Anar al contingut

Edipo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Edipo
Per a atres usos d'este terme vore Edipo (desambiguació).

Edipo (en grec antic, Οἰδίπους; en grec modern, Οιδίποδας; en llatí, Oedipus: «peus unflats»)[1] era un rei mític de Tebas, fill de Layo i Yocasta que, sense saber-ho, va matar al seu propi pare i desposó a la seua mare.

El mit

[editar | editar còdic]

Família

[editar | editar còdic]

En la tradició més comuna Edipo és fill de Layo i d'una filla de Meneceo, a qui alguns criden Yocasta i uns atres Epicasta.[2] Epiménides, no obstant, diu que Layo desposó a Euriclea, la filla de Ecfante, i que d'esta unió va nàixer Edipo.[3]

Segons la versió dels tràgics, quan Edipo va obtindre el regne es va casar en la seua mare sense reconéixer-la. Va engendrar dos fills en ella, Polinices i Etéocles, i també dos filles, Ismene i Antígona.[4] La Odissea diu que Epicasta va prendre en matrimoni al seu fill sense saber-ho i, assut de la culpabilitat en descobrir-ho va terminar aforcant-se; en esta versió no es menciona a cap descendent.[5] Una atra font diu, en canvi, que l'esposa de Edipo i mare dels seus fills va ser Euriganea, filla d'Hiperfante.[6][4] Edipo va tindre un segon matrimoni, esta volta en Astimedusa,[7][8] també cridada Medusa,[9] i que era una filla d'Esténelo;[7][9] Astimedusa va acusar als seus fillastres d'haver intentat forçar-la.[8] Ferécides atribuïx dos fills, Frástor i Laonito, al matrimoni de Edipo i Yocasta, pero afig que també està d'acort en que la mare dels quatre fills de Edipo era Euriganía.[10]

Naiximent

[editar | editar còdic]

Estant Layo, rei de Tebas, asilat en la cort del rei Pélope de Chafa, est li havia encomanat l'educació del seu fill, Crisipo. Layo es prendó del jove i, faltant a les lleis sagrades de l'hospitalitat, ho va violar. Crisipo, davant la vergonya, es va suïcidar aforcant-se. El rei Pélope, com a pare, va demanar als deus un castic per a Layo, qui va rebre una profecia del oràcul: que si alguna volta engendrava un fill, el chiquet, una volta adult, li mataria. Layo va evitar el contacte en dòna alguna; no obstant, estant ebri, es va unir a la seua esposa Yocasta, i va tindre un fill en Tebas. En nàixer el chiquet, Layo li va travessar en fíbulas els peus i ho va entregar a un pastor per a que ho abandonara. Layo esperava escapar aixina de l'oràcul posat que matar-ho directament hauria segut una impiedad i creïa que ningú arreplegaria a un recent naixcut en els peus travessats. Aixina que, el pastor ho va abandonar en el mont Citerón, clavant les fíbulas en un arbre i deixant al chiquet penjant, pero va ser trobat per atres pastors que ho varen entregar a Pólibo, rei de Corinto. Peribea o Mérope, l'esposa de Pólibo i reina de Corinto, es va encarregar de la criança del bebé, cridant-ho Edipo, que significa ‘de peus unflats’.[11][12]

Tornada de Edipo a Tebas

[editar | editar còdic]

En aplegar a la pubertat, Edipo va sospitar, per habladurías dels seus companyers de joc, que no era fill dels seus pares. Per a eixir de dubtes va visitar l'oràcul de Delfos, que li va augurar que mataria al seu pare i després es casaria en la seua mare. Edipo, creent que els seus pares eren els qui ho havien criat, va decidir no retornar mai a Corinto per a fugir del seu destí. Va mamprendre viage, i en un encreuament en el camí cap a Tebas, Edipo es va trobar en Layo (que viajava en contra direcció cap a Delfos). L'heralt de Layo, Polifonte, va ordenar a Edipo que li cedira el pas, pero davant la demora d'est en apartar-se, va matar a un dels seus cavalls. Edipo es encolerizó i va matar a Polifonte i a Layo sense saber que era el rei de Tebas i el seu propi pare. El tro de Tebas va passar a ser ocupat per Creonte, cunyat de Layo per ser germà de la seua esposa Yocasta.[11][13]

