Criptografia de clau aïllada
La criptografia de clau aïllada (en anglés Key-Insulated cryptography) va ser introduïda en 2002 per Y. Dodis, J. Katz, S. Xu, M. Yung[1] i millorat posteriorment per Hanaoka i uns atres.[2] L'objectiu d'estos sistemes és minimisar el dany causat despuix d'un atac que comprometa la clau privada d'un sistema criptográfico. Per a això seguixen un esquema similar al següent:
- Es dividix el temps en N periodos
- La(s) clau(s) secretes s'almagasenen de forma possiblement insegura (la seguritat està exposta), pero estes claus són actualisades en cada periodo.
- Per a actualisar les claus es realisa una interacció en un dispositiu físicament protegit (secure helper), el qual manté una clau secreta mestra que manté fixa entre periodos.
- Tots els càlculs són fets en el sistema insegur.
- La clau pública es manté fixa per a tots els periodos.
D'esta forma, inclús encara que les clau estan exposta, la seguritat del sistema permaneix garantisada si la clau actual no ha segut violada. Quant més freqüentment es canvie la clau més expost queda el sistema 'segur'.
Este tipo de criptografia ha segut usat en criptografia de clau pública per a realisar funcionalitats de sifrat, a lo que es coneix per les sigles KIE o KIPE de l'anglés key-insulated public key encryption), i de firma
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Criptografía de clave aislada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.