Cuencamé

Erro al crear miniatura:

Cuencamé

Cuencamé de Cendrers és una ciutat de l'estat mexicà de Durango, és capçalera del municipi de Cuencamé i està localisada en el centre-este de l'estat, dins de la Comarca Lagunera.

Toponímia

“Alguns afirmen que Cuencamé va ser fundat en 1570 per l'espanyol José Antonio Vizarrón, i que significa lloc d'orige del fundador que provenia de Conca, Espanya, i li va agregar el sufix “mé” per a indicar meu, “El meu Conca”. (1)

Sobre esta versió, comenta el Ing. González, no es va trobar cap document o antecedent històric del personage en menció, ni d'espanyols provinents de Conca que aplegaren a esta regió, ni molt manco en la seua fundació. Ademés en una Carta Annua que escriu el pare Franciscano Francisco Ramírez en agost de 1594, els indígenes del lloc ho cridaven “Concuemé”. (2)

Una atra versió, que es va ser transmetent per tradició oral, és quan es diu que Cuencamé, per ser pas obligat en atres époques de caravanes de arrieros, en aplegar a la riera gran que passa per este lloc, que anteriorment duya aigua en forma constant, i per lo mateix era un lloc a on hi havia grans arbres, era el lloc ideal per a que els arrieros feren parage i que les mules o animals de tir aprofitaren per a beure aigua, i en forma casi natural realisaren les seues necessitats fisiològiques; d'ahí sorgix la versió popular de que els arrieros dien que es detindrien a descansar ahí a on les mules o la “conca mé”.

Existix una atra versió que diu que el significat de Cuencamé és d'orige tepehuano i vol dir “porta del sol” o “lloc per a on ix el sol”, pero adolix de la mateixa manera que les anteriors, de justificació ni sustente, tant etimològic com a documental històric, i ademés la regió era habitada per la tribu dels zacatecos, i estos eren enemics irreconciliables dels tepehuanos. (3)

El Ing. González Contreras menciona que li va dur més d'un any investigar per a demostrar el verdader significat de la paraula “Cuencamé”, de la qual diu i sustenta lo següent:

I. Originalment este poble ho cridaven “Concuemi”.

II. El Poble original de “Concuemi” no és a on actualment està la capçalera municipal.

III. La paraula és d'orige náhuatl o mexica.

IV. És paraula plural.

V. El seu significat demostra que este poble de la regió, era un dels escassament assentats que es dedicaven a l'agricultura com una de les fonts bàsiques de la seua alimentació.

VI. La complementaven per mig de la cacera i recolecció de fruts selvats, abundants en la regió.

Finalment conclou el Ing. González dient que la paraula Cuencamé, en la seua accepció original en la llengua náhuatl que és “Concuemitl”, està formada per les partícules “en”, que és un artícul pluralizado segons siga el sustantiu, i “cuemitl” que significa “terres llaurades” o “terres de cultiu”, per lo que “Concuemitl” significa “Les terres de cultiu”, i davant la dificultat dels europeus per pronunciar el náhuatl, a la que consideraven una llengua “impronunciable”, castellanizaron la paraula, com a moltes atres, i simplement ho varen cridar Cuencamé.

Història

Els primers pobladors que varen habitar la vall a on es troba la població de Cuencamé, Dgo., varen ser zacatecos de les tribus chichimecas, els llímits naturals de la vall a on es va establir esta tribu varen ser: des de la part oriental de la Serra de Yerbaníz i la Serra del Temascal, fins al Riu de les Nazas al nort, fins a les estribaciones de la Serra de Jimulco a l'orient; la Serra de Yerbaníz servia de frontera natural entre els zacatecos i tepehuanos; el riu Nazas era la frontera entre els zacatecos i les tribus ribereñas i laguneras, principalment els irritilas, i cap al sur i surest existien els guachichiles.

Els zacatecos s'agrupaven entorn als manantiales existents en la regió i en les riberes del curs de la Riera de Cuencamé, en lo que hui són les comunitats de Sant Pedro de Ocuila, El Poble de Santiago, El Nogalito, Terres Prietas, Passage i atres punts, segons es desprén pels objectes i vestigis trobats en estos llocs (puntes de flecha, raspadors, buriles, objectes de molienda, etc.) en els quals es denota cert grau de sedentarización; es dedicaven de manera incipient al cultiu de la terra, a la recolecció de fruts i raïls selvades, principalment les que els proporcionaven les cactáceas. Eren magnífics caçadors.