Proseguint el seu camí, Edipo va trobar en les rodalies de Tebas a l'esfinge, un mònstruo enviat per Hera que s'hi havia aposentado en el mont Ficio i donava mort a tot aquell que no poguera endevinar els seus acertijos. Un dels morts va ser Hemón, el fill de Creonte. La esfinge tenia aterrorizado a tot l'entorn de Tebas.

El acertijo que la esfinge va plantejar a Edipo va ser: «¿Quin és el ser viu que quan és menut va a quatre pates, quan és adult va a dos i quan és major va a tres?». Edipo va respondre correctament que és l'home, ya que quan és un bebé gatea, camina en les seues dos cames quan és adult i quan és vell es recolza sobre un bastó.[4][13][14]

Hi havia també un atre acertijo: «Són dos germanes, una de les quals engendra a l'atra i, a la seua volta, és engendrada per la primera». Edipo va contestar: «El dia i la nit».[15] Furiosa per la derrota, la esfinge es va suïcidar llançant-se al buit. Edipo va ser aclamat com a salvador de Tebas i, com a premi, Edipo va ser nomenat rei i es va casar en la viuda de Layo, Yocasta, sense saber que era la seua autèntica mare. Va tindre en ella quatre fills: Polinices, Etéocles, Ismene i Antígona. Els dos germans varons s'enfrontarien més vesprada entre ells pel tro tebano (vejau la llegenda mítica Els sèt contra Tebas), resultant abdós morts en l'intent.[4]

Desterro i mort

[editar | editar còdic]

Al poc temps, una terrible plaga o escassea d'aliments va caure sobre la ciutat, ya que l'assessí de Layo no havia pagat pel seu crim i contaminava en la seua presència a tota la ciutat.

Edipo mamprén les desburgacions per a descobrir al culpable, i gràcies a Tiresias descobrix que en realitat és fill de Yocasta i Layo i que és ell mateixa l'assessí que va buscant. Sobre lo que va succeir a partir d'eixe moment circulen múltiples versions:

En saber Yocasta que Edipo era en realitat el seu fill, es va donar mort, penjant-se en el palau. En versions alternatives, va seguir vivint fins que, en l'atac d'els sèt contra Tebas els seus fills es varen donar mort l'u a l'atre, per la qual cosa decidix suïcidar-se.[16][17]


Edipo es va llevar els ulls en els fermalls del vestit de Yocasta, va fugir o va ser exiliat de Tebas, o va ser tancat pels seus fills en el palau, o va seguir regnant en Tebas per algun temps. Va maldir als seus fills Polinices i Etéocles i només la seua filla Antígona li acompanyava en el seu desterro per a servir-li de guia.[13][16][17]

En #Colon, va ser acollit per l'héroe mític Teseo i allí va morir. Es dia que la seua tomba es trobava en un santuari de les Euménides que hi havia entre l'Acrópolis i l'Areópago d'Atenes.[18][19]

No obstant, hi havia una atra tradició, recollida per Lisímaco d'Aleixandria, que dia que, quan va morir Edipo, els habitants de Tebas i d'un atre llogaret beocia cridada Ceo no varen voler que els seus restants quedaren enterrats en els seus territoris i el seu cos va ser transportat a Eteono, a on va ser enterrat, de nit, en un recint consagrat a Deméter. Quan els habitants de Eteono es varen enterar del fet, varen consultar l'oràcul sobre lo que devien fer i la resposta va ser que no es devia torbar al adorador de la deesa, per tant els restants varen quedar enterrats allí.[20]

Edipo en la tragèdia grega

[editar | editar còdic]

La referència més antiga del mit de Edipo es troba en l'Odissea, en el capítul Evocació dels morts. Allí, Epicasta, la seua mare, marcha a la morada de Hades a porgar el incesto, mentres Edipo, encara que en contratemps, seguix regnant sobre els cadmeos de Tebas.

