Anar al contingut

Ctenomys talarum antonii

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El tuco-tuco dels talares, tuco-tuco del talar[1] o tuco-tuco dels Tales (Ctenomys talarum antonii) és una suposta subespecie o una unitat poblacional particular, integrant de la espècie C. talarum,[2] un rosegador herbívor del gènero Ctenomys. Viu en sistemes de galeries subterrànees en el centre-este del Con Sur de Sudamérica.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Esta subespecie va ser descrita originalment en l'any 1910 pel zoólogo britànic Oldfield Thomas.[3][4]

Localitat tipo

La localitat tipo referida és: “Estància Els Yngleses, regió de Ajó (partit de General Lavalle), este de Buenos Aires, Argentina”.[3]

La série nomenclatural consta d'eixemplars adults i dos jóvens, pertanyents a abdós sexes, machos: 2060, 2080 i 2081; femelles: 2062, 2067, 2068, 2071, 2079, 2107 i 2113.

Característiques particulars

Segons la descripció original, és una forma similar a C. t. talarum, d'igual tamany que esta. Posseïx un important dimorfisme sexual, sent els machos més grans que les femelles. El seu cariotip és 2n=48-50.[5] En C. t. antonii, el patró cromàtic del cap i l'esquena és generalment més pàlit, en la majoria dels #espècimen s'acosta al isabelino, en la zona dorsal està poc ennegrit.[3] En C. t. talarum els pèls dorsals estan fortament ennegrits en les seues porcions terminals i la regió frontal és prominent de color negre profunt.[3]

Seria possible també diferenciar-la de C. t. talarum per ser més pàlida, per tindre més blanc en la superfície inferior i per la seua coa més llarga, 61 a 70 mm de llongitut contra els 52 a 57 mm de la coa dels eixemplars dels Tales (localitat tipo de C. t. talarum);[3] no obstant, medides promig i extremes de coes d'individus arreplegats en Magdalena (Buenos Aires) varen tirar 66,7 mm ± 4,3 (56,0-75,0).[6]

Història natural

[editar | editar còdic]

Este tuco-tuco és un rosegador relativament menut, típicament erémico, sedentario, solitari i que presenta territorialitat individual, el qual posseïx un modo de vida hipogeu, gràcies a marcades adaptacions morfològiques per a l'excavació, donat els seus hàbits subterràneus.[7]

Encara que freqüentment fa algunes eixides a la superfície, porta a terme la majoria de les seues activitats en total absència de llum, dins dels sistemes de galeries, les que estan tancades a la superfície del sol. Estes són d'estructura ramificada, en llongituts de fins a 25 metros i en diàmetros d'entre 6 i 8 cm, construïdes a un promig d'uns 30 cm de profunditat, en terrenys plans de sols orgànics prou ferms, que tendixen a albergar una composició densa de vegetació graminosa.[8]

S'alimenta exclusivament de vegetals. Sol ser presa d'aus rapaces, reptils i menuts mamífers predadores, com a rabosots, furons, felinos, etc. Este tucotuco és afectat per un ectoparásito, el qual és exclusiu de C. t. antonii: Androlaelaps torresi.[9]

Distribució, hàbitat i discussió taxonómica

[editar | editar còdic]

Esta forma és endèmica del centre-este de la Argentina, específicament de l'est i surest de la província de Buenos Aires. Si s'accepta la categorisació de subespecie distinta per a les poblacions del surest bonaerense, Ctenomys talarum antonii es distribuïx pel sur des de la ciutat de Santa Clara de la Mar (partit de Mar Chiquita) i alcançant pel nort fins a la zona de la boca del riu Salat (partit de Castelli). En la regió situada cap al nort del citat curs fluvial (des del partit de Punta Indi) és reemplaçat per C. t. talarum “sensu stricto”, tàxon en el que alguns mastozoólogos inclouen a les poblacions de C. t. antonii,[10] pero uns atres continuen considerant-la una subespecie vàlida, per tant, independent de C. t. talarum.[11][12][13]

També en el passat va habitar en ambients similars alguna cosa cap a l'interior provincial (sistema de Tandilia), pero eixes poblacions s'han extinguit.[14]

Les seues poblacions remanentes es distribuïxen a lo llarc d'una franja -d'ample variable- paralela a la costa del Riu de l'Argent i del mar Argentina, pero sempre en íntima relació a terrenys no inundables ocupats per cordoneres de conchilla subfósil o médanos morts, en a on la vegetació dominant era originalment un dens bosc semixerófilo de tales, d'allí el seu nom científic i vulgar, aixina com també llonges de médanos fòssils en vegetació psamófila composta per una estepa en algunes leñosas arbustivas.


Després de les últimes poblacions costeres de C. t. antonii (afores de la ciutat de Santa Clara de la Mar) es presenta un hiat d'uns 150 km sense poblacions de l'espècie, la que torna a aparéixer en la zona de Necochea, pero representada en un tàxon referit a una subespecie distinta (C. t. recessus).[15][16] Abdós mostren diferències en caràcters demogràfics; C. t. antonii posseïx altes #densitat (65 ind./ha), proporcions sexuals desviades en adults cap a les femelles i dispersió en predomini de machos, aixina com un dimorfisme sexual més marcat (major proporció del tamany més gran dels machos sobre el de les femelles); mentres que en C. t. recessus es va trobar en #densitat menors (13 ind./ha), proporcions sexuals no desviades, dispersantes inmaduros d'abdós sexes, i un dimorfisme sexual de tamany menys significatiu.[17]

