Desembarc de Barcelona

Archiu:Georg-Hessen-Darmstadt.jpg

Desembarc de Barcelona

El desembarc de Barcelona va ser un dels episodis de la guerra de successió espanyola, en el que forces aliades varen intentar prendre la ciutat de Barcelona en 1704.

Antecedents

Despuix de la mort l'1 de novembre de 1700 de Carlos II d'Espanya sense descendència, Felipe d'Anjou va ocupar el tro de la Monarquia Hispànica segons lo estipulat en el testament del rei fallit. Una de les primeres mides que va prendre va ser destituir al virrey de Catalunya, Jorge de Darmstadt, per la seua vinculació en la Casa d'Àustria –que no li havia reconegut com a rei– i en abril de 1701 li va expulsar dels seus dominis.

Durant els tres anys que havia eixercitat el càrrec de virrey de Catalunya, el príncip de Darmstadt havia alcançat una gran popularitat gràcies al respal que havia donat a les reivindicacions de les institucions catalanes, com la de recuperar el control de l'insaculaació per a designar als membres de la Diputació del General i del Consell de Cent, dos dels Tres Comuns de Catalunya, o intentar resoldre el controvertit tema dels estages de tropes en el Principat. També li havia granjear molts respals la reclamació de més mijos per a defendre Catalunya dels atacs francesos i la decisió d'aumentar els aranzel dels teixits de llana i de seda francesos per a protegir la manufactura catalana. Va aplegar a assistir inclús a una de les reunions de la «Acadèmia dels Desconfiats», que agrupava als membres de l'èlit catalana més ferms partidaris de la Casa d'Àustria, en un moment en que en la cort de Madrit es dilucidava quí seria el successor de Carlos II.

El príncip de Darmstadt, convertit en un dels principals valedores de la causa del archiduc Carlos, li va acompanyar a Lisboa en març de 1704 i allí va ser nomenat vicari de la Corona d'Aragó, sent destinat junt en l'almirant George Rooke a bordo de la flota angloholandesa del Mediterràneu.

Mentrestant en Catalunya el "partit austracista", en els dirigents del qual Darmstadt mantenia contacte, anava guanyant adeptes, especialment pel rebuig a la política autoritària i repressiva mampresa pel nou virrey de Catalunya Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar, chocant contínuament en la Conferència dels Tres Comuns, lo que, al contrari de lo succeït en Darmstadt, li havia guanyat l'antipatia dels catalans. Com Barcelona estava estretament vigilada pels oficials del virrey, el primer núcleu actiu austracista va sorgir en l'interior de Catalunya, en la Plana de Vic –d'ahí el nom que varen rebre els seus membres de vigatans, renom que després s'estendria al conjunt dels partidaris de l'Archiduc Carlos–. Els vigatans varen preparar l'ambient per a realisar un moviment armat, perseguint als felipistas i motejándolos de botiflers o gabachos, aplegant inclús a retirar el retrat de Felipe V de l'ajuntament de Vic.

El desembarc fracassa

El 27 de maig de 1704, una esquadra de 30 barcos anglesos i 18 holandesos, comandados per l'almirant George Rooke i en Jorge de Darmstadt al front, es va presentar davant Barcelona a l'espera de que es produïra l'alçament austracista de la ciutat. Pero els implicats en la sublevació varen fallar i tampoc les institucions catalanes varen actuar, a pesar de les seues simpaties per la causa de l'Archiduc, adoptant en canvi una actitut temerosa i servil davant el virrey. El virrey va tindre que solicitar la formació de la milícia dels gremis de Barcelona, la Coronela, en 3.700 hòmens, per a reforçar els setcents infants i cent huitanta soldats de cavalleria de la guarnició, entre la ciutat i Montjuïc.

"Fart d'esperar una resposta i molest per l'ambigüitat de les institucions catalanes [que es debatien entre una admiració inqüestionable cap a Darmstadt i la fidelitat deguda a Felipe V, máxime quan l'amenaça de repressió per part del virrey Velasco era incontrovertible], Darmstadt va bombardejar la ciutat, desconcertant als seus partidaris". També va ordenar que desembarcara un contingent de 2.600 soldats en la desembocadura del riu Besós, pero açò tampoc va conseguir dissipar els temors dels austracistas i l'alçament de la ciutat mai es va produir, per lo que els soldats reembarcaron i la flota aliada va abandonar les aigües de Barcelona.

Coneguda l'existència de l'armada aliada, el 22 de juliol salpava de Tolón l'esquadra borbònica de Luis Alejandro de Borbón en 51 navío, 6 fragates i 5 galeras a la trobada de George Rooke, pero no va poder evitar que en el viage de tornada a Lisboa l'esquadra aliada prenguera Gibraltar.

Bibliografia

• (2010) La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714), Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-060-4.