Sófocles va tractar el tema de Edipo i els seus descendents en tres obres: Edipo Rei, Edipo en #Colon i Antígona. Estes obres es varen estrenar en anys distints: Antígona en el 442 a. C., Edipo Rei cap a 430-425 i Edipo en #Colon, la seua última obra, en el 406. No formen, puix, una trilogia.[21]

Al començ de Edipo Rei, apareix el poble de la ciutat de Tebas postrat als peus de Edipo, que és el governant de la ciutat (despuix d'haver-la salvat de les garres de la Esfinge). Un sacerdot, en nom dels demés suplicantes, demana a Edipo que pose fi a la terrible epidèmia que assota a la població. Edipo tractarà d'averiguar la causa de la crisis enviant al seu cunyat i al mateix temps tio, Creonte, a Delfos a consultar a l'oràcul. En tornar de Delfos, Creonte transmet a Edipo i al poble de Tebas, la sentència de l'oràcul: "els deus exigixen que les terres mancilladas en l'assessinat de Layo siguen purificades en el desterro del responsable del crim". Edipo pren, llavors, la determinació de perseguir sense descans a l'assessí i castigar-ho molt durament, sense saber que aixina, s'està cavant la seua pròpia tomba. A partir d'este moment, i mentres el protagoniste realisa tot lo possible per desemmaixquerar a l'assessí,varis personages de l'obra, com Tiresias, la seua mare Yocasta, i fins a un criat —havent pres coneiximent de quí és al que es busca—, tractaran de fer-li desistir de tal propòsit. Pero, a pesar de tot, Edipo seguirà desentranyant el cas fins a saber la veritat.

En l'obra, el poble tebano, (representat com el cor), cobrarà un paper molt important, opinant sobre totes les decisions que prenen els governants de la ciutat, i tenint molta influència sobre eixes decisions. Sófocles fa insistent us de l'ironia tràgica i apareix l'idea de que el personage acaba per reconéixer-se a sí mateixa, per saber quí és ell en realitat (anagnórisis). S'alcancen moments de màxima tensió: el conflicte entre Tiresias i Edipo, la discussió entre Creonte i Edipo, i finalment la conversació entre Edipo i Yocasta, que tracta de distraure-ho a tota costa per a que abandone l'investigació sobre el seu destí tràgic.


Ya ho havia dit l'Oràcul de Delfos a Layo quan ell va nàixer: "matarà al seu pare i es casarà en la seua mare". Per a evitar-ho, Layo havia manat matar-ho: ho varen deixar penjat dels peus en un bosc. Ho va trobar un criat piadós que ho va entregar en criança a atres pares.

Ya adult, en un encreuament del camí cap a Tebas, Edipo havia tingut una mala trobada en un home a qui va donar mort, i eixe home era Layo, el seu pare. Yocasta —en qui havia tingut quatre fills—, era la seua pròpia mare. Quan Edipo coneix el seu destí tràgic, es lleva els ulls en les seues pròpies mans i es autoexilia de la ciutat, de la mà d'una de les seues filles, Antígona, que no ho abandonarà fins a la seua mort. cal mencionar que el desterro era una pena de màxima en l'Antiga Grècia, pena considerada en sí mateixa com una mort.

Pràcticament l'últim any de la seua vida, Sófocles va escriure Edipo en #Colon, llibre en el qual, el protagoniste, convertit en eixe menic que vaga sense rumbo, cego, i de la mà de Antígona, acabarà morint en un bosc propenc a Atenes, a on serà enterrat i se li rendiran grans honors. Es presenta també en esta obra el tràgic conflicte entre els dos fills de Edipo (Etéocles i Polinices)

Hi ha moltes atres versions sobre el personage de Edipo de distints escritors clàssics en distints periodos de l'Antiguetat.