Es distinguien de les demés tribus per la seua costum de dur benes en la front i miges calces i sandalias que fabricaven en la fibra de la lechuguilla, duyen el cabell fins a la cintura, es tatuaban i pintaven el cos, també com a distintiu de la seua tribu.

I segons varen assentar els primers misionero que varen aplegar a esta regió, eren d'estatura creixcuda i be agestados, afables i domèstics, a diferència de les demés tribus chichimecas, bons tiradors que no usaven l'arc i la flecha sino únicament per a la caça.

D'acort als rastres deixats per esta tribu, habitaven en grups, en Sant Pedro de Ocuila, Poble de Santiago i la regió de Passage; construïen les seues barraques i jacales en garrochas, tacotes i jarilla cobrint-les de fanc, varen escomençar a usar l'atobó fins a l'arribada dels espanyols; en l'época d'hivern es refugiaven en coves i cavernes per a protegir-se de la fredor; s'organisaven en menuts cacicazgos hereditaris que mantenien aliances entre sí, realisaven treballs comunals, encara persistixen en l'actualitat en les comunitats de Sant Pedro de Ocuila i Passage, a on s'organisen per a realisar algunes activitats comunitàries, com el desazolve de les séquies per a regar, a esta activitat comunitària li criden “faina” o faena.

El temor als fenomens naturals i a lo desconegut els feya creure en la fetilleria i els maleficis, tenien especial reverència al sol, i atribuïen les seues desgràcies i malalties a la lluna i les estreles.

En alguns llocs a on existien manantiales, com els descrits anteriorment, els zacatecos cultivaven la dacsa i algunes carabasses, pero habitualment depenien dels aliments que els oferien les cactáceas i els mezquites; es menjaven les tunas crues, seques i en forma de licor; també el cor i les flors dels cactos.

En el mezquite feyen un pa blanc en grans rebanadas, que seguia sent comestible durant molts mesos o fins a un any, i de la mateixa planta preparaven una espècie de licor; el suc del agave s'utilisava en lloc de l'aigua quan esta escassejava.

Fundació

Existix un atre document, de la mateixa manera que la Carta Annua del pare Ramírez de prou importància, des del punt de vista històric, que es troba en l'Archiu Franciscano de la Biblioteca Nacional, en a on es cristaliza i es concreta la llabor colonizadora dels espanyols en el poblat de Cuencamé, que de fet ya existien alguns congregats al voltant de la Missió i Doctrina fundada pels franciscanos, dit document ve a ser pròpiament l'Acta de Fundació oficial del Poble d'indis de Cuencamé, de data 23 de giner de 1598, en este protocol es dota a la població indígena congregada de terres i aigua, dotació que va portar a terme el Capità i Justícia Major de les Parres, Estany i Riu de les Nasas, Antón Martín Zapata, en la representació del Capità General i Governador de la Nova Viscaya, acompanya al jove Capità com a promotor de la fundació i testic d'honor d'este acte oficial, el pare Juan Agustín de Espinoza de la Companyia de Jesús. Convoquen i congreguen en esta població als cacicazgos de les rancherías circunvecinas, nomenen com a primera autoritat d'esta nova Congregació a Martín Mitza, batejat en el nom del Capità fundador, per a que regule la trau i distribució de l'aigua, tot açò va quedar assentat en l'acta que va alçar i va donar fe el escribano Real Don Rodrigo de Pau.

Despuix de fundat oficialment este Poble d'indis en el nom de Cuencamé, la comitiva alvança més cap al nort a on funden, en igual protocol: Santa María de les Parres en la Vall del Pirineu, aixina batejat pels espanyols, Santiago de Mapimí i Sant Joan de Casta, en les màrgens del Riu Nazas, primer poblat fundat en la Regió Lagunera.

En la visita que va fer a este Real, a principis de el XVII, el bisbe de la Nova Galícia, Alonso de la Mota i Escobar, menciona les mines i les fundició a la vora de la riera, diu que: “existixen dèu facendes de moliente i fundició, les quals molen el metal en mules, que viuen en el Real en forma contínua més de cent espanyols entre miners i mercaders, que és un dels Reals més be poblats que hi ha en tota la Nova Viscaya. Que el Real conta en Iglésia Parroquial atesa per clercs que proporciona el Patronat Real de la Nova Viscaya i el salari de la qual ho cobrixen els miners i veïns”; a l'atre costat, “separat per la riera de Cuencamé, existix un monasteri de flares franciscanos que tenen al seu càrrec la doctrina d'un poblezuelo d'indis chichimecos que es diu Cuencamé”, de qui varen prendre el nom este Real, “juntament tenen estos religiosos al seu càrrec una part dels indis que servixen en les cases i mines dels espanyols....”; sobre l'autoritat del Real, el bisbe De la Mota i Escobar va escriure: “Gobiérnase este Real per un Alcalde Major que proveïx el Governador de la Nova Viscaya....” Note's l'importància que va adquirir el Real en ostentar la categoria política d'Alcaldia major.

