Dominus

Dominus (plural domini, femení domina) és una paraula llatina que significa mestre, propietari i més vesprada, senyor.

Dret romà

El dret romà otorgava el títul de dominus rei a tot aquell que fora investit de la propietat romana d'una cosa (dominium). Este títul li pertanyia encara que només conservara la nuda propietat, quan un tercer havia adquirit l'usufructe.

Esta norma seguia aplicant-se en el cas de les terres arrendades (ager vectigalis).

El nom de dominus seguia donant-se en dret romà a una persona els assunts de la qual eren administrats voluntàriament per una atra sense coneiximent de la primera.

En els litigis, la part representada per un cognitor es denominava dominus, i el seu nom figurava en la intentio de la forma de l'acció. En este cas, el dominus litis tenia autoritat de la cosa jujada. En canvi, el simple representant, procurator, es convertia en dominus litis per la litis contestatio, i la actio judicati s'aplicava a ell i contra ell, un rigor formaliste que es va suavisar posteriorment.

Baix Diocleciano es va adoptar el terme dominus com a part de la titulatura oficial de l'emperador, formant part de les reformes radicals d'este emperador. És a partir d'este us que el terme dominat s'utilisa a voltes per a referir-se al periodo de l'història romana que comença en el regnat de Diocleciano.

Apelatiu honorífic i títul

El títul dominus també s'utilisava com a apelatiu honorífic, per eixemple des d'un juriste, a un cònjuge, o a un emperador romà i en el Baix Imperi.

En l'Edat Mija, dominus es va convertir en un títul feudal, senyor, que és l'equivalent francés de seigneur. D'ací es deriva el títul de dom que es dona a alguns eclesiàstics (essencialment als membres de l'Orde de Sant Benito), i el títul espanyol de don.

Ademés, té el significat del nom personal de Deu que s'aboca Jehovah del antic Israel.

A finals de el XX, el medievalista francés Dominique Barthélemy va canviar radicalment el significat del terme dominus en l'Edat Mija.