Diplobatis ommata
La ralla elèctrica ocelada (Diplobatis ommata) és una espècie de ralla elèctrica de la família Narcinidae, nativa de les aigües poc profundes del Pacífic central oriental, des del Golf de Califòrnia fins a Equador.[1] Esta espècie, que alcança els 25 cm de llongitut, té un disc d'aleta pectoral redonejat i aletes pèlviques en màrgens convexos. La seua coa, curta i grossa, du dos aletes dorsals i termina en una aleta cabal triangular. La ralla elèctrica ocelada deu el seu nom a la gran taca ocular que té en el centre del disc, en un centre negre o groc rodejat d'anells concèntrics. Per lo demés, la seua coloració dorsal és molt variable, des de plana a ornamentada sobre un fondo marró clar a obscur. La part anterior del disc és marró més obscur.
De naturalea solitària i nocturna, la ralla elèctrica ocelada viu en el fondo d'hàbitats arenencs i rocosos. Es desplaça pel fondo «botant» sobre les seues aletes pèlviques i s'alimenta de chicotets crustacis i cucs poliquetos. Per a defendre's, pot generar una descàrrega elèctrica en les seues òrguens elèctrics. És provable que esta espècie tinga críes vives que s'alimenten de vitelo i posteriorment de histótrofo («llet uterina») durant la gestació. La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) ha classificat a la ralla elèctrica ocelada com a espècie menys preocupant. És susceptible a l'intensa activitat d'arrastre dins de la seua llimitada àrea de distribució.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Els ictiólogos nortamericans David Starr Jordan i Charles Henry Gilbert varen descriure la ralla elèctrica ocelada en un artícul publicat en 1890 en la revista científica Proceedings of the United States National Museum. La seua descripció es basava en un espècimen femella capturat pel vapor USS Albatross de la Comissió de Peixca d'Estats Units en 1888. La femella va ser arreplegada front a la costa pacífica de Colòmbia a una profunditat de 60 m (200 peus). Gilbert havia obtingut prèviament un espècimen de Panamà en 1882, pero va ser destruït en un incendi ans que poguera ser estudiat. Jordan i Gilbert varen batejar a la nova espècie en el nom de ommata (ull en grec) en referència a la taca distintiva de la seua esquena, i la varen assignar al gènero Discopyge.[2][3] En 1948, Henry Bryant Bigelow i William Charles Schroeder varen crear el nou gènero Diplobatis per a esta espècie basant-se en la subdivisió dels seus orificis nassals, única en aquell moment.[4] Des de llavors s'han descrit atres tres espècies de Diplobatis en el Atlàntic. Les espècies de l'Atlàntic s'assemblen més entre sí en morfologia que a la ralla elèctrica ocelada, encara que en conjunt les quatre espècies de Diplobatis són extremadament similars.[5] Un atre nom comú per a esta espècie és «raer diana».[6]
Descripció
[editar | editar còdic]El disc de la aleta pectoral de la ralla elèctrica ocelada té forma de cor o de paleta i és llaugerament més ample que llarc. Un parell de grans òrguens elèctrics en forma de renyó són visibles a través de la pell a abdós costats del cap. Els chicotets ulls estan seguits d'espiràculs més menuts, que tenen de sèt a dèu chicotetes proyeccions redonejades en les seues vores. El morro és àmpliament redonejat, en cada orifici nassal dividit en dos obertures per un puntal. Entre els orificis nassals hi ha una cortina de pell en el marge posterior de pla a suaument ondulat. La chicoteta boca forma una llínea travessera; la vora de la mandíbula inferior és festoneado, i quan està tancada sol ocultar les dents. Hi ha entre 14 i 16 files de dents en cada mandíbula. Les dents, chicotets i puntaguts, es fan progressivament més llarcs i esmolats cap a l'esquena, i estan disposts en forma de quincunce. En la part inferior del disc hi ha cinc parells de chicotets clavills branquiales.[2][5]
Les grans aletes pèlviques s'originen baix el disc i tenen els màrgens posteriors convexos. Els mascles adults tenen pinces molt curtes i grosses. La coa, ampla i aplanada, és més curta que el disc i presenta un plec de pell a abdós costats. Hi ha dos aletes dorsals menudes, abdós en àpiços entre redonejats i angulosos; la primera és llaugerament més chicoteta que la segona, i la seua posició varia des de damunt fins a darrere de les aletes pèlviques. L'aleta cabal és triangular en ànguls redonejats, i és aproximadament simètrica per damunt i per davall. La pell és blana i carix per complet de dentells dérmicos.[3][5]
