Dewdney Trail

Pistes, camins i vies navegables en l'época colonial de la Columbia Britànica. la ruta Dewdney és la llínea de punts roja del sur de la província.

La ruta Dewdney (en anglés: Dewdney Trail), o pista, sendera o camí, va ser una ruta històrica de 720 km de llongitut que va servir com una important via de transport a mitan de el XIX en el sur de lo que hui és la província canadenca de la Columbia Britànica. La pista va ser un factor crític en el desenroll i enfortiment de la recent establida colónia britànica unint els campaments miners i els menuts pobles que varen ser sorgint a lo llarc de la ruta durant l'época de la febra de l'or ans que la colónia s'unira a la Confederació Canadenca en 1871. L'urgència i importància de la ruta va ser motivada perque molts dels nous descobriments d'or s'estaven produint prop de la frontera nortamericana, sent accessibles més fàcilment des del llavors territori de Washington que a través de qualsevol via possible de les parts a penes poblades de la regió de Lower Mainland i Cariboo.

La pista va permetre que els comerciants costers pogueren beneficiar-se del floreciente comerç associat a la mineria d'or en eixa zona i també va assegurar una llínea de comunicació per a previndre una pren de possessió nortamericana de part de la llavors colónia. Encara que es va utilisar solament uns pocs anys, algunes parts es mantenen fins als nostres dies i s'utilisen per a practicar el senderisme recreatiu. La Ruta Provincial 3 (Crowsnest Highway) seguix en gran partix la mateixa recorregut de la ruta Dewdney, en gran part degut a que el terreny no permet cap atre trànsit per passos de montanya de baixa altitut per eixes regions.

La ruta travessa varis parcs provincials, el de Skagit Valley, el de E.C. Manning Cascades i el de Glastone.

Característiques

El camí va ser construït en el sur de la Columbia Britànica i enllaçava lo que llavors era Fort Hope (ara només Hope), en el suroest, en lo que es va convertir en Fort Steele, en el surest. Cobrint una distància de 720 quilómetros, el seu propòsit era assegurar el control britànic de les parts de la colónia que flanquejaven la frontera en els EE. UU., i que incloïa les zones de la nova febra de l'or en la riera Wild Horse i en atres punts com Roc Creek.

La ruta discorria més o menys en paralel en la frontera entre Canadà i Estats Units a lo llarc del Paralel 49ºN, i en ocasions aplegava a altituts de més de 1200 m. Passava, i pansa, a través d'un paisage variat, que inclou quatre cordilleres principals (Cascades, Monashee, Selkirk i Purcell), alguns de les principals valls (rius Skagit, Similkameen, Okanagan, Kettle, Columbia, Goat, Moyie i Kootenay) i llocs d'assentaments històrics com Hope, Princeton, Grand Forks, Trail, Creston, Yahk, Moyie i Cranbrook.

Construcció i història

La supervisió de la construcció de la pista va ser encomanada a Edgar Dewdney (1835–1916), un ingenier anglés naixcut en Devonshire que després serà un important polític i aplegarà a ser en 1892 Tinent Governador de la Columbia Britànica. Quan es va descobrir or en el riu Similkameen i en la zona de Roc Creek, el governador de la recent creada colónia britànica de la Columbia Britànica, James Douglas, preocupat per protegir els interessos britànics, va determinar que es devia construir una pista per l'Interior. En acabant de que un grup d'ingeniers reals reconegueren el terreny i establiren en 1860 una ruta des de Fort Hope fins a Vermilion Forks (ara Princeton). Edgar Dewdney i Walter Moberly es varen adjudicar el contracte per a construir el camí. Eixa primera secció es va completar en 1861 i va cobrir uns 120 km.

Les especificacions per a la pista era que tinguera 1.3 m (4 peus) d'ample, que estiguera lliure d'arbres i roques i que qualsevol secció inundada o embarrada fora transitable. La part central de 0,5 m (1,5 peus) devia ser plana i dura, i en les zones de penya-segats, esmonyides o atres zones perilloses, tenia que haver espai suficient per a que animals i persones es creuaren. Els ponts sobre les numeroses rieres i rius tenien que tindre 4 m (12 peus) d'ample. Per l'obertura de la pista als constructors se'ls pagaria 496 $ per milla.

En l'autumne de 1863, de nou es va descobrir or en la zona, esta volta en el riera Wild Horse, en la regió oriental de Kootenays. El nou governador de la Columbia Britànica, Frederick Seymour, va pensar que la pista existent deuria estendre's fins a allí en la finalitat de que l'or no fora transportat al sur a través d'una ruta més curta pels EE. UU., en lloc d'engrossar les arques britàniques. Aixina que en 1865 Dewdney, que llavors tenia 28 anys, va tornar a ser adjudicario del contracte, i va completar en sèt mesos la segona secció, molt més llarga (480 km), en un cost de 75 000 $. La segona part de la pista passava a través de zones llavors vérgens, i va requerir que els constructors conseguiren afranquir tres importants cordilleres.

La ruta era examinada primer per un equip d'antics ingeniers reals, assistits per indis natius que varen ser contractats per a carrejar els suministraments i útils a través de les montanyes entre Hope i Princeton, cobrint uns 11 km/dia. No obstant, en Allison’s Ranch, prop de Princeton, els indígenes es varen negar a viajar pel riu Similkameen, per lo que varen ser llicenciats i Dewdney va comprar una dotzena de cavalls en el rancho.

