Cultura pucará

Pucará va ser una cultura arqueològica que es va desenrollar en l'altiplano de l'actual departament peruà de Puno.

Pucará es va desenrollar en el sector nor-occidental de la conca del Llac Titicaca, i va tindre com a centre al lloc de Pukará d'a on justament deriva el nom donat a la cultura. Segons els especialistes de la regió (Tantaleán, etc.), va tindre dos fases de desenroll dins del periodo cridat Formatiu: Formatiu Mig (1400 a 550 a. C.), i Formatiu Tardà (550 a. C. a 400 d. C.). Varen desenrollar, especialment en la segona fase, una escultura i ceràmica vigorosas molt particulars. La cultura Pukara té orige milenari, ve de la veu Puquina Pukara que significa fortalea o baluart de defensa, va ser una cultura preinca i contemporànea a Tiahuanaco, cultura a la que va donar orige.

Descobriment científic

En 1925 Luis E. Valcárcel va ser el primer estudiós que aplega al poble de Pucará per a investigar els restants arqueològics que es trobaven a les afores de la ciutat. Com ell mateixa mencionava, “cap arqueòlec antic o modern havia examinat els monuments de que és posseïdor este poble" (Valcárcel 125b:14).

Este descobriment va ser registrat en la Revista Universitària número 48 de l'universitat del Cusco, en ella s'indica que l'expedició es va realisar entre el 14 i el 20 de juliol de 1925. Valcárcel va ser acompanyat per José Frisancho i pel destacat dibuixant Victor Guillén.

En el lloc es desenterraron ceràmics i numeroses peces líticas, entre les més resaltantes estan el “Sacrificador”o "Nakaj", la “Pilastra de la pluja” i “El gat llacustre”. Igualment en el seu informe va resaltar els "temples" del sector cridat Qalasaya, indicant la seua similitut en els de Tiahuanaku.

En les conclusions senyala que Pucará va deure ser certament una plaça militar i un centre industrial (alfarero) de primer orde. Més alvance publicaria varis estudis en la Revista del Museu Nacional (1932), en ells Valcárcel va plantejar la relació de la cultura Pucará en la cultura Nasca i va determinar el lloc, "com un atre gran centre de la cultura del Altiplano".

Valcárcel diu, "per a la desburgació dels temps preinkaicos el descobriment de Pukara constituïx un verdader acontenyiment. És un fundadísimo "possible" que la Gran Cultura Andina es va expandir pels replanells peruans, derramant-se despuix a les valls de la costa i de la serra. Pukara és una fita en el jagantesc recorregut de la Raça". (Valcárcel 1925:21).

Introducció

El poble de Pukará, en el Departament de Puno, en una extensió aproximada de 6 quilómetros quadrats va constituir el primer assentament pròpiament urbà del altiplano llacustre. Es va desenrollar en l'actual Departament de Puno a la vora del Llac Titicaca.

La seua esfera d'influència, va aplegar per la Serra Nort fins a la vall del Cuzco i pel sur fins a Tiahuanaco. En la costa del Pacífic s'han trobat evidències Pucara en les valls de Moquegua i Azapa (Arica - Chile), encara que hi ha evidències de la seua presència en la regió de Iquique i fins a en la desembocadura del riu Lloa.

Pukará representa, en la conca nort del llac Titicaca, el domini ple de l'home sobre el mig ambient, ya que no solament varen ser controlats tots els recursos naturals disponibles, sino que ademés es varen criar atres nous. Els camellones de cultiu que permetien l'agricultura en terrenys inundables a la vora del llac Titicaca, asseguraven una agricultura d'altura intensiva.

La domesticació de la alpaca per a obtenció de llana seleccionades, hipòtesis en part confirmada per la presència de cantitat d'animals adults en les excavacions. En tot cas, és evident que el teixit complia un rol molt important dins de l'economia urbana, i era utilisada en l'intercanvi a llarga distància.

Durant eixa época s'adquirixen complexos coneiximents sobre l'hidràulica i la construcció i és a partir d'ella que els pobladors del altiplano comencen a controlar directament pisos ecològics diversos establint colónies permanents en la vall interandino del Cuzco i de Moquegua en l'alvertent occidental dels Vages, estratègia de desenroll posteriorment consolidada i potenciada pels Tiahuanaco.

El núcleu principal: Pukará

El lloc arqueològic de Pukara.

La cultura Pukará es va caracterisar per una jerarquia de llocs composta per núcleu principal, varis centres de menor tamany i llogarets dispersos per la conca nort del Titicaca planta circular elaborades de pedres unides en morter de fanc. La densitat d'estes cases reflectixen una ocupació permanent i compacta.

• Un conjunt d'estructures domèstiques molt complexes organisades a modo de recints tancats dispersos per l'antic terrat aluvial; que indiquen especialisació i jerarquia dins del lloc.
• Tres conjunts d'estructures massives no domèstiques.
• Sis construccions de forma piramidal escalonada truncada de caràcter ceremonial les quals reflectixen una gran concentració de mà d'obra i l'accés a suficients excedent alimentici com per a mantindre-la, ademés dels coneiximents tècnics per a la seua construcció i l'organisació social i política per a la seua direcció.
• Un últim sector de túmulos funeraris.