Posteriorment el Poble d'indis chichimecos com ho menciona el bisbe De la Mota i Escobar, i en la finalitat d'evitar confusions, canvia el nom a “Poble d'indis de Santiago”. El convent i la doctrina dels indis estaven dedicats a la Puríssima Concepció, mentres que la parròquia del Real, el sant patró era Sant Antonio de Pàdua. Per a este temps, els jesuïtes havien abandonat esta regió i s'havien establit en Santa María de les Parres.

El Real i Mines de Sant Antonio de Cuencamé, immediatament es convertix en el lloc més important de la regió, les seues mines varen atraure gran cantitat d'espanyols, es varen establir vàries fundició més, facendes de trau i molins de metals.

Época colonial

Per l'importància econòmica i política que va cobrar el Real i Mines de Sant Antonio de Cuencamé, va ser blanc de vàries incursions de tribus salvages del desert, principalment els temibles tobosos. (1)

En una carta informe del Bisbe Don Juan de Gorospe i Aguirre, en prendre possessió del bisbat, el 13 de setembre de 1662, descriu i pinta la situació política i social que es vivia en la Nova Viscaya. En un dels paràgrafs menciona que: “en l'any de 1655 va ser assaltat el poble de Cuencamé, per les tribus salineras, caps i tobosos, a on varen matar molta gent de laborío, varen fer notabilísimos robos i varen obligar a que es despoblara el Real...” (2)

Informat d'esta greu situació de guerra i alçament indígenes, el Virrey de la Nova Espanya decidix establir presidis o guarnicions militars que tindrien com a propòsit l'ampara i defensa de la població dels atacs dels indis, en el Real de Cuencamé s'establix un presidi, que posteriorment va ser traslladat a la Regió de Passage; la Cèdula real d'erecció del Presidi tenia data de 16 de juny de 1685, sent el primer cap d'este destacament militar el Capità Juan Bautista Escorza. (3)

En l'any de 1622, el convent establit en el Real rep el nom de Convent de Sant Antonio de Cuencamé, i estava a càrrec de Fra Francisco Sants, i en l'any de 1693, se li coneix com a Convent de la Puríssima Concepció. (4)

En el XVIII, entre 1723 i 1740, el Real i Mines de Sant Antonio de Cuencamé, va tindre un periodo de relativa calma, este periodo d'abundància i calma en el Real, varen animar als veïns a mamprendre la reconstrucció de la Parròquia de Sant Antonio de Pàdua, que havia segut destruïda per les tribus indígenes salvages que assolaven la regió, la construcció de la Parròquia actual, en la seua arquitectura colonial i barroca, es va iniciar per orde i autorisació del bisbe Benito Crespo en l'any de 1728, sobre les ruïnes de la que ya havia existit en el mateix lloc que va sofrir els atacs i destrucció dels indígenes. (5)

En una visita que va realisar el bisbe Benito Crespo a este Real, el 15 de novembre de 1729, autorisa la construcció de la capella de la verge de la Soletat. (6)

(1). G. Sarabia, Atanasio. “Apunts per a l'Història de la Nova Viscaya”, “La Conquista”, “Les sublevació”. Imprenta Reveles i Llibreria de Manuel Porrúa. Mèxic
(2). Gallecs, José Ignacio. “Història de l'Iglésia en Durango”. Pp.165. Colecció Mèxic heròic. Ed. Jus. Mèxic 1969.
(3). Vallebueno Garcinava, Miguel. “El sur del bisbat de la Nova Viscaya” I.I.H. UJED. Edició en prensa.
(4). Bargellini Cioni, Clara. “L'arquitectura de l'argent en el noroest de Mèxic” Ed. UNAM. 1990.
(5). Ob. Cit.
(6). Archiu de Catedral de Durango. Llibre XLV ff.16

L'independència

El 25 de decembre de 1810, es va verificar una batalla entre espanyols i insurgents en els plans de Tàpies del llavors Partit de Cuencamé.

