Corpus de Sanc

Archiu:Els segadors.jpg

El Corpus de Sang, de H.Miralles (1910).

El Corpus de Sanc va ser una asonada protagonisada en Sant Andrés de Colomer el 7 de juny de 1640 per un numerós grup de segadores, en la connivència d'una bona part de la població local. Un chicotet incident en el Carrer Ample entre un grup de segadores i alguns soldats castellans, en el qual un segador va quedar malferit, va precipitar el tumult.

L'any 1640 va ser un any decisiu i de greus conseqüències, sobretot a partir del més de maig, en el que es produiria un alçament generalisat de tota la població dels comtats catalans contra la movilisació i permanència en la regió dels terçs de l'eixèrcit real (enviats a Catalunya a causa de la guerra en França en 1635) i contra la pretensió de que anaren estajats dins de les poblacions. Algunes es varen negar a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallarols o Santa Coloma de Farnés, a on va ser enviat l'aguasil Montrodon per a portar a terme l'instalació dels soldats. En la resistència dels veïns l'aguasil va trobar la mort. La represàlia portada a terme pels terços en Riudarenas (3 de maig) i en Santa Coloma de Farnés (14 de maig) desencadenaria un ràpit alçament armat de veïns i llauradors que, de les comarques gironines, es va estendre cap al Empordà, cap al Vallés i cap a Osona i el Ripollés.

«¡Vixca la fe de Crist!», «¡Vixca la terra, muiga el mal govern!» varen ser els lemes dels segadores que varen originar el tumult popular del 7 de juny de 1640, dia conegut com el Corpus de Sanc.

88. Señalábase entre tots els sediciosos un dels segadores, home facineroso i terrible, al qual volent capcionar per haver-li conegut un ministre inferior de la justícia, hechura i oficial del Monredon (de qui hem dit), va resultar d'esta contenga soroll entre els dos: va quedar ferit el segador, á qui ya socorria gran part dels seus. Esforzábase més i més un i un atre partit, empero sempre ventajós el dels segadores. Llavors alguns dels soldats de milícia que guardaven el palau del Virey, tiráron hácia el tumult, donant á tots mes ocasió que remedie. Á este temps trencaven furiosament en crits: uns demanaven venjances, uns atres més ambicioses apellidar la llibertat de la pàtria: ací es oia vixca Catalunya i els Catalans: allí uns atres clamaven: muiga el mal govern de Felipe. Formidables resonáron la primera volta estes clàusules en els recatados sentits dels prudents; casi tots els que no les ministraban, les oian en temor, i els més no volgueren haver-les sentit. El dubte, l'espante, el perill, la confusió, tota era un: per a tot hi havia la seua acció, i en cada qual cabien tan diferents efectes; solament els ministres Reals i els de la guerra ho esperaven iguals en el zelo. Tots aguardaven per instants la mort (el vulgo furiós poques voltes pára sino en sanc), molts sense contindre el seu enuge servien de pregon al furor d'uns atres, est cridava quando aquell feria, i est en les veus d'aquell s'enfuria de nou. Infamaven els Espanyols en enormísimos noms, buscábanlos en ànsia i conte, i el que descobria i matava, eixe era tingut per valent, fidel i benaventurat.

Francisco Manuel de Melo, escritor i croniste.

Els disturbis es produirien en Barcelona durant els dies següents. El balanç es va tancar en un total d'entre 12 i 20 morts, majoritàriament funcionaris reals. La mort del virrey de Catalunya, el comte de Santa Coloma, va marcar no obstant, un punt d'inflexió en la ruptura entre Catalunya i la Monarquia i va precipitar l'inici de la «Guerra dels Segadores».

Vore també

• Corpus Christi en Barcelona
• Atentat de la Processó del Corpus