Engastrimante
En l'Antiga Grècia, es dia engastrimante o engastrimita[1] a els qui predien el futur i pronunciaven oràculs, traent la veu del pancha.[2] A l'individu en la capacitat de traure la veu de la pancha, és al que hui es coneix com ventrílocuo.[3][4][5]
El engastrimante podia practicar el engastrimismo. D'eixa paraula, formada de gastrimythes i gastriloquos, composició híbrida, va resultar la paraula vulgar veniriloquo o ventriloquio, és dir, manera de parlar en la que la veu sembla eixir de l'estòmec o pancha i que s'articula en estes cavitats.[6]
Els autors més antics varen tindre idees d'esta manera de parlar, especialment Hipócrates que seguint les preocupacions del seu sigle va aplegar a creure que hi havia hòmens que podien parlar en la pancha. Platón cita el història d'Euricles qui va fer observar en sí mateixa este efecte de la veu. Sant Joan Crisóstomo i Acumenius, consideraven els ventriloquos del seu temps com a hòmens divins. Orígens va participar d'esta opinió pero en realitat varen ser uns impostores que per mig del engastrimisme articulaven els oràculs i conseguien enganyar als crédulos i supersticiosos. Per esta raó, el sacerdot que era engastrimante o engastrimita, en pronunciar els oràculs feya creure que eixien de la boca de la divinitat consultada i la pitonisa que es colocava sobre la seua trípode fingint estar entregada al deu que l'inspirava, era per lo comú una hàbil ventrílocua. La pitonisa de Endor que va evocar l'ombra de Samuel fent-li aparéixer i parlar; les respostes que donava esta pitonisa eixien ex ventre inferiore et partibus genitalibus, raó perque rendia els seus oràculs divaricatis cruribus, açò és, en les cames obertes.[6]
En alguns autors es denominen engastrimantes els sacerdots i engastrimitas les sacerdot d'Apolo que rendien els oràculs d'este gènero. També es varen nomenar Theopneustes als sacerdots o adivinos dotats de l'esperit profètic i Hypophetas, és dir intérprets o mensagers, als ministres de segon orde que presidien els oràculs, especialment els de Júpiter: les seues principals atribucions consistien en rebre dels ministres de primer orde els oràculs per a transmetre'ls al poble.[6]
Notes
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Una forma grega de la paraula que designa l'ocupació és «εγγαστριμυθία».
- ↑ Domínguez, 1845, pp. - 320.
- ↑ «Una professió que ya apareixia en La Bíblia». Clarín. Consultat el 8 d'abril de 2021.
- ↑ «Italianismos i la seua etimologia en les Lectiones Antiquae de Celio Rodigino (1469–1525)». Ianua. Revista Philologica Romanica. Consultat el 8 d'abril de 2021.
- ↑ Migne, 1855, pp. - 371.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Carrasco, 1865, pp. 398-399.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1865) Mitologia universal: història i esplicaació de les idees religioses i teològiques de tots els sigles, dels deus de l'Índia, El Thibet, La China, L'Àsia, L'Egipte, La Grècia i el món romà, de les divinitats dels pobles eslaus, escandinaus i germans, de l'idolatria i el fetichisme americans i africans, etc., Madrit: Imp. i Libr. de Gaspar i Roig.
- (1845) Imp. de la Viuda de Jordán i Fills (ed.). Diccionari Universal Francés-Espanyol, Espanyol-Francés: Francés-Espanyol. D-L, Madrit, Espanya, pp. - 320.
- (1833̹̹̹̹̹̹̹̹̹̝) Hereus de Agustin Roca (ed.). Suplement al Diccionari històric enciclopèdic: esta obra conté per un orde alfabètic els acontenyiments..., Barcelona, Espanya, p. 640, pp. 251.
- (1855) J.P. Migne (ed.). Troisième et dernière Encyclopédie théologique (en fr), París, França, pp. - 371.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Engastrimante» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.