El 22 de maig de 1824, el Congrés constituent de l'estat de Durango, decreta la desaparició de la Província de la Nova Viscaya i es crea l'estat de Durango, i per a la seua organisació administrativa i política es va dividir en 10 parts denominats Partits, Cuencamé va ser un d'eixos partits i la població de Cuencamé com a capçalera del mateix. Originalment el Partit de Cuencamé va estar integrat en la municipalitat del mateix nom, Peñón Blanco i Santa Clara. (1)

En la llei de Divisió territorial promulgada pel governador, Lic. Esteban Fernández, promulgada en decembre de 1905, s'establix que per al règim administratiu de l'estat el territori es dividix en Partits, municipalitat i jefatures de poma.

En esta nova divisió territorial s'establixen 13 partits, un d'ells és el de Cuencamé que comprén les municipalitat de Peñón Blanco i Santa Clara.

Originalment la municipalitat de Cuencamé comprén: La capçalera de partit que és la vila de Cuencamé, 2 pobles, 8 facendes, 64 ranchos, 9 minerals i 7 estacions de ferrocarril. (2)

La reforma

En l'any de 1864, el president de la República, Lic. Benito Juárez, en el seu peregrinar cap a pas del nort, la nit del 15 de setembre, trobant-se hostajat en companyia de la seua comitiva en la facenda de la Nòria de Pedriceña, dona el Crit d'Independència en l'Aniversari de l'Inici d'esta lluita armada, front a la casa gran d'esta Facenda. (3)

(1). Divisió Territorial de l'Estat de Durango de 1810 a 1995. INEGI 1997.

(2). Fernández, Esteban. Governador de l'Estat de Durango. “Llei de divisió territorial 1905.” Hemeroteca del Congrés de l'Estat. (3). Herrera, Catarino. “Geografia descriptiva, econòmica i social de l'Estat de Durango” Pág. 108. Ed. Pàtria. Mèxic, 1934

El Porfiriato

En l'antic Partit de Cuencamé, que comprenia les municipalitat de Peñón Blanco i Santa Clara, la major part de la superfície de la terra estava en mans de 14 famílies de hacendados; la superfície de les tres municipalitat era de 980 000 ha. I estava poblada fins a abans de 1910 per 41 200 habitants; les 14 famílies, ames de les facendes, juntes posseïen una superfície d'1.185.900 ha, els únics pobles i congregació que posseïen terres eren la Vila de Cuencamé, els Pobles Units de Santiago i Sant Pedro de Ocuila, que junts sumaven aproximadament 3700 ha, i Peñón Blanco que tenia 4500 has, sent la superfície total de 8200 ha, que formaven el patrimoni de 6400 individus que habitaven estos pobles. (1)

Rebelió dels pobles units de Santiago i Sant Pedro de Ocuila

Els indígenes dels Pobles Units de Santiago i Sant Pedro de Ocuila, del municipi de Cuencamé, varen ser despullats arbitrariamente de les seues terres que posseïen des de temps inmemorial, per l'amo de les Facenda de Sombreretillo de Campa, Laureano López Negrete, reduint la propietat dels indígenes a una llegua quadrada; (2) El conflicte entre comuneros dels Pobles Units contra els hacendados s'agudisa quan amprats de la Facenda de Sombreretillo assessinen, en una emboscada al cap de quarter de Sant Pedro de Ocuila, José Achá, i a Francisco Hernández Saldaña, apoderat dels indígenes, successos ocorreguts el 20 de giner de 1909. (3)

Per a defendre's i enfrontar en millors condicions als terratinents i recuperar els terrenys despullats, els comuneros de Ocuila s'organisen i constituïxen un “Comité de Defensa dels Pobles Units de Santiago i Sant Pedro de Ocuila”, que encapçalen els senyors; Juan G. Machado, Vicente Gámiz, Nicasio Espinoza i Calixto Contreras Espinoza. (4)

Els comuneros es donen conte de que a través de la lluita llegal no podien recuperar els seus terrenys, s'amotinen i es declaren en lluita oberta contra el règim en l'any de 1909 encapçalats per Calixto Contreras Espinoza, armats prenen la Presidència Municipal del partit de Cuencamé, hostigan i ataquen la Facenda que els havia arrebatat les seues terres, per este motiu, els cabecilla del moviment varen ser acusats pel delicte de sedició i gresca, reclutats al servici forçós de leva com a castic, i davant la possibilitat de que es generalisara en la regió l'alçament dels de Ocuila, el Govern Federal envia a la població de Cuencamé, el temible II Regiment de Cavalleria de l'Eixèrcit federal per a que servixca de guarnició. (5)

