Dione (satèlit)
Dione és un satèlit natural de Saturn descobert en 1684 per Giovanni Cassini; el nom prové de la mitologia grega. Cassini va nomenar a les quatre llunes descobertes per ell (Tetis, Dione, Rea i Jápeto) Sidera Lodoicea («les estreles de Luis») en honor al rei Luis XIV. Els astrònoms de l'época varen adoptar la convenció de nomenar als satèlits en números romans, i Dione també es coneix com Saturn IV. Els noms mitològics dels satèlits de Saturn varen ser proposts per John Herschel (fill de William Herschel, descobridor de Mimes i Encélado) en el seu estudi publicat en 1847, Results of Astronomical Observations made at the Cape of Good Hope [1] a on va sugerir els noms dels titanes, germans i germanes de Cronos.
Característiques físiques
[editar | editar còdic]
Dione està compost principalment d'aigua congelada. No obstant, ya que Dione és la lluna més densa de Saturn (aparte de Titán, la densitat del qual és major per compressió gravitacional), segurament deu tindre materials més densos en el seu interior, com per eixemple roques de silici.
Encara que una miqueta més chicoteta, Dione és una lluna molt similar a Rea. Les dos tenen composicions i característiques d'albedo similars, i les dos exhibixen asimetria en els seus hemisferis davanter i atrasser. El hemisferi davanter de Dione està molt craterizado i és uniformement lluent. El seu hemisferi atrasser conté una ret de llínees lluentes encara que no molt ben definides sobre una mar de fondo obscur. Gràcies a les imàgens de major resolució de la sonda Cassini, ara se sap que estes llínees en realitat són grans penya-segats de gèl.
Els científics reconeixen els següents tipos de característiques geològiques en la superfície de Dione:
- Chasmata (canons)
- Lineae (penya-segats glacials)
- Cràters
Llínees
[editar | editar còdic].jpg)
Abans de la trobada propenca de Cassini a Dione, el 13 de decembre de 2004, no s'entenia l'orige de les llínees difusas (detectades a baixa resolució per la sonda Voyager a principis de la década dels 80). Lo únic que se sabia era que estes llínees era fines i tenien un alt albedo. Una hipòtesis era que poc despuix de la seua formació Dione va estar activa geològicament i algun procés de tipo criovolcánico va modificar la seua superfície en eixe llavors, en ralles o llínees formant-se a partir de erupció a on existien rajaduras, i material gelat caent prop en forma de neu o pols. No obstant, les imàgens d'alta resolució de Cassini han demostrat que esta hipòtesis és incorrecta i que estes llínees difusas no són depòsits de gèl, sino que són falles o penya-segats de gèl lluent, creades per fractures tectónicas. Estes enormes fractures es troben en el hemisferi atrasser de Dione. Cassini va prendre imàgens molt detallades des d'uns 500 km l'11 d'octubre de 2005. Algunes d'estes fotos varen ser preses des d'orientacions propícies, en lo que es va poder demostrar que dits penya-segats glacials tenien varis centenars de metros d'altura.
Cràters
[editar | editar còdic]
La superfície gelada de Dione inclou regions d'alta i moderada craterizaació; plans llaugerament craterizados; i àrees de fractures tectónicas. Les regions altament craterizadas tenen numerosos cràters majors de 100 quilómetros de diàmetro. L'àrea dels plans té cràters menors de 30 quilómetros de diàmetro. Una fracció alta de l'àrea altament craterizada està situada en el hemisferi d'arrere. Açò és lo opost de lo que varen esperar alguns científics; E. Shoemaker i Wolfe en 1982 varen propondre un model de craterizaació per a un satèlit frenat per les marees, a on els cometes eclípticos caurien més seguit en el hemisferi d'avant que el d'arrere. Açò sugerix que durant el periodo del bombardeig pesat, Dione estava en una orientació oposta a la de hui. Ya que Dione és relativament chicoteta, un impacte capaç de causar un cràter de 35 quilómetros o més hauria pogut reorientar el satèlit. ya que hi ha molts cràters majors de 35 quilómetros, Dione s'hauria pogut reorientar en vàries ocasions durant el periodo de bombardeig pesat enjorn ("Clapix Heavy Bombardment"). El patró de craterizaació des de llavors i de l'albedo lluent del costat principal sugerix que Dione ha permaneixcut en la seua orientació actual per varis mils de millons anys. De la mateixa manera que Calisto, els cràters de Dione carixen de les altures característiques del relleu de la Lluna i Mercurio, açò és provablement per la deformació de la dèbil corfa de Dione a través d'escales de temps geològic.
Recentment s'ha descobert gràcies a la missió Cassini-Huygens que tant Tetis cóm Dione estan expulsant chorrada de partícules a l'espai, la qual cosa indica certa activitat geològica present.[2]
Activitat geològica
[editar | editar còdic]En maig de 2013, la nau espacial Cassini va proporcionar proves de que Dione podria ser més actiu de lo predit. Es pensava que podria ser un vestigi de l'activitat que Cassini va descobrir anteriorment en Encélado, un atre satèlit de Saturn. Per mig d'imàgens topogràfiques generades per estereografía, alguns equips de la NASA sospiten que certs plegament a través d'una prominent cresta en el hemisferi davanter solament serien possibles si hi haguera un oceà subsuperficial.[3][4][5] Açò procedix d'observacions i models de Janiculum Dorsa. Esta montanya té una altura d'entre un i dos quilómetros. La corfa de Dione sembla arrugar-se a mig quilómetro baix la montanya, lo que sugerix que la corfa gelada era càlida quan es va formar la cresta. La millor manera de conseguir eixa calor és que el satèlit tinga un oceà intern. Dione també es calfa per efecte de marea, ya que s'acosta i s'allunta de Saturn durant la seua òrbita.[6]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «1848MNRAS...8...42L Page 42». adsabs.harvard.edu. Consultat el 21 de giner de 2019.
- ↑ «Sondasespaciales.com» (en és-es). Sondasespaciales.com. Consultat el 21 de giner de 2019.
- ↑ Hammond, N. P.; Phillips, C. B.; Nimmo, F.; Kattenhornd, S. A. (2013). Flexure on Dione: Investigating subsurface structure and thermal history. Icarus 223 (1): pp. 418-422.
- ↑ Collins, G. C. (2010). Testing Candidate Driving Forces for Faulting on Dione: Implications for Nonsynchronous Rotation and a Freezing Ocean. American Geophysical Union, Fall Meeting 2010. «Resum».
- ↑ Phillips, C. B.; Hammond, N. P.; Roberts, J. H.; Nimmo, F. (2012). Subsurface Structure and Thermal History of Icy Satellites from Stereo Topography. American Geophysical Union, Fall Meeting 2012. «Resum».
- ↑ Cook, J. R. (2013). Cassini Finds Hints of Activity at Saturn Moon Dione. jpl.nasa.gov.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dione (satélite)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.