Si be en 2004 va ser qüestionada la consideració de C. t. recessus en una categorisació taxonómica pròpia,[18] (alguna cosa no recolzat per la majoria de les publicacions posteriors) en estar completament separada de les poblacions de C. t. antonii (per tant, en total absència de mínim fluix genètic entre elles) mereixen per lo manco ser tractades com dos unitats evolutivamente significatives (UESs), un concepte d'una unitat biològica que busca la conservació de totes les poblacions que constituïxen una part important del llegat d'una espècie,[19] per lo que els administradors de recursos per a la conservació de la diversitat biològica deuen gestionar poblacions geogràficament distants per separat.[20]

Algunes poblacions de C. t. antonii s'han vist afectades per causes antrópicas (alvanç de la frontera agropecuaria i urbanisació costera galopante) factors que s'han agravat per presentar la regió un cicle en majors precipitacions, #lo que perjudicaria a este tucotuco.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Chébez, Juan Carlos (2009). Atres que es van. Fauna argentina amenaçada, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 552. ISBN 978-950-24-1239-9.
  2. ↑ Just, Enrique R.; Luciano J. M. De Santis and Marta S. Kin (2003). Ctenomys talarum. MAMMALIAN SPECIES N°. 730, pp. 1-5. The American Society of Mammalogist.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Thomas, O. (1910). The Annals and Magazine of Natural History: Zoology, Botany, and Geology, Vol. 8, V, p. 242.
  4. ↑ Thomas, O. (1910). XXXIII.—A collection of mammals from eastern Bons Ayres, with descriptions of related new mammals from other localities. Journal of Natural History, 5(27), 239-247.
  5. ↑ Massarini, A. I., M. A. Fancs, M. O. Ortells, i O. A. Reig. (1995). Variabilitat cromosòmica en Ctenomys talarum (Rodentia: Octodontidae) d'Argentina. Revista Chilena d'Història Natural, 68:207-214.
  6. ↑ Reig, O. A., et al. 1965. Contribució a la elucidación de la sistemàtica de les entitats del gènero Ctenomys (Rodentia, Octodontidae). I. Relacions de parentesc entre mostres de huit poblacions de tucotucos inferidas de l'estudi estadístic de variables del fenotip i la seua correlació en les característiques del cariotip. Contribucions científiques de la Facultat de Ciències Exactes i Naturals, Universitat de Buenos Aires, Serie Zoologia 2:300352.
  7. ↑ Miño, M., Cavia, R., Hodara, K., Courtalón, P., Suárez, O., & Busch, M. (2007). Rosegadors: Guia de la província de Buenos Aires. Literature of Latin America.
  8. ↑ Schleich, C., C. Antinuchi. 2004. Testing Magnetic Orientation in a Solitary Subterranean Rodent Ctenomys talarum (Rodentia: Octodontidae). Ethology, 110: 485-495.
  9. ↑ Mauri, R. A. & A. D. B. De Alzuet (1970). Un nou ectoparásito de Ctenomys talarum antonii: Androlaelaps torresi sp. n. (Acarina: Laelapidae). Revista de la Societat Entomológica Argentina 32 (1-4): 143-146.
  10. ↑ Rubén M. Barquez, M. Mónica Díaz, Ricardo A. Ojeda –Editors- (2006). Mamífers d'Argentina, Sistemàtica i distribució. Publicació de la Societat Argentina per a l'estudi dels Mamífers (SAREM), Argentina. ISBN 987-98497-1-X.
  11. ↑ “Ctenomys talarum” [1] archivat en Wayback Machine. en “Catalogue of Life” (consultat el 26 d'agost de 2015).
  12. ↑ “Ctenomys talarum” en “Système canadien d’information sur la biodiversité” (SCIB) (consultat el 26 d'agost de 2015).
  13. ↑ “Ctenomys talarum” Thomas, 1898 en “Mammal Species of the World” (consultat el 26 d'agost de 2015).
  14. ↑ Quintana, C. A. (2004). El registre de Ctenomys talarum durant el PleistocenoTardío-Holoceno de les serres de Tandilia Oriental. Mastozoología Neotropical, 11: 45-53.
  15. ↑ Reig, O., J. Contreras & M. Piantanida (1965). Contribució a la elucidación de la sistemàtica de les entitats del gènero Ctenomys (Rodentia, Octodontidae). O.B.A., F.C.I. i N., Contribució Científica, Série Zoológica, 1:301-352.
  16. ↑ Contreras, J. & O. Reig (1965). Senyes sobre la distribució del gènero Ctenomys (R. O.) en la zona costera de la província de Bs. As. compresa entre Necochea i Baïa Blanca. Physis, 25(69):169-186.
  17. ↑ Malizia A. I., R. R. Zenuto and C. Busch (1995). Demographic and reproductive attributes of dispersers in two populations of the subterranean rodent Ctenomys talarum (tuco- tuco). Canadian Journal of Zoology 73: 732-738.
  18. ↑ Toloza, Ariel Ceferino (2004). Anàlisis citogenético i morfométrico de poblacions de rosegadors subterràneus del gènero Ctenomys (Rodentia: Octodontidae) de les províncies de Bons aires i de Bota. Mastozoología Neotropical, vol. 11, núm. 1, giner-juny, 2004, pp. 123-124, Societat Argentina per a l'Estudi dels Mamífers, Tucumán, Argentina.
  19. ↑ Waples, R. S. (1995). Evolutionarily significant units and the conservation of biological diversity under the Endangered Species Act. In American Fisheries Society Symposium (Vol. 17, pp. 8-27).
  20. ↑ Johnson, Warren I. et al. (1999). Destarifo phylogeographic patterns of molecular genetic variation in four closely related South American small cat species. Molecular Ecology 8 , S79–S94 © 1999 Blackwell Science Ltd.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ctenomys_talarum_antonii&oldid=498855»