(1). Rouaix, Pastor. Ing. “Geografia de Durango” Pág. 155. Comissió Editorial del Congrés de l'Estat de Durango. 1987. (2). Ob. Cit. Pp. 156. (3). Martínez Guzmán, Gabino. “El Tumult de Ocuila” Publicat en “El Sol de Durango”. 24 i 25 de novembre de 1989 (4). Carta Oberta dirigida al Gral. Porfirio Díaz pels indígenes dels Pobles units de Santiago i Sant Pedro de Ocuila de la Municipalitat de Cuencamé, Dgo. Mèxic 1901. Archiu del Ejido Gral. Severino Cendrers, Cuencamé, Dgo. (5). Martínez Guzmán, Gabino. Chávez Ramírez, Juan Ángel. “Durango, Un volcà en erupció” Fondo de Cultura Econòmica. Mèxic 1998.

La Revolució mexicana

Cuencamé en armes

Per al 20 de novembre de 1910, data en que s'inicia la Revolució mexicana, Calixto Contreras i la seua gent, que per a estes dates ya anaven montats i armats, s'unixen al moviment maderista, són els primers en la regió en prendre les armes i acodir al cridat de la Revolució.

La gent de Cuencamé i les seues afores, comandados pels generals Calixto Contreras i Severino Cendrers, s'unixen i integren la Poderosa Divisió del Nort, al mando del Gral. Francisco Vila, tenen participació destacada en les seues heròiques batalles.

Cuencamé va aportar al moviment revolucionari 21 generals i al voltant de 70 oficials de rancs menors, ademés de la multitut de revolucionaris, hòmens i dònes.

Els dies 11 i 12 de decembre de 1915, la comunitat de Sant Pedro de Ocuila i el Poble de Cuencamé, són desestajats i incendiats per les tropes carrancistas al mando dels Generals Francisco Murguía i Pablo González, per órdens del Govern Federal, pel sol fet de ser partidaris del General Francisco Vila i com un acte de venjança contra els Generals d'esta població que constantment infringien derrotes militars a l'eixèrcit carrancista.

Generals revolucionaris de Cuencamé

Calixto Contreras Espinosa General

Severino Cendrers Bocanegra General i Polític

Bernabé Gonzáles Vázquez General

Juan Espinosa i Còrdova General

Canuto Reis Castellanos General

Lorenzo Ávalos i Pont General

Pedro Favela Bocanegra General

Pedro Mesta General

Lucio Contreras General

Hilario Rodríguez General

Maclovio Sánchez Núñez General

J.Sants Sánchez Domínguez General

Bibiano Hernández General

Vicente Orozco General

Eladio Contreras Jáquez General

Jesús Díaz Couder General

Rosendo Armendáriz General

Pablo Gámiz General

Luis Aguilar i Castro General

Alejandro González General

Juan Pablo Marrero General

José Maria C Rodríguez General

Atres personages

Margarita Favela Valdez regna de Durango

Vicente Favela Peimbert Coronel

Calixto Contreras Espinoza General

Severino Cendrers Bocanegra General

Bernabé González Vázquez General

Juan Espinoza i Còrdova General

Margarito Machado Quezada Coronel i Polític

Prócoro Castañeda Músic

Enrique Mesta Escritor

Alfredo A. González Músic

Rosalio Sales Cendrers Músic Concertiste

Manuel Sales Cendrers Pintor

Eduardo Trigueros Sarabia Advocat

José Ma. Favela Ingenier Agrònom

Lorenzo Hernández Martínez Cantant i Actor

Gilberto Castro Hernández (El Siniko) Cantant

Jaime Favela Martínez Deportiste i Polític

Rafael González Aguirre Pintor

Ma. Concepció Favela Davant Srita. Durango 1992

Ma. Guadalupe Favela Davant Srita. Durango 1994.

