàtica celebrada entre representants de la Corona britànica i les seues colónies nortamericanes rebels en l'objectiu de posar fi ràpidament a la naixent revolució de les tretze colónies. La conferència va tindre lloc l'11 de setembre de 1776, pocs dies despuix de la captura britànica de Long Island i menys de tres mesos despuix de la Declaració d'Independència dels Estats Units. La reunió es va portar a terme en Billop Manor, residència del coronel lealista Christopher Billop, en Staten Island, Nova York. Varen participar en ella l'almirant britànic Lord Richard Howe i els delegats del Segon Congrés Continental John Adams, Benjamin Franklin i Edward Rutledge.
En assumir el mando de les forces terrestres britàniques en les colónies, Lord Howe havia solicitat autoritat per a intentar resoldre el conflicte per mijos pacífics. No obstant, les seues facultats de negociació eren deliberadament molt llimitades, lo que va deixar a la delegació congresional pessimista respecte a una resolució immediata. Els nortamericans varen insistir en el reconeiximent de la seua independència recent declarada, alguna cosa que Howe no estava autorisat a concedir. Despuix d'a penes tres hores de conversacions, els delegats es varen retirar i els britànics varen recomençar el seu campanya militar per a controlar la ciutat de Nova York.
Antecedents
[editar | editar còdic]Quan les autoritats britàniques planificaven cóm enfrontar a les seues colónies nortamericanes rebels a finals de 1775 i començos de 1776, varen decidir enviar una gran expedició militar per a ocupar la ciutat de Nova York. Dos germans, l'almirant Lord Richard Howe i el general William Howe, varen rebre respectivament el mando de les operacions navals i terrestres. Com consideraven que encara podia ser possible posar fi a la disputa sense més violència, els germans Howe varen insistir que se'ls otorgaren facultats diplomàtiques ademés de les seues responsabilitats militars.[1]
L'almirant Howe havia discutit prèviament, de manera informal, les queixes colonials en Benjamin Franklin en 1774 i 1775, sense aplegar a una resolució. El general Howe, per la seua banda, creïa que el problema de la tributació colonial podia resoldre's mantenint la supremacia del Parlament.[2]
Al principi, el rei Jorge III va accedir a regañadientes a otorgar als germans Howe poders llimitats, pero Lord George Germain va adoptar una postura més rígida en insistir que no se'ls concedira cap facultat que poguera interpretar-se com una cessió a les exigències colonials de consol front a la tributació sense representació o als cridats Lleis Intolerables. En conseqüència, als Howe se'ls va autorisar únicament a expedir indults i amnistia, sense realisar concessions substantives.[1] Aixina mateix, els comissionats varen rebre el mandat de procurar la dissolució del Congrés Continental, la restauració de les assamblees colonials prèvies a la guerra, l'acceptació dels térmens de la Resolució Conciliatoria de lord North respecte a l'autotributación, i el compromís d'un debat ulterior sobre els agravis colonials. No es permetrien concessions mentres continuaren les hostilitats i fins que les assamblees colonials reconegueren expressament la supremacia parlamentària.[3]
Despuix de l'arribada de la flota en juliol de 1776, l'almirant Howe va realisar varis intents d'entaular comunicació en el general del Eixèrcit Continental, George Washington. Dos intents de fer-li aplegar cartes varen ser rebujats, ya que Howe es va negar a reconéixer el títul de Washington. No obstant, Washington va acceptar reunir-se en persona en un dels ajudants de Howe, el coronel James Patterson. En la reunió del 20 de juliol, Washington va saber que els poders diplomàtics dels Howe es llimitaven essencialment a la concessió d'indults; a la qual cosa va respondre que els nortamericans no havien comés faltes i, per tant, no necessitaven perdó.[4]