L'estructura més important és Piràmide Kalassaya, de 300 metros de llarc, per 150 metros d'ample i 30 metros d'altura, en Pucara Puno - Perú

Pucará està localisat en el centre de zones alternatives de producció. El altiplano del Titicaca és imprevisible per les alternances climàtiques diàries aixina com a les irregularitats dels règims pluvials anuals. Les zones ubicada a la vora del llac i cap al costat oriental del altiplano són més estables i productives; mentres que les orientades cap al nort i occident són més inestables i de menor rendiment. L'ubicació de Pucará en el centre d'estos dos eixos permetia l'accés immediat a qualsevol de les alternatives, subsanant qualsevol deficiència productiva i minimisant els riscs.

Els centres secundaris i els llogarets

Coetáneos al lloc major de Pucará, i partícips en la mateixa estructura política, es troben atres ocupacions en característiques diferents.

Per un costat, els denominats "centres secundaris", que es caracterisen per tindre una arquitectura complexa i refinada, encara que mai de la mateixa magnitut que el lloc de Pucará, i que varen deure tindre una funció administrativa. El tercer tipo d'assentament són aquells els restants materials dels quals reflectixen poca concentració poblacional i absència d'arquitectura monumental. Es tracta de menuts llogarets ubicats en llocs estratègics en relació en fonts d'aigua, de matèria primera i recursos agrícoles i pastoriles.

• Textilería: varen teixir belles teles en llana de alpaca, les que decoraven en motius variats i colors vius.
• Ceràmica: varen elaborar una bellíssima ceràmica, la forma de la qual més característica va ser un got de boca ampla en una base molt grossa. Esta peça representa a un ser de traces felino.
• Escultura: descollen les numeroses estàtues i esteles de pedra que representen tant a sers híbrits com a animals, vegetals i figures geomètriques.

Influències a Tiwanaku

Extensió nort a sur de la Cultura Pukara (550 a. C.) i Tiwanaku (45 d. C.).

Durant el periodo conegut com a Formatiu Tardà, Pukará –formació social de la conca nort del Titikaka– va produir una estatuaria lítica qualitativa i cuantitativamente important. Sempre s'ha dit que quan els Inkas varen aplegar a Tiwanaku, ya en ruïnes per a llavors, varen quedar maravillados i ho varen prendre com un lloc sagrat. Sembla que similar cosa va ocórrer sigles abans quan varen ser els tiwanakotas els que possiblement es maravillaron davant Pukará. Per això, una volta ocupats els assentaments pukará per gent de Tiwanaku, és provable que els mandataris d'esta formació social hagueren pres al lloc de

Pukará com un lloc sagrat, i fins a tal volta ho varen assumir com el seu paqarina o lloc d'orige, com un imaginari. Varen copiar el seu model arquitectònic i ho varen traslladar a la seua capital en la vall de Tiwanaku, en la conca Sur. És possible que en eixe moment, les escultures de Pukará s'hagueren convertit en objectes de gran valor religiós i ritual, sent la seua possessió símbol de poder i prestigi.

Este massiu trasllat d'escultures des de la conca Nort del llac, cap a la capital estatal de Tiwanaku, cal entendre-ho –per tant– com un gran Proyecte d'Estat promogut per les èlits dirigents i eixecutat per contingents humans dirigits pels sabio de l'época que be podrien cridar-se ingeniers. Cal afegir, que no solament les escultures de Pukará varen ser objecte de veneració i apetencia durant l'época clàssica de Tiwanaku. També ho varen anar escultures del Formatiu Mig que han segut trobades entre les seues ruïnes. El cas més clar i millor documentat es referix al cridat “monolit barbado” o estela 15 que en les excavacions que Bennett va practicar en el templete semisubterráneo en 1932, va aparéixer junt al jagant monolit cridat precisament “Bennett” o estela 10.

La colecció que es posseïx d'escultures pukará en Tiwanaku, deu procedir de distints assentaments de l'esfera Pukará, procedent d'una época anterior al desenroll de Tiwanaku. Sigles despuix Tiwanaku, segons pareix, també va incorporar en el seu cult, i per al manteniment de la seua hegemonia, estratègies similars a les de Pukará. Un eixemple notable d'això serien els cridats “chachapumas”, aparentment sacerdots en el rostre cobert per una caraça felínica que sacrificaven individus tallant-los el cap. Un singular estil escultòric d'esta cultura nos servix hui de testic d'allò.

Vore també

• Història del Perú
• Perú

Bibliografia

• Valcárcel, Luis E.: "Informe sobre les exploracions arqueològiques en Pukara", en Revista Universitària del Cusco, 48, pp. 14-21, Cusco 1925.
• Valcárcel, Luis E.: "El personage mític de Pukara", en Revista del Museu Nacional, 1, pp 18-31, Llima 1932.
• Valcárcel, Luis E.: "El gat d'aigua. Les seues representacions en Pukará i Naska", en Revista del Museu Nacional, 1(2),pp.3-27,Llima 1932.
• Valcárcel, Luis E.: "Litoesculturas i ceràmica Pukara", en Revista del Museu Nacional, 4(1) pp.25-28, Llima 1935.
• Valcárcel, Luis E.: "Luis E. Valcárcel, Memòries", Edicions IEP, pp.216, Llima 1981.
• Tantaleán, Henry: "Una història de l'arqueologia peruana", Edicions IEP - Universitat Sant Francisco de Quito, pp.94-100, Llima 2016.