Durio zibethinus

Durio zibethinus és una espècie d'arbre de la família Malvaceae, el més comú del gènero Durio. Els arbres del gènero reben el nom comú de durián o durión, que és també el nom del seu frut, molt apreciat pero en una olor molt característica. És originari del surest d'Àsia.

Descripció

És un arbre d'uns 25 m d'alt, originari del surest asiàtic pertanyent a la família Malvaceae, una enorme família que inclou al hibiscus, okra i cotó. El seu frut, especialment apreciat pels natius, és de vàries formes, de quadrada a redona, segons l'espècie, en fins a 40 cm de circumferència.^[1]^[2] i entre 2 i 3 kg de pes;^[1] té una closca d'espines de color vert o café, el seu clafoll és entre pàlida i roja, sempre segons l'espècie.^[1] Té un gust intens i agradable, una textura cremosa (com el albocat) i una olor molt forta, que pot disgustar a algunes persones; inclús s'ha aplegat a dir que és la fruta més apestosa del món. Les seues llavors són comestibles una volta torrades. Martafallades, servixen per a preparar coques.

Àmpliament coneguda i reverenciada en el surest d'Àsia com el "Rei de les frutes",^[3] el seu nom prové de la paraula malaya duri (espina) en el sufix -an, (usat per a crear pronoms), i donant com a resultat "fruta espinosa".^[4]^[5]

Hi ha 30 espècies reconegudes d'arbres durián, totes natives del surest d'Àsia i de les quals a lo manco 9 produïxen fruts comestibles.^[6]

Durio zibethinus és l'única espècie disponible en el mercat internacional, les atres es venen localment.

Normalment, els natius per a poder transportar-la, deuen patearla a través dels carrers des dels mercats a on es comercialisa fins a les seues llars, similar a patear un baló de fútbol.

Espècies

Els arbres de durián són relativament alts, entre 25 i 50 metros d'altura, depenent de l'espècie. Els fulls són perennes, opostes, elíptiques i quadrades, de 10 a 18 centímetros de llarc. Les flors es reproduïxen en grups de 3 a 30, en llargues branques i en el tronc, cada flor té un cáliz i 5 pétals, rarament 4 o 6.

Els arbres tenen una o dos #floració i collites de fruta anuals, encara que el temps varia depenent de l'espècie, cultiu i localitat. Un arbre de durián típic pot donar frut a partir dels 4 o 5 anys. El frut que penja de cada branca madura al voltant de tres mesos despuix de la polinisació. Entre les 30 espècies de durián, fins ara s'han identificat com a productores de fruts comestibles, les següents:

D. dulcis
D. grandifloras
D. graveolens
D. kutejensis
D. lowianus
D. macrantha

D. oxleyanus
D. testudinarum
D. zibethinus

No obstant, hi ha moltes atres espècies de les quals el seu frut no s'ha recolectat i examinat degudament aixina que podrien existir atres espècies en fruta comestible.^[1]

Usos

Es tracta d'una espècie altament coneguda pel valor alimentici dels seus fruts, caracterisats per la seua mala olor, similar al de la ceba podrida: en molts hotels del surest asiàtic tenen prohibit el seu consum en les habitacions, ya que l'olor s'impregna en elles i tarda hores en retirar-se del tot. També està prohibit viajar en ell en avió, aixina com introduir-ho en aeroports. No obstant el seu sabor és molt apreciat en el surest asiàtic.

La polpa frut conté proteïnes, grasses i sucres. Es consumix cru, encara que forma part de diversos plats en estat vert, semimaduro i fermentat. En Àsia li'l considera afrodisíac. Les seues raïls, corfes i fulls s'ampren en medicina popular. Les llavors es frigen o torren en oli abans de ser consumides. S'utilisa també per a fer gelats.^[7]

Està molt comercialisat en Tailàndia, Indonèsia i Malàsia.

Referències

Flora of China Editorial Committee, 2007. Fl. China

Pérez (1700). , Bogotà, Colòmbia.

Notes

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 Brown, Michael J. (1997). [1] (PDFPDF), International Plant Genetic Resources Institute (IPGRI). ISBN 92-9043-318-3.
↑ Morton, J. F. (1987). [2], Florida Flair Books. ISBN 0-9610184-1-0.
↑ Heaton, Donald D. (2006). , BookSurge Publishing, pp. 54-56. ISBN 1419639552.
↑ (1897) , Oxford University Press. «Via durion, the Malay name for the plant.»
↑ Huxley, A. (Ed.) (1992). , Macmillan. ISBN 1-56159-001-0.
↑ O'Gara, I., Guest, D. I. and Hassan, N. M.. «8.1 Botany and Production of Durian (Durio zibethinus) in Southeast Àsia» (PDF). Australian Centre for International Agricultural Research (ACIAR). Archivat des d'el original, el 18 de març de 2006. Consultat el 5 de març de 2006.
↑ Bärtels, Andreas (2002). , Berlín, Alemània.

Enllaços externs

Cóm preparar el durián en cuina
Germplasm Resources Information Network: Durio
Brooklyn Botanic Garden: Durian—The real Forbidden Fruit
Durio zibethinus (Bombacaceae)
Bats and Durians
How to Grow Durians
Durian Palace
https://web.archive.org/web/20090121014632/http://www.ars-grin.gov/cgi-bin/npgs/html/splist.pl?4046
Este artícul conté una traducció derivada de «Durio zibethinus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[Brown-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 Brown, Michael J. (1997). [1] (PDFPDF), International Plant Genetic Resources Institute (IPGRI). ISBN 92-9043-318-3.

[Morton-2] Morton, J. F. (1987). [2], Florida Flair Books. ISBN 0-9610184-1-0.

[Heaton-3] Heaton, Donald D. (2006). , BookSurge Publishing, pp. 54-56. ISBN 1419639552.

[4] (1897) , Oxford University Press. «Via durion, the Malay name for the plant.»

[5] Huxley, A. (Ed.) (1992). , Macmillan. ISBN 1-56159-001-0.

[ACIAR-6] O'Gara, I., Guest, D. I. and Hassan, N. M.. «8.1 Botany and Production of Durian (Durio zibethinus) in Southeast Àsia» (PDF). Australian Centre for International Agricultural Research (ACIAR). Archivat des d'el original, el 18 de març de 2006. Consultat el 5 de març de 2006.

[7] Bärtels, Andreas (2002). , Berlín, Alemània.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]