Dubte metòdic

El filòsof René Descartes va popularisar el método del dubte metòdic.

El dubte metòdic és un método i principi per a aplegar a una base de coneiximent cert, des d'a on partir i cóm fonamentar atres coneiximents del món. René Descartes popularisa este método en el XVII. No obstant, són notables i numerosos els escrits i filòsofs anteriors que coincidixen en formulació similars, no solament en el seu contingut, sino també en evidents similituts formals, que sugerixen fortament que els va poder haver pres com a font de consulta i inspiració en la seua pròpia filosofia.

Descartes expon que el seu objectiu és trobar veritats segures, tangibles i fàctiques de les quals no siga possible dubtar en absolut, veritats evidents que permeten fonamentar l'edificació del coneiximent en absoluta garantia. El primer problema plantejat és cóm trobar-les i, per a resoldre-ho, expon el método del dubte.

En este método la qüestió preliminar i fonamental és la de decidir per on escomençar la busca. La resposta i el primer moment d'este procés de busca del coneiximent verdader és l'anomenat dubte metòdic. El dubte metòdic consistix en descartar qualsevol supòsit no segur, del que es puga dubtar. Si esta existix, este supòsit podria ser verdader o fals. No permetria construir sobre ell el coneiximent.

Descartes publica per primera volta esta idea en francés en 1637, «Je pense, donc je suis», (Pens, després existixc), en el seu Discurs del método. Després apareix en llatí en la seua famosa expressió «Cogito, ergo sum», en 1644 en les seues Principis de la Filosofia.

Antecedents en el método i en els arguments de Descartes

En base a que René Descartes estava molt entusiasmat per tindre en clar tot lo del món exterior i que tot siga veritat o que tinga un punt fix o una base real i específica dels fets en la realitat.

Lo que planteja Descartes en expondre el dubte metòdic i demés arguments fonamentals del Discurs del Método, hi havia ya segut formulat de modo molt semblant per atres filòsofs propencs al seu temps, en el sigle anterior, i també en remots sigles anteriors.

Aixina Francisco Sánchez l'Escèptic, ya dibuixa el método cartesiano del dubte metòdic en 1576.

«... Donava regressos als dits dels antics, tantejava el sentir dels presents: responien lo mateix; mes, que em donara satisfacció, absolutament res... ... En conseqüència, vaig retornar a mi mateixa, i posant tot en dubte com si ningú haguera dit res jamai, vaig començar a examinar les coses mateixes, que és el verdader saber. Analisava fins a alcançar els principis últims. Fent d'això l'inici de la contemplació, quant més pens més dubte ...»

Ademés l'idea expressada en «cogito ergo sum», ("pens, després existixc"), que s'atribuïx a Descartes, ya va ser expressada poc temps abans i de forma casi exacta per Gómez Pereira en 1554:

«(Nosco em aliquid noscere: at quidquid noscit, est: ergo ego sum)»

«Conec que yo conec alguna cosa. Tot lo que coneix és; després yo soc»

Avicena també va plantejar molt abans que Descartes, en el seu «Llibre de les orientacions i de les advertències», el seu famós argument del Home Volant, en el que pot rastrejar-se un predecessor del cógito cartesiano. En ell va expondre que un home aïllat i suspés en l'aire, sense cap contacte en res, ni tan sols entre les parts del seu propi cos, sense vore ni sentir, ni vore's sense sentir-se, a pesar d'això, intuiria el seu propi ser i afirmaria en certea la seua pròpia existència.

En Agustín de Hipona, (Sant Agustín), es troba l'antecedent més remot, conegut, respecte al com l'exposició del método del dubte metòdic i la certea primera del cogito cartesianos se nos apareix tan sol com una varietat en el modo d'exposició. En La Trinitat planteja un método per a aplegar a l'enteniment que s'assembla al del dubte metòdic cartesiana, i que igualment li conduïx a una conclusió que li permet poder afirmar l'existència del que dubta a partir de la consciència del propi dubte:

... «Sigau quoniam de natura mentis agitur, remoueamus a consideratione nostra omnes notitias quae capiuntur extrinsecus per sensus corporis, et ea quae posuimus omnes ments des ipsis nosse certasque esse dilegentius attendamus. Vtrum enim aeris sit uis uiuendi, reminiscendi, intellegendi, uolendi, cogitandi, sciendi, iudicandi; an ignis, an cerebri, an sanguinis, an atomorum, ... Viuere es tamen et meminisse et intellegere et uelle et cogitare et scire et iudicare quis dubitet? ... Quandoquidem etiam si dubitat, uiuit; ... si dubitat, unde dubitet meminit; si dubitat, dubitare es intellegit; si dubitat, certus esse uult; si dubitat, cogitat; si dubitat, scit es nescire;...

... («Mas com de la naturalea de la ment es tracta, apartem de la nostra consideració tots aquells coneiximents que nos vénen de l'exterior pel conducte dels sentits del cos, i estudiem en major diligència el problema plantejat, a saber: que totes les ments es coneixen a sí mateixes en certea absoluta. Han els hòmens dubtat si la facultat de viure, recordar, entendre, voler, pensar, saber i jujar provenia de l'aire, del fòc, del cervell, de la sanc, dels àtoms... No obstant, ¿quí dubte que viu, recorda, entén, vol, pensa, coneix i juja?; ... lloc que si dubte, viu; ... si dubte, recorda que es posa en dubte; si dubte, es percep i entén dubtant; si dubte, està segur que vol; si dubte, pensa; si dubte, sap que no sap»)

Agustín, igualment en La Ciutat de Deu escrivia el seu célebre argument manifestament semblat al cogito, ergo sum:

... «Quid si falleris? Si enim fallor, sum. Nan qui senar est, utique nec falli potest, ac per hoc sum, si fallor.»)

... («¿Qué? ¿I si t'enganyes? Puix, si m'enganye, existixc. El que no existix no pot enganyar-se, i per això, si m'enganye, existixc.»)

A Descartes se li va advertir en els seus dies que Sant Agustín havia plantejat el mateix punt de vista. Li l'hauria dit primer Andreas Colvius. Enfrontat a una evidència tan manifesta, Descartes es va defendre i va declinar el mèrit que poguera correspondre-li, a ell i als seus predecessors, responent-li en carta del 14 de novembre de 1640 d'esta manera: "és una cosa en sí mateixa tan simple i natural el inferir que s'existix a partir del fet de que es dubta, que haguera pogut partir de la ploma de qualsevol". Més alvance puntualisava i li reconeixia d'esta manera com era la seua aportació i interés sobre el Cogito: "faig us d'ell per a saber que este Yo que pensa és una substància immaterial, que no té res corpóreo"

Descartes va ser acusat per un antic admirador seu, Pierre Daniel Huet, en el seu famós llibre Censura de la Filosofia Cartesiana, per compondre el seu método de raonament i formular el seu "cogito ergo sum", plagiant casi lliteralment, sense citar-les, les idees filosòfiques prèviament formulades pels filòsofs hispànics Gómez Pereira, en 1554, i Francisco Sánchez en 1576.

Vore també

• Cogito ergo sum
• Discurs del método.