Salvador Benjamin Estrada García lic. en música

Mons. Enrique Sánchez Martínez Bisbe

Tradicions

Una de les tradicions més antigues i de més arraïlada en la població de Cuencamé, Durango, són les festivitats del Senyor de Mapimí, esta festivitat religiosa s'inicia des del 28 de juliol en el novenario a on s'organisen pelegrinages dels poblats propencs en danses i carros alegóricos; de l'1 al 6 d'agost la festivitat continua en la fira tradicional; events deportius i culturals, danses i jocs pirotècnics, esta festivitat té el seu orige en l'arribe a esta població de l'image del Senyor de Mapimí, el 6 d'agost de 1715.

La festivitat en honor de la verge de Guadalupe, en l'antic poble d'indis de Cuencamé, en el santuari que abans era part del convent i que ara està dedicat a la advocación de la verge morena de traces mestizos, és una atra de les tradicions més sentides del poble de Cuencamé, el dia 12 de decembre de cada any el santuari de la verge de Guadalupe i la plazuela del mateix nom reben a tota la feligresía de Cuencamé en una festa popular a on es goja de les danses, jocs pirotècnics, i els tradicionals antojitos mexicans. En anys anteriors, per als habitants d'este poble, esta data tenia una significació històrica, es recordava el dia que les tropes carrancistas varen desestajar i varen cremar este poble per a un 12 de decembre de 1915, per a recordar esta data, en les cases sobre els terrats s'encenien cachimbas, mechones o hachones en fòc per a simbolisar la crema de Cuencamé.

La Semana Santa en Cuencamé també té una màxima significació, com en tot lo món catòlic que celebra la passió de cristo, s'escenifica este acte en la participació de grups de jóvens que assumixen el seu paper en devoció i presenten els passages que van des del juí, passió i crucifixió de Crist; esta data és considerada, per la seua importància per a l'Iglésia catòlica, per a l'adoració de la sagrada image del Senyor de Mapimí.

Una atra tradició d'arraïlada popular és la festa del Poble de Santiago, durant els dies 24 al 26 de juliol de cada any, hi ha danses i jocs pirotècnics; en honor de Santiago Apòstol.

En el poble de Sant Pedro de Ocuila, se celebra el Sant patró, Sant Pedro d'Alcántara, el 19 d'octubre de cada any, en danses, events culturals, coleadera, jaripeo, jocs pirotècnics.

Activitats culturals

Les manifestacions culturals en esta comunitat tenen el seu orige en les festivitats religioses, com la dansa de ploma que es balla en el Poble de Santiago, les danses de matachines i apaches que es ballen el 12 de decembre, 6 d'agost, Semana Santa i cada dia 6 de cada més, les pastorelas i coloquis que s'escenifiquen en les festes nadalenques junt en els naiximent, també són manifestacions de la cultura popular.

Existixen alguns artesans en la comunitat que elaboren objectes de fibra de lechuguilla cridada ixtle, utilitaris de tule, pells i fusta, en forma rústica pero en una tècnica que s'ha vingut transmetent de generació en generació, desafortunadament esta tradició artesanal s'ha anat perdent per la poca demanda dels productes i la incosteabilidad en el mercat en ser substituïts per materials sintètics i industrials de baixa calitat i cost.

Es conta en la capçalera municipal en una Biblioteca Pública en servici de videoteca, i sala digital per a us dels estudiants de tots els nivells i la població en general, este immoble està ubicada en el cantó de Av. Sarabia i calle Lleona Vicari, conta en tres empleades per a atenció al públic, actualment es troba tancada.

Existix un saló d'usos múltiples construït per a events polítics, culturals i socials, el seu disseny arquitectònic és mal i conta en una mala acústica per lo que no es poden realisar alguns events culturals. Existixen dos clubs socials; el club Sertoma i el club de Lleons, els quals promouen la convivència entre les seues agremiados i organisen activitats de benestar social.

Funciona un Museu Comunitari en el Kiosco de la Plaça Principal, a on el tema principal és la Revolució en Cuencamé.

Vies de comunicació

Carreteres

En l'actualitat, el municipi de Cuencamé és travessat per l'Autopista de quota de quatre carrils, en el tram Gómez Palau a la Ciutat de Durango, l'autopista passa pel ponent de la capçalera municipal aprox. a 1 km, abans d'aplegar al poblat del Tanc.

Es troba en l'intersecció de dos de les carreteres més importants del país: La carretera 49 que comunica la Ciutat de Mèxic en Ciutat Juárez, que representa la frontera més important en Estats Units, i la carretera 40 que travessa el país d'orient a ponent unint els ports de Matamoros en Mazatlán, la qual cosa conferix a la ciutat una importància per la seua ubicació estratègica.