El 13 de maig de 1865, el grup havia aplegat a Baix-o-yoyos (l'actual Osoyoos), a la vora de l'homònim llac Osoyoos (en el curs del riu Okanagan). Varen ascendir la montanya Anarchist i després varen descendir cap a la vall del riu Kettle i l'assentament de Roc Creek. Roc Creek havia segut fundada en 1860 durant la febra de l'or i havia atret en el seu dia a al voltant de 5000 persones, pero quan Dewdney i el seu equip varen passar per ella estava casi deserta. (Encara que la mineria aluvial va continuar en Roc Creek fins a la década de 1930, en prop 200 000 $ d'or extrets, es creu que la veta mare mai va ser trobada.) El grup va lliberar als seus ya exhausts cavalls en la vall del riu Kettle, prop de Roc Creek, i en l'ajuda d'algunes persones sinixt, varen alvançar cap a l'est fins al llac Christina. Just abans de les montanyes a l'oest, l'actual cordillera Rossland, el grup es va dividir en dos en la finalitat de determinar la millor manera de travessar-la. Dewdney va enviar l'antic ingenier real George Turner i la majoria de la brigada a lo llarc de lo que hui és el pas de Santa Rosa a través de la cordillera Rossland per a aplegar fins a Fort Pastor, construït per la Companyia de la Baïa de Hudson en 1858 en el riu Columbia front a la desembocadura del riu Pend Oreille.

Dewdney es va dirigir al nort del llac Christina en cinc hòmens, caminant sobre les montanyes Rossland més al nort fins a emergir en el Lower Arrow Lake a on varen adquirir una canoa i varen remar aigües avall per a reunir-se en la partida principal en Shepherd el 27 de maig de 1865. Mentres la brigada descansava, Dewdney i un parell de voluntaris varen remar riu dalt pel Columbia i el curs inferior del riu Kootenay, varen fer catorze porteos per a aplegar al Braç Oest del llac Kootenay. Despuix d'explorar atres opcions possibles, Dewdney va concloure que el llac Kootenay era una barrera massa gran per a que fora viable la ruta, per lo que va retornar a Fort Shepherd.

Finalment es va trobar un camí a través de les montanyes, que enllaçava estretes valls excavades per rieres. Dewdney va eixir de les montanyes prop del lloc a on finalment es va establir la chicoteta localitat de Rossland. Després, va seguir aigües avall per lo que es coneixerà com a riera Trail, que desemboca en seguida en el riu Columbia. La chicoteta ciutat de Trail està hui en la confluència.

Part de la brigada a continuació es va posar a treballar en el camí de regrés cap a l'oest per la riera Trail , desbastando la pista sobre el pas Santa Rosa i de nou a la riera Roc. Mentrestant, Dewdney, l'antic ingenier real Robert Howell i una chicoteta brigada varen creuar el Columbia i varen remontar el Pend d'Oreille fins al riu Salmon (ara Salm) i després varen remontar per la vall de la riera Lost i varen creuar la cordillera Nelson a través del pas Kootenay. (Els viagers de l'actual Highway 3 encara creuen per esta via, també coneguda com el pas Salm-Creston.) Després es varen dirigir vall avall per la riera Summit en lo que ara es diu la vall de Creston en Kootenays oriental.

Després varen creuar el territori pantanoso de la fossa Purcell fins al cap del llac Kootenay, abans de creuar les montanyes Purcell via la riera Duck. Viajant per la vertent est pel riu Goat, finalment es varen creuar en la ruta Walla Walla en Yahk, en la vall del riu Moyie. La brigada va deure exaltar-se en aplegar al Walla Walla Trail, ya que era la ruta principal als EE. UU. A partir d'ahí va ser una passejada relativament curta a lo llarc del Walla Walla fins a aplegar al Ferry de Galbraiths, prop de Fisherville, a principis de juny.

Dewdney va contractar a William Fernie i 65 hòmens per a iniciar la construcció de la pista de tornada cap a l'oest. (La ciutat de l'est de Kootenay de Fernie es diu aixina per ell.) Dewdney havia rebut 25 000 $ en efectiu i pols d'or per a pagar a la brigada, i va tindre un moment desagradable en acabant de que hubíese amagat els diners en un tocón d'arbre mentres guíaba al Cap de Justícia Matthew Baillie Begbie des de la riera Summit per un àrea particularment pantanosa quan Begbie viajava a Fisherville (un poble miner que havia creixcut prop de la febra de l'or), a on anava a presidir un tribunal. Quan Dewdney va tornar per la cartera, inicialment va pensar que havia segut presa -havia desaparegut i el tronc en el que l'havia amagat estava arrancat. Pero va resultar que el pes de la bossa havia trencat el muñón, i Dewdney la va trobar quan va colpejar en l'astral frenèticament el muñón.

En setembre, les recuas de càrrega viajaven per la ruta fins a Wild Horse. Feya 1866, la millor part de l'or havia desaparegut ya en la febra de Wild Horse, i els miners varen desmantellar Fisherville per a seguir buscant ore aigües avall. En el seu apogeu, la ciutat contava en oficines governamentals, salons, tendes i una fàbrica de cervesa, i albergava a 5000 persones o més.