Cultura de la pobrea
Cultura de la pobrea és un concepte antropològic —dins de la teoria social— creat per l'antropòlec Oscar Lewis mentres estudiava els problemes de la gent que viu en chabolas i barris urbans. En el seu estudi (1961-1966)[1] Lewis va descriure als pobres de les ciutats de Mèxic, Nova York i Llima. Per a Lewis, la cultura de la pobrea o la subcultura de la pobrea és un estil o modo de vida, en les seues pròpies estructures i raons, que es transmet de generació en generació a través de la socialisació familiar.[2]
Els aspectes bàsics, segons l'estudi de Lewis, de lo que ell va cridar la cultura de la pobrea, són:
- Desvinculació de la societat en el seu conjunt i dels valors de la classe mija;
- Hostilitat cap a les institucions vinculades a les classes dominants, com la policia, el govern i l'iglésia;
- Alt gregarismo, pero falta d'organisació social;
- Fort sentit de fatalisme, indefensió, dependència i inferioritat;
- Forta orientació cap a viure el present sense una planificació del futur.
George Foster i Oscar Lewis han mantingut que fins a cert punt, la cultura de la pobrea constituïx una resposta racional a unes condicions objectives d'impotència i pobrea. Pero també afirmen que una volta sorgix, la cultura de la pobrea sol perpetuar-se passant de pares a fills, en lo que les noves generacions no estan psicològicament preparades per a aprofitar totes les oportunitats de progrés que puguen aparéixer en el transcurs de les seues vides.[3]
Lewis va propondre en el seu estudi que solament un 20 per cent dels pobres urbans tenen en realitat la cultura de la pobrea, i que el 80 per cent restant vivien baix condicions infraestructurales, pero sense estar condicionats pels factors sicològics que tanca la cultura de la pobrea.
El concepte de cultura de la pobrea expost per Lewis, ha segut objecte de fortes crítiques per part d'atres antropòlecs.[4]
Socialment, atribuir la pobrea a valors dels que cal responsabilisar als mateixos pobres és una manera de tranquilisar la consciència.[5]
La tendència a culpar als mateixos pobres de la seua situació no és una idea privativa dels membres de les classes miges i altes. Els mateixos pobres són a sovint defensors del punt de vista de que si una persona realment vol treballar, sempre trobarà alguna ocupació.
Per a l'antropòlec Marvin Harris, esta forma d'entendre el món, demostra escassa comprensió de les condicions polític-econòmiques que fan la pobrea inevitable per a alguns. Lo que cal vore com un sistema, s'aprecia com a fallos, motius i opcions personals.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1972) La cultura de la pobrea / Pobrea, burguesia i revolució -, Anagrama. ISBN 978-84-339-03280.
- ↑ Rosalía López Fernández. Revista Baratania (ed.): «De pobres a culpables : un estudi sobre la construcció social de la pobrea en l'obra d'Oscar Lewis» (pdf). Consultat el 3 de juny de 2021.
- ↑ «Antropologia de la pobrea» (en és). Librotea. Consultat el 2021-06-04.
- ↑ M. Harris "...els valors que es diu són distintius dels pobres urbans els compartix també la classe mija"
- ↑ M. Harris citant a Piven i Cloward, 1971.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura de la pobreza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.