Anteriorment, durant casi tota l'época colonial, l'antic Real de Cuencamé era tocat pel Camí Real de Terra Adins, en el seu tram de Zacatecas fins a Nou Mèxic; actualment confluïxen en la capçalera municipal les carreteres Via Curta o 49, en el seu tram Torreón - Fresnillo, i la Carretera Interoceánica o 40 en el seu tram Torreón –Durango; existixen en el Municipi de Cuencamé, fins a l'any de 1990, 79,8 km de carreteres locals pavimentadas, i 229 km de camins rurals que comuniquen als diferents comunitats i ejidos del municipi. (1)

Ferrocarril

L'única via férrea que travessa el municipi és el ferrocarril central, en el seu ramal Torreón - Durango; esta via toca cinc estacions en el municipi: Huarichic, Pedriceña, Les Mercés, El Centre o Aigua Vella i Passage, esta última és la més propenca a la capçalera municipal, i ans que existiren les carreteres que hui travessen esta capçalera, era l'únic mig de transport, el qual tenien que abordar en l'estació de Passage, els passagers de Cuencamé tenien que recórrer aproximadament 12 km per a abordar-ho; l'inauguració oficial d'esta via férrea va ser el 10 de novembre de 1892, en plena época porfirista. (2); són 84 km de via férrea, en lo que correspon en la seua travessia pel municipi de Cuencamé.

Educació

El municipi de Cuencamé conta en infraestructura necessària per a impartir educació preescolar, primària, mija bàsica, mija superior i superior.

L'equipament per a educació en la Ciutat de Cuencamé de Cendrers està format per 2 guarderies, 5 jardins de chiquets, 5 escoles primàries, un Centre d'Atenció Múltiple, una Escola Secundària, un Bachillerat, i una extensió de el ITD.

Les guarderies tenen capacitat per a atendre fins a cent chiquets i són adequades per a les necessitats de la Ciutat.

L'educació preescolar s'impartix en els següents jardins:

• Jardin de chiquets Pablo Picasso.
• Jardin de chiquets María Montessori
• Jardin de chiquets Josefina Ramos
• Jardin de chiquets Calixto Contreras Ramírez

Institut Jerónimo Ramírez

L'educació primària s'impartix en les escoles: Lázaro Cárdenas, en capacitat per a 250 alumnes Adolfo López Mateos, en capacitat per a 150 alumnes. Juan de la Barrera, en capacitat per a 500 alumnes. Lleona Vicari, en capacitat per a 600 alumnes. Distribuïdors NISSAN n.º 46, en capacitat per a 150 alumnes.

Casi totes les escoles primàries varen ser construïdes en els anys 70. A excepció de la Lleona Vicari que va ser la primera escola de la ciutat, originalment estava ubicada en un edifici antic a on ara es troba la Biblioteca Pública i la Distribuïdors NISSAN n.º 46 inaugurada en l'any 2006.

Para li educació secundària es té l'Escola Secundària General “Gral. Severino Cendrers”, construïda fa aproximadament 35 anys, conta en 18 salons per a atendre fins a 40 alumnes cada u, tenint una capacitat per a 720 alumnes. Tenen accés a ella el 90% dels alumnes egresados de les escoles primàries de la ciutat, l'atre 10% continuen els seus estudis fòra de la localitat o deixen d'estudiar.

El CBTis 115, oferix a la comunitat l'oportunitat de cursar l'educació preparatòria, impartix una preparació superior i una capacitació tècnica per al treball immediat en tres tipos de tallers: màquines de combustió interna, computació i contabilitat.

Actualment conten en dos institucions que oferixen educació superior, una Unitat a Distància de l'Institut Tecnològic de Durango que oferix actualment la carrera d'Ingenieria Industrial i l'Universitat Politècnica de Cuencamé a on s'oferixen carreres d'ingenieria.https://www.upcuencame.edu.mx/recorrido/index.htm

Turisme

En el municipi de Cuencamé es poden admirar i gojar d'alguns atractius naturals com són els manantiales de Ramón Corona, Sant Pedro de Ocuila i Passage; en les serres de Sant Lorenzo, La Venada, de Palotes i Els Lleons a on es pot caçar venado, puma, gat montés, conill, llebre. Com a atractius turístics de la ciutat està el temple de Sant Antonio de Pàdua, construït a principis de el XVII, i reconstruït a principis de el XVIII, en este temple es poden admirar les següents obres d'art: retaule barroc estípite de fusta que emmarca l'image del Senyor de Mapimí, un atre retaule neoclàssic anástilo, Una pintura a l'oli barroca en les animes del purgatori, la verge del Refugi, Sant Francisco i Sant Nicolás Tolentino, Un quadro en Santa Teresa d'Àvila i les ánimas del purgatori. En la part exterior del temple, en l'atri del mateix en l'extrem ponent s'alça un pilar quadrat de pedrera que sosté en la seua part superior un Rellonge de Sol.

