Equip musical
.jpg){kind=link}
Equip musical o equip de música, és un terme que s'usa en castellà per a referir-se a un sistema d'alta fidelitat o Hi-Fi en anglés. Consta d'un reproductor de CD, un amplificador, altaveus, un sintonisador de radi, un llector de memòries USB i, últimament, un receptor Bluetooth. Els equips vintage inclouen també una gravadora de cintes de casset, un tocadiscos i un equalisador.
- Sistema d'altaveus 2.0
- Instalació bàsica: dos altaveus satèlit que oferixen sò estéreo i uns greus llimitats. Estos sistemes són fàcils d'instalar i no inclouen un subwoofer. Ademés, són compatibles en la majoria de targetes de sò per a PC estàndart.
- Sistema d'altaveus 2.1
- Instalació bàsica: dos altaveus satèlit que oferixen sò estéreo i uns greus llimitats, ademés d'un subwoofer que reproduïx les freqüències més baixes, otorgant greus molt profunts i vibrants, especial per a música i películes. També compatibles en majoria de targetes de sò per a PC.
Sistema d'altaveus 4.1
- Instalació bàsica: dos altaveus satèlit que oferixen sò estéreo i uns greus llimitats, dos altaveus satèlit que reproduïxen les freqüències més altes de l'espectre (tweeters) lo que dona compatibilitat en els formats de compressió sense pèrdua com CD o FLAC, ademés del subwoofer de baixos.
Desenroll
[editar | editar còdic]Emile Berliner, un immigrant alemà radicat en els Estats Units que va realisar investigacions pioneres sobre la gravació del sò, va patentar la vitrola en 1888. En essència, era una versió millorada del fonógraf de Thomas Alva Edison (que utilisava cilindres per a gravar i reproduir les ones sonores). Els discs plans del gramòfon ideats per Berliner varen reemplaçar als tubos de cartó coberts d'estany del seu antecessor. Aixina va començar a masificarse la reproducció de música en els Estats Units i en Europa. Berliner va convéncer a grans artistes de l'época per a que gravaren peces musicals en els seus discs, com el tenor italià Enrico Caruso, que va produir prop de 300 àlbums. En una chicoteta cantitat d'alcohol en el seu motor d'aire calent, el gramòfon assegurava periodos de funcionament de fins a dotze hores.
La tecnologia de reproducció en cintes ya estava inventada des dels anys 1940, pero varen tindre que transcórrer dos décades per a que distintes millores en els equips elèctrics permeteren comercialisar massivament uns cartuchos de plàstic en un roll de cinta magnètica dins. The Lear Jet Corporation, una companyia que fabricava avions, va ser pionera en el desenroll d'este tipo d'equips, dissenyats per a escoltar música dins dels automòvils, una innovació que Ford va incorporar en els seus models. Este reproductor va gojar de gran popularitat en l'época de la película Febra de dissabte de nit, la banda sonora del qual va ser la més venuda en este format. No obstant, la cinta d'estos cartuchos tendia a enredrar-se en relativa facilitat, i a principis de la década de 1980 el sistema de cartuchos seria remplazado pel casset.
En 1925 varen aparéixer els primers plats giradiscos que funcionaven en electricitat, lo que garantisava una velocitat de reproducció dels discs molt més uniforme que en els sistemes d'accionament anteriors. Sis anys despuix, RCA Victor va comercialisar el primer tocadiscos pensat per a les llars. En l'arribada del disc de llarga duració de 16, 33 i 45 revolucions per minut, en 1948, la tecnologia del tocadiscos va millorar considerablement. En els anys xixanta, l'almagasén Sears de Bogotà venia diferents models de Hitachi, Toshiba i Sharp. En 1960, Discs Fonts va ser la primera empresa colombiana en gravar en format de 45 revolucions. Encara que molt arrere varen quedar els seus anys dorats, el tocadiscos no ha mort entre els melómans que estranyen el sò del scratch i que guarden en vinil els seus tesors musicals.
A finals de la década dels xixanta, els alts decibeles i la bona calitat del sò es varen unir en els radiocasetes portàtils. Algunes d'estes gravadores (les de major potència sonora) aplegaven a pesar uns 8 quilos, lo que no impedia que en les grans capitals del món mils de jóvens les carregaren al muscle i la posaren a sonar a la seua màxima potència. “¿Per a qué incomodar només a la teua família quan pots incomodar a tot el barri?”, resava una campanya de Panasonic del 79. Les més sofisticades venien en doble casetera i gravadora de veu, sent algunes de les marques més populars Hitachi, Aiwa, Crown, JVC, Panasonic i Toshiba. El “boombox”, com també se li coneix, va marcar la seua impronta en el hip-hop, ya que era una ferramenta eficaç en les batalles entre rapers i en les exhibicions de breakdance. La seua força per a convocar va quedar immortalisada en películes com Fame o Flashdance. Inclús, fa uns anys, Madonna va usar una Breakdancer BD-8000, de fabricació chinenca, per a les seues videos Hung Up i Sorry. Per als nostàlgics, hi ha una aplicació de boombox per a iPad disponible en la tendixca i-Tunes.
Pastor López, Rikarena i Niche varen ser algunes de les estreles infaltables en les fonts múltiples per a discs compactes dels equips de sò de les festes noventeras. El primer CD ho varen desenrollar Sony i Philips en 1979, encara que va tardar en popularisar-se per la crisis econòmica de l'época. Per a 1982, va aparéixer el CDP-101, el primer reproductor de compact disc. En 1996, els colombians que més CD varen vendre varen ser Shakira, Iván i els seus Bam Band, Charlie Zaa i El Binomi d'Or. Encara que els formats cada volta més portàtils li auguren cada dia més el fi a el CD, encara hi ha moltes persones que continuen netejant en la vora de la camisa els seus discs rayados, o bufant les unitats de disc dels seus armatostes negres quan d'espolsar clàssics es tracta.
Aun cuando molts varen pronosticar el seu fracàs, Apple ha facturat sifres astronòmiques en l'iPod, llançat al mercat en 2001. Ya no es requerixen grans equips per a fer una festa en casa, i solament fan falta un iPod i un parell d'altaveus actius. De les prop de 20 cançons que almagasenava un CD complet, es va passar a tindre fins a dies sancers de música en un sol dispositiu, pese a les polèmiques per la suposta violació de drets d'autor i per ometre informació detallada dels seus productes. La Bose Corporation és un dels fabricants d'altaveus més prestigiosos del món, pero per a les bojaques més modestes estan els parlantes en port USB d'atres marques menys reconegudes.
Existixen els minicomponentes i microcomponentes o les minicadenas i microcadenas.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Equipo musical» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.