Curva de Keeling
La curva de Keeling és una gràfica que mostra els canvis en la concentració de diòxit de carbono en l'atmòsfera des de 1958. Es basa en les medicions contínues preses en Mauna Lloa (Hawái) baix la supervisió de Charles David Keeling. Estes medicions varen ser la primera evidència dels ràpits increments en els nivells de diòxit de carbono en l'atmòsfera.[1]
Charles David Keeling, de la Scripps Institution of Oceanography de l'Universitat de Califòrnia Sant Diego, va ser la primera persona en efectuar medicions regulars de les concentracions de diòxit de carbono atmosfèric en el Pol Sur i en Hawái des de 1958 en avant.[2]
Abans de Keeling es pensava que la concentració de diòxit de carbono en l'atmòsfera estava afectada per una constant variabilitat. Keeling va perfeccionar les tècniques de medició i va observar variacions diürnes, estacionals i també un increment anual que tenia una correlació en els combustibles fòssils cremats en eixe any. En l'artícul que li va fer famós observava que en el Pol Sur la taxa d'increment de la concentració és casi l'esperada per la combustió de combustibles fòssils.[3]
Medicions en Mauna Lloa
[editar | editar còdic]
Per retallades econòmiques cap a 1965, Keeling va tindre que abandonar les medicions en el Pol Sur, pero va mantindre les de Mauna Lloa.[4]
Les medicions efectuades en Mauna Lloa mostren un increment mantingut en la concentració mija de el CO2 des de 315 parts per milló en volum (ppmv) en 1958 fins a 400 ppmv en maig de 2013, 409 ppmv en abril de 2017 i va alcançar un pico estacional de 417 parts per milló per a 2020 en maig.[5][6][7][8] En març de 2025 es varen alcançar 428 ppm.[9]
Este increment en el CO2 atmosfèric es deu fonamentalment a la crema de combustibles fòssils i s'ha anat accelerant en els últims anys.
La taxa d'increment s'ha accelerat des de que es varen iniciar les medicions des de 0,7 ppm per any cap a 1958 a 2,1 ppm per any des de 2004. Els científics de NOAA afirmen que és l'evidència concloent de que el fort creiximent de les emissions de CO2 procedents de la crema de carbó, petròleu i gas conduïx a dita acceleració.[7]
Abans de la revolució industrial de el XIX la concentració mija global de CO2 era d'uns 280 ppm. Durant els últims 800 000 anys el CO2 va fluctuar entre 180 ppm durant les eres glacials i els 280 ppm en els periodos interglaciales. La taxa de creiximent actual és més de 100 voltes més ràpida que l'increment que va ocórrer quan va terminar l'última era glacial.[7]
Com el diòxit de carbono és un gas d'efecte hivernàcul açò té unes implicacions molt importants per al calfament global. El CO2 una volta emés permaneix en l'atmòsfera i en els oceans durant mils d'anys.[10] Els canvis climàtics forçats per el CO2 depenen primàriament de l'acumulació d'emissions, per lo que es fa cada volta més difícil evitar un canvi climàtic substancial.[7]
Encara que Mauna Lloa no és un volcà actiu, Keeling i els seus colaboradors varen efectuar les medicions per damunt de la capa d'inversió tèrmica per a minimisar la contaminació local i les senyes varen ser normalisades estadísticament.[11]
Les medicions en atres ubicacions aïllades han confirmat la tendència a llarc determini mostrada per la curva de Keeling,[12] encara que cap atre lloc té un registre tan ampli com el de Mauna Lloa.[13]
La curva de Keeling mostra una variació d'uns 5 ppmv cada any corresponent al consum estacional de CO2 per la vegetació. La major part de la vegetació està en l'hemisferi Nort perque és a on es localisa la major superfície de terra emergida. El nivell disminuïx des de la primavera de l'hemisferi Nort perque el creiximent de les plantes per mig de la fotosíntesis pren diòxit de carbono de l'atmòsfera i torna a aumentar en l'autumne de l'hemisferi Nort quan les plantes moren o perden els fulls i solten el diòxit de carbono a l'atmòsfera.[14]
Les medicions de diòxit de carbono en l'Observatori de Mauna Lloa s'efectuen en un tipo d'espectrómetro de infrarrojos no dispersivo.[15]
Keeling va fallir en 2005. La supervisió del proyecte de medicions va ser continuada pel seu fill Ralph Keeling, professor de ciència del clima en la Scripps Institution.[16]
Medicions globals
[editar | editar còdic]
A principis de la década de 1970 l'agència federal nortamericana NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) va començar les medicions de CO2 en tot lo món.[1]
Des de 1995 el Earth System Research Laboratory (ESRL) de NOAA en Boulder, Colorat, manté les referències sobre la medició de CO2 i gasos d'efecte hivernàcul.[1]
Actualment els nivells de diòxit de carbono es medixen semanalment en unes 100 ubicacions de tot lo món. Es pren aire en flascos i després s'analisa en el laboratori. Hi ha avions que prenen mostres a gran altitut i satèlits en sensors específics.[1]
En març de 2015 NOAA va afirmar que per primera volta s'havien superat les 400 ppm en la concentració mija mensual global de CO2 des de que es tenen medicions.[17]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «[1]», BBC News.
- ↑ Rose Kahele. «Behind the Inconvenient Truth». Hana Hou, The Magazine of Hawaiian Airlines, vol. 10, No. 5.
- ↑ C. D. Keeling, The Concentration and Isotopic Abundances of Carbon Dioxide in the Atmosphere, Tellus, 12, 200-203, 1960
- ↑ (1998).Annual Review of Energy and the Environment.23
- 25–82.
- ↑ Trends in Atmospheric Carbon Dioxide - Mauna Lloa. National Oceanic & Atmospheric Administration.
- ↑ Globally averaged marine surface monthly pixen data. National Oceanic & Atmospheric Administration.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 NOAA (ed.): «Carbon Dioxide at NOAA’s Mauna Lloa Observatory reaches new milestone: Tops 400 ppm» (en anglés). Archivat des d'el original, el 24 d'octubre de 2017. Consultat el 5 de maig de 2014.
- ↑ «Rise of carbon dioxide unabated - Welcome to NOAA Research». research.noaa.gov. Consultat el 2021-02-05.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaScrippsCurve - ↑ Nassos Stylianou; Paul Rincon. «Sis gràfics que expliquen el canvi climàtic». BBC Món.
- ↑ Keeling, Charles D. (1978). "The Influence of Mauna Lloa Observatory on the Development of Atmospheric CO2 Research". In Mauna Lloa Observatory: A 20th Anniversary Report. (National Oceanic and Atmospheric Administration Special Report, September 1978), edited by John Miller, pp. 36-54. Boulder, CO: NOAA Environmental Research Laboratories.
- ↑ Global Stations CO2 Concentration Trends. Scripps CO2 Program.
- ↑ C.D. Keeling and T.P. Whorf. «Atmospheric CO2 from Continuous Air Samples at Mauna Lloa Observatory, Hawaii, U.S.A.». Carbon Dioxide Information Analysis Center, Oak Ridge National Laboratory. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 7 de juny de 2012.
- ↑ https://web.archive.org/web/20100317115454/http://earthguide.ucsd.edu/globalchange/keeling_curve/01.html Keeling Curve, 2002, University of Califòrnia, Sant Diego
- ↑ «[2]», The New York Claves.
- ↑ «[3]».
- ↑ NOAA (ed.): «Greenhouse gas benchmark reached» (en anglés). Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2018. Consultat el 19 de decembre de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Curva de Keeling» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.