La coloració dorsal de la ralla elèctrica ocelada és extremadament variable, sent l'única constant el gran ocelo («eyespot») en el centre de l'esquena. El centre del ocelo és negre o groc i està rodejat d'anells concèntrics obscurs i clars que poden ser continus o discontinus. El restant de la superfície superior sol ser de color marró clar en numerosos punts obscurs fins; també pot haver punts clars, taques obscures més grans i/o jaspeado marró irregular. Alguns eixemplars són de color marró clar o obscur en el ocelo negre. La part del disc situada davant dels ulls és marró en fins a cinc taques més obscures. El dibuix dorsal s'estén a sovint als màrgens de l'aleta ventral; per lo demés, la part inferior és de color blanc a crema. Esta espècie alcança els 25 cm de llongitut.[5][6]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]La ralla elèctrica ocelada és comuna en les aigües costeres tropicals del Pacífic oriental.[5] La seua àrea de distribució s'estén tan al nort com el Golf de Califòrnia i Baïa Sant Juanico en Baixa Califòrnia Sur, i tan al sur com Equador. És una espècie que viu en el fondo, s'ha registrat des de la zona intermareal fins a una profunditat de 94 m.[1][7] El hàbitat preferit d'esta ralla són les baïes arenenques, encara que també es pot trobar sobre fondos d'enrunes, terrenys rocosos i llits de rodolitos.[1][6][8]
Biologia i ecologia
[editar | editar còdic]Com el restant de la seua família, la ralla elèctrica ocelada pot defendre's produint una descàrrega elèctrica moderada. Durant el dia, esta ralla solitària pansa la major part del temps parcialment enterrada en l'arena, a sovint prop de secs rocosos. De nit és més activa i utilisa les seues aletes pèlviques per a «botar» pel fondo marí. S'alimenta de chicotets crustacis, com anfípodos i camarones, aixina com de cucs poliquetos.[7] Entre els paràsits documentats d'esta espècie es troben les ténies Acanthobothrium dollyae, A. maryanskii i A. royi,[9] i el tremátodo Anaporrhutum euzeti.[10] Encara que es desconeixen els detalls reproductius, la ralla elèctrica ocelada és presumiblement vivípara, en els embrions en desenroll sustentats primer pel vitelo i més vesprada pel histotrofo («llet uterina») produït per la mare, com en atres ralles elèctriques.[7] Les femelles maduren sexualment en menys de 19 cm (7,5 polzades) de llongitut; es desconeix el tamany de maduració dels machos.[1]
Interacció en els humans
[editar | editar còdic]La descàrrega de la ralla elèctrica ocelada no és perillosa per als humans.[7] Apareix ocasionalment en el comerç d'aquaris domèstics, pero és difícil de mantindre perque necessita invertebrats vius per a alimentar-se.[6] La ralla elèctrica ocelada i atres ralles elèctriques s'utilisen com a organismes modele en l'investigació biomèdica perque els seus òrguens elèctrics són rics en canals iònics i receptors d'acetilcolina, que eixerciten funcions importants en el sistema nerviós humà. La proteïna agrina, que concentra els receptors d'acetilcolina durant el desenroll embrionari humà, es va aïllar per primera volta d'esta espècie.[11] Encara que la ralla elèctrica ocelada no s'utilisa econòmicament, és capturada incidentalmente pels arrastreros camaroneros. No s'ha quantificat la seua mortalitat per peixca, pero es creu que és elevada, tenint en conte que se sap que les operacions d'arrastre en l'Atlàntic capturen espècies Diplobatis en grans cantitats. També és provable que la taxa de captures estiga subestimada per una identificació problemàtica. Donada la restringida àrea de distribució d'esta espècie i l'intensitat de la peixca d'arrastre en el seu hàbitat, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) l'ha classificat com a espècie menys preocupant.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 IUCN Ret List of Threatened Species..doi:10.2305/IUCN.UK.2020-3.RLTS.T61403A124456804.en.
- ↑ 2,0 2,1 Proceedings of the United States National Museum.doi:10.5479/si.00963801.12-770.149.
- ↑ 3,0 3,1 Garman; Garman, Samuel (1913). The Plagiostomia : Sharks, skates, and rays / by Samuel Garman ; with seventy-seven plates, Printed for the Museum.
- ↑ Journal of Marine Research.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Bulletin of the Florida State Museum..
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 T.F.H. Publications. pp. 141–142.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Siga Challengers.
- ↑ In Johnson, M.I.; Ledesma-Vázquez, J. (eds.). Pliocene Carbonates and Related Facies Flanking the Gulf of Califòrnia, Baixa Califòrnia, Mexico (Special Paper 318). Geological Society of America..
- ↑ Comparative Parasitology..
- ↑ In Combes, C.; Jourdane, J. (eds.). Taxonomy, Ecology and Evolution of Metazoan Parasites (Prenga I). Presses Universitaires de Perpignan. pp. 225–234.
- ↑ Academic Press.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Fotos de la ralla elèctrica ocelada en Sealife Collection
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Diplobatis ommata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.