El Temple de la Verge de la Soletat i el Santuari de la Verge de Guadalupe.

La Facenda de Atotonilco, d'accés restringit, que conserva el seu estil arquitectònic i mobiliari de l'época porfirista.

La Exhacienda de Pedriceña, la Casa Gran i l'Iglésia que conta en una admirable colecció de pintures a l'oli de el XVIII.

En la Plaça Principal de la capçalera municipal, es pot admirar el monument als 21 generals originaris del municipi.

Existixen en el municipi varis caixcos de Facenda en ruïnes, alguns es podien rescatar i restaurar i convertir-los en atractius turístics, estes facendes són La Puríssima, Juan Pérez, La Estanzuela, Sant Marcos, La Carleña i Sant Jerónimo.

Política

Presidents municipals

Ciutadans que fungieron com a presidents municipals des de l'época posrevolucionaria fins a la data

PRESIDENTE PERIODO

• Fermín Trejo 1916
• Francisco Gómez Castro 1917
• Margarito Machado Quezada 1918
• José Ma. Luján 1918
• Francisco Aceval 1919
• Francisco Gómez Castro 1920
• Francisco Gómez Castro 1921
• Antonio Mesta 1922
• Francisco Gómez Castro 1923
• Francisco Gómez Castro 1923 - 1924
• Ernesto Martínez 1925
• Edmundo Rosers Hurtado 1925
• Edmundo Rosers Hurtado 1926
• Bernardino Esquivel 1927
• Candelario Machado 1927
• Bernardino Esquivel 1928
• Edmundo Rosers Hurtado 1929
• Camilo R. Martell 1929 - 1930
• Adolfo Chávez 1930
• Jesús López 1931 - 1932
• Andrés Luján 1932
• Francisco Gómez Castro 1932
• Félix Castro 1933 - 1934
• Alberto Rosers 1935
• Margarito Machado García 1936
• Juan García R. 1936
• Esiquio Hernández Contreras 1937
• José R. Machado 1937
• José Sants Moreno 1938
• Gilberto Contreras 1939 - 1940
• Martín Zamora 1940
• Mariano Machado Galván 1941 - 1942
• Ponciano Sales 1943
• Manuel Favela Bocanegra 1943 - 1944
• Candelario Machado 1944
• Baltasar Espinoza Chávez 1945 - 1947
• Jesús Mojarro Sánchez 1947 - 1950
• Filiberto Sáenz Valverde 1950 - 1952
• Esiquio Hernández Contreras 1953 - 1956
• Margarito Machado García 1956 - 1957
• Francisco Herrera Haros 1957 - 1959
• Luis D. González 1959
• Luis Luján Carrillo 1959 - 1962
• Ignacio Machado Luján 1962 - 1965
• Francisco O. M. Espinoza 1965 - 1966
• Juventino Facio Escampe 1966 - 1968
• Jesús Benavente Escampe 1968 - 1971
• Pedro Rosers Aguilera 1971 - 1974
• Rómulo Martínez Guzmán 1974 - 1977
• Erasmo Martínez Galindo 1977 - 1980
• Gonzalo Vila-real Chávez 1980 - 1983
• Daniel Rosers Aguilera 1983 - 1986
• Pedro Serna Aguirre 1986 - 1989
• Jaime Favela Martínez 1989 - 1992
• Erasmo Martínez Galindo 1992 - 1995
• Norma Elizabeth Sotelo Ochoa 1995 - 1998
• René Carreón Gómez 1998 - 2001
• Luis Fernando Machado Rosers 2001 - 2004
• Pablo Carrillo Montalvo 2004 - 2007
• Rocío Patricia Sotelo Ochoa 2007 - 2010
• José Eligio Moreno Martínez 2010-2013
• Edith Bernarda Orozco Machado 2013 - 2016
• Ismael Guerrero Moreno 2016 - 2019
• María de Lourdes Martínez Espinosa 2019 - 2022