Ensaig presiométrico

El ensaig presiométrico és un dels ensajos "in situ" portats a terme per a realisar un reconeiximent geotécnico.

Consistix en l'aplicació a les parets d'un sondeig, d'una pressió radial creixent, aplegant o no fins a la condició llímit de trencament del terreny. Per a això s'introduïx en el sondeig, prèviament perforat, l'element d'ensaig. Este consistix en una cèlula cilíndrica, de paret lateral flexible, a l'interior de la qual, una volta colocada a la profunditat desijada, s'aplica una pressió per mig d'injecció d'un decorregut, medint-se l'expansió radial de la paret en funció de la pressió aplicada.

El primer aparat d'este tipo va ser patentat per Louis Gabriel Ménard en els anys 50, i seguix utilisant-se actualment en algunes variants. En les seues versions més senzilles, la pressió s'aplica per mig de l'injecció d'un líquit, i la deformació radial de la paret es medix indirectament pel volum de líquit injectat, supost incompresible.

En alguns aparats, pensats per a l'ensaig de roques o sols durs, la cèlula presiométrica du incorporats uns sensors palpadores per a medir directament les deformacions, que són menudes. En este cas, el decorregut injectat per a medir la pressió pot ser un gas. Als presiómetros per a roques se'ls sol cridar "dilatómetros", si be existix una certa confusió respecte a l'ocupació d'abdós vocablos, que en lo demés són equivalents.

L'utilitat d'este ensaig radica en gran part en el fet de que existixen solucions analítiques senzilles, tant en ranc elàstic com en trencament, que permeten interpretar adequadament l'ensaig, sobretot en sols arcillosos (càrrega sense drenage).