En l'Edat Mija versions del mit de Edipo sobreviuen en les llegendes cristianes de Sant Albano, Sant Gregorio i Sant Julián.

En Edipo Filòsof (1988), Jean-Joseph Goux sosté que Edipo representa el poder de la raó, capaç de develar els acertijos en l'eixercici de l'inteligència sense tindre que apelar als deus ni a cap saber ancestral, sent qui inicia el camí del pensar filosòfic "que aplega al cim en Descartes".

Edipo en la lliteratura, la música i el cine

[editar | editar còdic]

La llegenda de Edipo ha inspirat a numerosos autors clàssics i contemporàneus.

Obres de teatre sobre Edipo

[editar | editar còdic]

Noveles i poemes sobre Edipo

[editar | editar còdic]
  • La Tebaida de Publio Papinio Estacio
  • Li Roman de Thèbes - anònima de el XII
  • Edipo en el camí d'Henry Bauchau (1990)
  • Edipo rei de Didier Lamaison (2006)
  • Més Oedipes de Jacqueline Harpman (2006)
  • Layos, l'història d'un mit grec de Josep Asensi (2009), Edicions Evohé, ISBN 978-84-936908-1-6
  • La mort de la pitia de Friedrich Dürrenmatt (1976) (hi ha traducció a l'espanyol en Tusquets)

Edipo en la música

[editar | editar còdic]

Edipo en el cine

[editar | editar còdic]

Edipo en clau d'humor

[editar | editar còdic]
  • Epopeya de Edipo de Tebas, d'Els Luthiers. (1969)
  • En l'obra Va la mare, del duo teatral colombià L'Àguila Descalça, es conta d'una manera humorística la tragèdia de Edipo Rei.

Complex de Edipo

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Complex de Edipo.


Este mit va inspirar a Sigmund Freud la seua teoria del complex de Edipo (l'agregat complex infantil de sentiments amorosos en el progenitor del sexe opost i hostils en el del mateix sexe). En L'interpretació dels somis (1899), Freud aclarix la relació que ell troba entre el Mit de Edipo i el complex:

Si Edipo rei és capaç de commoure al llector modern, com als seus contemporàneus els grecs, és perque l'efecte de la tragèdia [...] no depén del conflicte entre el destí i la voluntat humana, sino de la naturalea peculiar del material que es revela.


Orige del mit

[editar | editar còdic]

El mit de Edipo anterior a la versió lliterària, va poder tindre el seu orige en un invasor estranger de el XIII que es va casar en una #sacerdot de Hera accedint d'eixa manera a la categoria de rei sagrat. De manera similar a Heracles que fora adoptat per Hera durant la seua apoteosis, Edipo hauria segut adoptat per la seua esposa Yocasta durant una cerimònia posterior mentres que la costum sagrada implicava la mort del rei predecessor de diverses maneres, en este cas possiblement nugat pels peus a un carro tirat per cavalls i arrastrat pels carrers, alguna cosa que succeiria també en Héctor. Edipo s'hauria sentit deshonrat per la mort del rei anterior i hauria tractat de canviar la costum sagrada de la mateixa manera que ya havia fet anteriorment en la successió matrillinial del regne, el qual va passar a tindre una descendència patrillinial. Això podria haver ocasionat que la reina se suïcidara tirant-se des de lo alt d'una roca com a mida de protesta i més tarde Tebas va ser víctima d'una pesta. Els tebanos per consell d'un oràcul varen desterrar a Edipo i este va tractar de reconquistar el seu regne per mig de la guerra perint després en ella.[22]

