Corts de Barcelona (1626)

Les Corts de Barcelona de 1626 varen ser presidides pel rei Felipe IV. Estes Corts varen quedar interrompudes i les següents, en 1632, varen tindre l'efecte de conclusió d'estes. Eren les primeres, i úniques si s'entenen les de 1632 com a continuació, de Felipe IV que, com el seu pare Felipe III dilatava cada volta més els compromisos institucionals en Catalunya.

El rei va jurar les constitucions catalanes, cosa que no havia fet des de la seua proclamació en 1621. D'esta forma va poder substituir a Joan Sentiu i Sunyer, qui fins a este moment havia segut virrey interí, ya que l'anterior virrey (Fernando Afany de Ribera) havia segut rebujat pels catalans quan el rei pretenia delegar el seu jurament en ell.

El rei va vindre acompanyat del seu valgut el comte-duc d'Olivares, qui considerava que l'autoritat i la reputació de la Monarquia Hispànica s'havia deteriorat i, per tant, proponia un pla de reformes encaminades a reforçar el poder real i l'unitat dels territoris que regnava, en vistes a un millor aprofitament dels recursos al servici de la política exterior, especialment a través de l'Unió d'Armes. En síntesis, l'Unió d'Armes era una aportació obligatòria de hòmens i diners per part dels diferents territoris en favor de la Corona.

Els mesos anteriors a estes Corts havien tingut lloc les Corts Valencianes en Monsó i les Corts d'Aragó en Barbastro i en abdós el pla de l'Unió d'Armes d'Olivares havia segut rebujat. Despuix de vintisset anys sense Corts, Felipe IV pretenia demanar un servici d'una magnitut sense precedents. Ademés, durant este periodo, la repressió dels virreyes a costa de la persecució del bandolerisme havia segut intens i alguns dels nobles presents en les Corts havien perdut el seu castell, derribat per orde d'els Alburquerque o Fernando Afany de Ribera.

En les Corts es tractaven els "temes del Principat" i els "temes del rei", per este orde. Despuix de vintisset anys sense poder legislar ni tindre oportunitat per a presentar agravis o disentimientos per part dels diputats, la llista era infinita. Per un atre costat, tant al rei com al comte-duc el procediment de les corts catalanes els semblava llent i en massa capacitat de bloqueig per part dels braços.

Quan duyen més d'un més sol per a la presentació, discussió i aprovació dels disentimientos, el rei va fixar un terme d'una semana per a acabar en este punt i passar a tractar els temes seus, és dir, el pla de l'Unió d'Armes. Felipe IV intentava conseguir l'objectiu d'Olivares, que suponia uns 16 000 hòmens pero també intentava conseguir un excusat que el braç eclesiàstic es negava a pagar i insistia en l'imposició del quint. En total un subsidi de 250 000 lliures anuals, per a un periodo de quinze anys. No obstant, el temps passava i el rei va decidir marchar precipitadamente.

Estes Corts i la seua interrupció varen assentar un conflicte en les relacions entre la Corona i Catalunya, i per tant al fracàs dels propòsits que les havien inspirat.