Discurs del Rei Balduino sobre l'independència del Congo Belga

El 13 de giner de 1959, el rei belga Balduino es va dirigir a la nació per radi i va declarar que Bèlgica treballaria per la plena independència del Congo Belga.

Antecedents

A principis de la década de 1950, l'emancipació política del Congo Belga semblava un event lluntà. Pero estava clar que el territori del Congo Belga no podria permanéixer per a sempre immune als ràpits canvis que, despuix de la Segona Guerra Mundial, varen afectar profundament el colonialisme en tot lo món. L'independència de les colónies britàniques, franceses i holandeses en Àsia poc despuix de 1945 va tindre poc efecte immediat en el Congo Belga, pero en les Nacions Unides va aumentar la pressió sobre Bèlgica (aixina com atres potències colonials) per a concedir autonomia als territoris colonials. Bèlgica havia ratificat l'artícul 73 de la Carta de les Nacions Unides, que advocava per l'autodeterminació dels pobles, i les dos grans superpotencia de l'época, Estats Units i l'Unió Soviètica varen pressionar a Bèlgica per a que reformara la seua política en la seua colónia africana. No obstant, el govern belga va tractar de resistir-se a lo que va descriure com a interferència en la seua política colonial, advertint ademés la gran riquea del Congo Belga en matèries primeres.

Es va fer cada volta més evident que el govern belga caria d'una visió estratègica a llarc determini en relació en una possible -i no lluntana- independència del Congo Belga. Els "assunts colonials" no varen generar molt interés o debat polític en Bèlgica que despuix de 1945 buscava la recuperació econòmica i no mostrava preocupació pel destí de la seua rica colónia africana, sempre i quan la colónia semblara pròspera i tranquila. Una excepció notable va ser el jove rei Balduino de Bèlgica, que havia succeït al seu pare, el rei Leopoldo III, en circumstàncies polítiques dramàtiques l'any 1951, quan Leopoldo III es va vore obligat a abdicar. Advertint els deures que li imponia el seu càrrec, Balduino es va interessar molt en el Congo Belga.

En la seua primera visita d'Estat al Congo Belga en 1955, el rei Balduino va ser rebut en entusiasme per aplaudiments de blancs i negres per igual. Observadors estrangers, com el corresponsal internacional de The Manchester Guardian o un periodiste de Clave, varen senyalar que el paternalisme belga "semblava funcionar", i varen contrastar als súbdits colonials de Bèlgica, aparentment lleals i entusiastes comparats en les inquietes colónies franceses i britàniques. En motiu de la seua visita, el rei Balduino va recolzar obertament la visió del Governador General d'una "comunitat belgo-congolés" pero en la pràctica, esta idea va progressar llentament.

Al mateix temps, les divisivas qüestions ideològiques i llingüístiques en Bèlgica entre Flandes i Valonia, que fins ara havien segut mantingudes en èxit fòra dels assunts de la colónia, varen començar a afectar també al Congo. Estos inclouen l'aument del sindicalisme entre els treballadors congolés, el cridat a les escoles estatals per a trencar el monopoli de les missions religioses en l'educació dels congolés, i el cridat a l'igualtat de tracte en la colónia d'abdós llengües nacionals: francés i holandés. Fins a llavors, el francés havia segut promogut de facto com l'idioma colonial únic que s'ensenyava als pobles natius del Congo per a comunicar-se en la metròpoli. El Governador General temia que tals qüestions divisivas socavaren l'autoritat del govern colonial als ulls dels congolenys, a l'hora que desviaven l'atenció de la necessitat més apremiante d'una verdadera emancipació.

Mentres el govern belga estava debatent a lo llarc dels anys 50 un programa per a estendre gradualment l'emancipació política de la població congolenya, va ser superat pels acontenyiments. El 4 de giner de 1959, una demostració política prohibida organisada en Léopoldville pel moviment ABAKO es va eixir de control en escomençar els crits per l'independència i començar extensos disturbis, en atacs violents a oficines de l'administració colonial i el desplegament de tropes belgues per a reprimir als manifestants. Les autoritats varen tardar varis dies en restablir l'orde i, segons el conteo més conservador, varis centenars varen morir. L'erupció de violència va enviar una ona de choc a través del Congo i Bèlgica per igual.

Sense comprometre's en una data específica per a l'independència, el govern del primer ministre Gaston Eyskens tenia en ment un periodo de transició de varis anys. Sobre el terreny, les circumstàncies canviaven molt més ràpidament. Cada volta més, l'administració colonial va vore diverses formes de resistència entre els congolés, com la negativa a pagar imposts, l'organisació de folgues, o eludir el reclutament en la Force Publique. Al mateix temps, molts belgues residents en el Congo es varen opondre a l'independència, sentint-se traïcionats pel govern de Brusseles. Davant la radicalisació de les demandes congolenyes en el context de la descolonización de gran part d'Àfrica, el govern belga va vore disminuir ràpidament les possibilitats d'una transició gradual i cuidadosadament planificada.

El discurs

El 13 de giner de 1959, el rei Balduino es va dirigir a la nació en un discurs transmés per ràdio. En el seu discurs, Balduino va dir que el govern belga treballaria per l'independència del Congo, sense demora ni "temeritat irresponsable".

Aixina mateix, va dir que l'independència simbolisava els valors de llibertat, orde i prosperitat, pero que per a alcançar dits valors eren necessàries institucions governamentals fortes i justes, funcionaris experimentats, una sòlida organisació socioeconòmica i una àmplia educació.

Finalment, Balduino va dir que no era intenció del govern belga promoure solucions europees, sino solucions pragmàtiques basades en la cultura africana, que responguen a les necessitats de les persones.