Cuplé
El cuplé és un estil musical espanyol, llauger i popular, que a voltes podia resultar pujat de to i picante segons els estàndarts de l'época.
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula ve del francés couplet, que a la seua volta procedix del provençal cobla. Cobla significa parella de versos. Segons el llingüista Émile Littré, la paraula couplet en el XIX va significar en la gerga teatral parlament o part parlada. L'ortografia couplet es va mantindre en Espanya durant tot el primer quarto de el XX, fins que es va adoptar la hispanización de cuplé.
Història del cuplé en Espanya
[editar | editar còdic]Des de el XVII varen ser molt célebres en els escenaris espanyols els monòlecs cantats per dònes. Aixina trobem, en primer lloc, la jácara i, ya en el XVIII, la tonadilla. Abdós peces es varen cantar tant dins d'obres de més extensió com per separat, i és ací a on hem de buscar l'orige del cuplé. A finals de el XIX, per l'influència dels espectàculs francesos, es produïx una evolució en les tonadillas tradicionals, i aixina naix el cuplé. Es diu que el primer, La Puça, una traducció d'una cançó francesa, va ser estrenat per la cantant alemana Augusta Berges en el madrileny Teatre Barbieri en 1893.[1]
Les primeres obres varen ser de to picante, sicalíptico, com es va dir llavors, si be, ya en 1911, l'aparició en escena de La Goya va provocar un canvi en este tipo d'obres, que es varen tornar més decents, convertint-se llavors en un espectàcul per a tots els públics, no com abans, durant el periodo 1893–1911 —en que es va denominar a este tipo de teatre «gènero ínfim»—, quan les representacions eren, normalment, només per a hòmens. En La Goya, com a dècims, els «gèneros ínfims» varen passar a convertir-se en «teatre de varietats».
En el pas del temps els cuplés varen començar a passar de moda, i varen nàixer atres formes d'espectàcul de varietats, com la copla i la revista, que va escomençar a triumfar en els anys trenta, en títuls de tanta rellevància com Les Leandras, en 1931. Terminada la Guerra Civil, el nou orde polític prohibirà el cuplé com a espectàcul, pero va sobreviure emmaixquerat en les representacions de varietés a lo llarc de tot el franquisme.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- El cuplé (1900-1936), Serge Salaun. Austral. Madrit, 1990. ISBN 84-239-1907-2.
- Tonadilleras i cupletistas (Història del Cuplé), Màxim Díaz de Quijano. Cultura Clàssica i Moderna. Madrit, 1960.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1990) El Madrit del cuplé: crònica d'un sigle, Comunitat de Madrit, p. 16.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuplé» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.