El mit de Edipo dilucidant l'enigma de la esfinge va poder ser una mera interpretació d'una ilustració a on es mostraria al rei sagrat oferint-li les seues #devoció a la deesa Lluna alada de Tebas el cos compost de la qual per animals representava les dos mitats de l'any tebano, sent el lleó el periodo creixent i la serp la mitat de l'any menguante.[23]

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
Sobre Edipo
  • BETTINI, Maurizio; GUIDOROZZI, Giulio Guidorizzi: Il mit vaig donar Edipo, Einaudi, Torí, 2004; en esp.: El mit de Edipo. Imàgens i relats de Grècia als nostres dies, 2008, trad. de M. A. Castiñeiros González, Móstoles: Akal, ISBN 978-84-460-2430-9.
    • Giulio Guidorizzi (n. 1948): helenista, traductor i acadèmic italià.
  • RUIPÉREZ SÁNCHEZ, Martín: El mit de Edipo. Llingüística, psicoanálisis i folklore, Madrit: Aliança, 2006, ISBN 84-206-6016-7.

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ RUIZ D'ELVIRA, Antonio (1982). Mitologia clàssica, Madrit: Gredos, p. 196. ISBN 84-249-0204-1.
  2. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 5, 7
  3. ↑ Escolio a Eurípides, Les fenicias 13
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Biblioteca mitològica, III, 5, 8.
  5. ↑ Homero: Odissea XI, 271
  6. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia IX 5, 11
  7. ↑ 7,0 7,1 Hesíodo: Catàlec de dònes, frs. 190-193 (M-West), citat en Papir de Oxirrinco 2502; escolio T a Homero, XXIII 679; i Papir de la Societat Italiana 131.
  8. ↑ 8,0 8,1 Eustacio sobre la Ilíada IV 376-81
  9. ↑ 9,0 9,1 Biblioteca II 4, 5
  10. ↑ Escolio a Eurípides, Fenicias 53 = Ferécides F 48
  11. ↑ 11,0 11,1 Biblioteca mitològica, III, 5, 7.
  12. ↑ RUIZ D'ELVIRA, Antonio (1982). op. cit., p. 197. «Escolio de Les fenicias, 24.»
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 HIGINO: Faules, 67.
  14. ↑ Hi ha una atra versió d'este acertijo: «...que camina pel dia a dos pates, per la vesprada a quatre i de nit a tres». Esta versió fa referència directa a Edipo ya que Edipo era un home (dos cames), en matar al seu pare es va convertir en una béstia (quatre pates), i després en arrancar-se els ulls i quedar cego va deure usar bastó (tres pates).
  15. ↑ GRIMAL, Pierre (1981). Diccionari de mitologia grega i romana, Barcelona: Paidós, p. 148. ISBN 84-7509-166-0.
  16. ↑ 16,0 16,1 Odissea', XI, 275.
  17. ↑ 17,0 17,1 Biblioteca mitològica, III, 5, 9.
  18. ↑ PAUSANIAS: Descripció de Grècia, I, 28, 7.
  19. ↑ RUIZ D'ELVIRA, Antonio. op. cit., p. 204.
  20. ↑ CONTI, Natale: Mitologia (Mythologiae), pp. 78-79, Múrcia: Universitat de Múrcia (1988), ISBN 84-8371-599-6.
  21. ↑ RUIPÉREZ: El mit de Edipo: llingüística, psicoanálisis i folklore, Madrit: Aliança, 2006; pp. 16 i 20.
  22. ↑ Greus, Robert (1993). «Edipo», Els Mits Grecs II (en Espanyol), Aliança Editorial, p. 8.
  23. ↑ Greus, Robert (1993). «Edipo», Els Mits Grecs II (en Espanyol), Aliança Editorial, p. 7.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

  • (1993).Estudis clàssics.35, No. 104
37-48.ISSN 0014-1453.Consultat el 7 d'octubre de 2015.

Plantilla:Wikipedia Gravada


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Edipo&oldid=671995»