Lord Howe va enviar llavors una carta a Benjamin Franklin en la que detallava una proposta de treua i oferiments d'indults.[5] En acabant de que Franklin va llegir la carta en el Congrés el 30 de juliol, va respondre a l'almirant: "Dirigir indults a les colónies, que són precisament les parts agraviades, [...] no pot tindre un atre efecte que aumentar el nostre resentiment. És impossible que pensem en sometre-nos a un govern que, en la més desenfrenada barbàrie i crueltat, ha incendiat nostres indefenses ciutats, [...] incitat als salvages a massacrar als nostres pacífics agricultors, i als nostres esclaus a assessinar als seus amos, i que inclús ara està duent mercenaris estrangers per a inundar en sanc els nostres assentaments".[6] Aixina mateix va senyalar que "una volta em va donar esperances de que poguera tindre lloc una reconciliació".[6] Segons pareix, Howe es va mostrar alguna cosa desconcertat per l'enèrgica resposta de Franklin.[6]Plantilla:Caixa de citaDurant la batalla de Long Island, el 27 d'agost de 1776, les forces britàniques varen ocupar en èxit l'oest de Long Island, l'actual Brooklyn, lo que va obligar a Washington a retirar el seu eixèrcit cap a Manhattan.[7] El general Howe va fer llavors una pausa per a consolidar els seus alvanços, i els germans varen decidir realisar un acostament diplomàtic. Durant la batalla havien capturat a varis oficials d'alt ranc de l'Eixèrcit Continental, entre ells el major general John Sullivan. Els Howe varen conseguir convéncer a Sullivan de que una conferència en membres del Congrés Continental podria donar resultats i ho varen lliberar baix paraula per a que entregara un mensage al Congrés en Filadèlfia,[8] en el que es proponia una reunió informal per a discutir el fi del conflicte armat entre Gran Bretanya i les seues colónies rebels. Despuix del discurs de Sullivan davant el Congrés, John Adams va comentar cínicament sobre este intent diplomàtic calificant a Sullivan de decoy-duck (de "ànet enza") i acusant als britànics d'enviar-ho "per a seduir-nos a renunciar a la nostra independència". Uns atres varen senyalar que semblava un intent de responsabilisar al Congrés de prolongar la guerra.[9][10]
El Congrés, no obstant, va acordar enviar a tres dels seus membres—Adams, Benjamin Franklin i Edward Rutledge—a una conferència en Lord Howe. Se'ls va instruir "formular algunes preguntes i prendre [les seues] respostes", pero no tenien major autoritat.[11] Quan Howe es va enterar de l'autoritat llimitada del comité, va considerar breument cancelar la reunió, encara que va decidir procedir despuix de discutir-ho en el seu germà.[12] Cap dels comissionats creïa que la conferència resultaria en alguna cosa.
Lord Howe va buscar inicialment reunir-se en els hòmens com a ciutadans privats, ya que la política britànica no reconeixia al Congrés com una autoritat llegítima.[13] Per a que la conferència tinguera lloc, va acceptar l'exigència nortamericana de ser reconeguts com a representants oficials del Congrés.[14][15]
Reunió
[editar | editar còdic]
La casa de Christopher Billop, en Staten Island, va ser seleccionada com a lloc de reunió. Havia segut ocupada per tropes britàniques per al seu us com a quarter i es trobava en condicions deplorables, pero una de les habitacions va ser netejada i preparada per a l'ocasió. Els apanys varen incloure deixar a un oficial britànic en el costat nortamericà com a rehé durant la trobada. La delegació del Congrés, en lloc de deixar-ho arrere de les llínees americanes, ho va invitar a acompanyar-los. A la seua arribada, la delegació va ser escoltada més allà d'una fila de soldats hessianos i conduïda a la casa, a on, segons Adams, es va servir un refrigerio compost de clarete, cuixot, moltó i llengua.[16]
La reunió va durar tres hores, pero les dos parts no varen conseguir trobar cap punt en comú.[17] Els nortamericans varen insistir que qualsevol negociació requeria el reconeiximent britànic del seu independència recent declarada. Lord Howe va declarar que no tenia l'autoritat per a satisfer eixa exigència.[18] Quan Edward Rutledge li va preguntar si tenia la facultat de derogar la Llei Prohibitoria, que havia autorisat un bloqueig naval de les colónies, com havia afirmat Sullivan, Howe va eludir la qüestió i va assegurar que Sullivan estava equivocat. L'autoritat de Howe incloïa la capacitat de suspendre la seua eixecució si les colónies acceptaven realisar contribucions fixes, en lloc dels imposts que el Parlament els havia impost. Res d'això podia fer-se a menos que les colónies acordaren primer posar fi a les hostilitats.[19]
Durant la major part de la reunió, abdós parts es varen mostrar cordials. No obstant, quan lord Howe va expressar que sentiria la pèrdua d'Amèrica "com la pèrdua d'un germà", Franklin li va informar que "farem els nostres majors esforços per a evitar-li a la seua senyoria eixa mortificaació".
