Dissonància

Archiu:Dissonanz Franz von Stuck 1910.jpg

Dissonància, Franz von Stuck (1910)

Dins de la tradicional musical occidental, la dissonància és la qualitat de tensió inherent en un interval o concorde que, en un context tonal o modal tradicional, involucra un choc entre dos o més notes, i que en alguns contexts harmònics pot esperar-se una determinada resolució. La Real Acadèmia Espanyola(RAE) definix dissonància com "concorde no consonant". El concepte opost al de dissonància és el de consonància.

Usualment, es consideren com a dissonància els intervals de segona menor, segona major, sèptima menor i sèptima major i tots els intervals aumentats i disminuïts. Açò inclou el tritono —acceptat actualment tant com a quarta aumentada com a quinta disminuïda— en l'extrem de la taula, encara que sempre s'ha considerat una dissonància molt particular. També es consideren dissonants els intervals composts que deriven d'ells i els intervals aumentats i disminuïts que resulten d'intervals consonants enarmònics.

Vore també

• Consonància i dissonància

Bibliografia

• ZAMACOIS, Joaquín: Teoria de la Música. Llabor. 1973. ISBN 84-335-7838-3
• LATHAM, Alison (ed.): Diccionari enciclopèdic de la música (D.R., 2008). D.R © Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 9788435090162