Lord Howe va manifestar en desgrat que no podia considerar als delegats americans sino com a súbdits britànics. Adams va replicar: "La seua senyoria pot considerar-me baix la llum que desige, [...] llevat la de súbdit britànic". Lord Howe llavors va passar per alt a Adams i es va dirigir a Franklin i Rutledge: "El senyor Adams sembla ser un caràcter resolt".
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Fischer, 2004, p. 73
- ↑ Fischer, 2004, p. 74
- ↑ Reich, Jerome R. (1998). British friends of the American Revolution (en anglés), pp. 65–68. ISBN 9780765631435.
- ↑ Gallagher, 1999, pp. 65–66
- ↑ Isaacson, 2004, p. 316
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Isaacson, 2004, p. 317
- ↑ Fischer, 2004, p. 98
- ↑ Fischer, 2004, p. 99
- ↑ Gruber, 1972, p. 117
- ↑ Trevelyan, 1903, p. 258
- ↑ Gruber, 1972, p. 118
- ↑ Anderson, 1936, p. 158
- ↑ Trevelyan, 1903, p. 259
- ↑ Fiske, 1891, p. 213
- ↑ Morris, 1898, p. 144
- ↑ Isaacson, 2004, p. 319
- ↑ Isaacson, 2004, pp. 319–320
- ↑ Morris, 1898, p. 145
- ↑ Gruber, 1972, p. 119
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Anderson (1936). The Command of the Howe Brothers During the American Revolution, New York and London: Oxford University Press. ISBN 978-0-403-00816-2.
- Edgar (1995). Campaign of 1776: the road to Trenton, Heritage Books. ISBN 978-0-7884-0185-5.
- Fischer, David Hackett (2004). Washington's Crossing, New York: Oxford University Press US. ISBN 978-0-19-518159-3.
- Fiske, John (1891). The American Revolution, Volume 1, Boston, New York: Houghton Mifflin, pp. 213. «staten island john adams howe.»
- Gallagher, John (1999). Battle of Brooklyn 1776, Cambridge, MA: Dona Cape Press. ISBN 978-1-885119-69-8.
- Gruber (1972). The Howe Brothers and the American Revolution, New York: Atheneum Press.
- (2004) Benjamin Franklin: An American Life, New York: Simon and Schuster. ISBN 978-0-7432-5807-4.
- Morris (1898). Morris's Memorial History of Staten Island, New York, Volume 1, Memorial Publishing Co. ISBN 9781548582029.
- Morton, Joseph C (2003). The American Revolution, Westport, CT: Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-313-31792-7.
- Trevelyan, Sir George Otto (1903). The American Revolution: 1766-1776, London & New York: Longmans, Green, pp. 263. «Trevelyan The American Revolution howe adams -princeton.»
Llectures adicionals
- McGuire, Thomas J. (2011). Stop the Revolution: America in the Summer of Independence and the Conference for Peace, Mechanicsburg, PA: Stackpole Books. ISBN 978-0811705875.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Conferencia de paz de Staten Island» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.