Canvis

* L'aparició de poders monàrquics forts.

* L'aparició de poders monàrquics forts.

* Els [[era dels descobriments|grans descobriments geogràfics]] favorixen una visió unitària del món.

* Els [[era dels descobriments|grans descobriments geogràfics]] favorixen una visió unitària del món.

* La difusió de la [[filosofia clàssica]] rescatada a través dels filòsofs [[Al-Àndalus|andalusis]]. Es tendix a una separació clara entre [[religió]] i [[filosofia]], entre [[raó]] i [[fe]]. [[Humanisme]] enfront [[teocentrisme]]. Es desenrrolla l'[[humanisme]] com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.

* La difusió de la [[filosofia clàssica]] rescatada a través dels filòsofs [[Al-Àndalus|andalusis]]. Es tendix a una separació clara entre [[religió]] i [[filosofia]], entre [[raó]] i [[fe]]. [[Humanisme]] enfront [[teocentrisme]]. Es desenrolla l'[[humanisme]] com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.

* A una llibertat de pensament major, alluntada del dogmatisme migeval, correspon un impuls considerable dels coneiximents científics. El desenroll de les [[universitat]]s i, sobretot, l'aparició de la [[imprenta]] favorixen la difusió de les noves idees. La cultura passa dels [[monasteri]]s als carrers de les [[ciutat]]s.

* A una llibertat de pensament major, alluntada del dogmatisme migeval, correspon un impuls considerable dels coneiximents científics. El desenroll de les [[universitat]]s i, sobretot, l'aparició de la [[imprenta]] favorixen la difusió de les noves idees. La cultura passa dels [[monasteri]]s als carrers de les [[ciutat]]s.

En la poètica clàssica el tòpic és reconegut com a lloc comú, és dir, un element mnemotècnic, l'espai a on s'organisen els arguments. L'escritor hi pot recórrer per ampliar i embellir el seu text o la seua peça oratòria. El conjunt de tots estos motius se nomena ''tòpica''.

En la poètica clàssica el tòpic és reconegut com a lloc comú, és dir, un element mnemotècnic, l'espai a on s'organisen els arguments. L'escritor hi pot recórrer per ampliar i embellir el seu text o la seua peça oratòria. El conjunt de tots estos motius se nomena ''tòpica''.

Roland Barthes va reunir tots estos còdics convinguts enumerant-los: falsa modèstia, el chiquet sabi o ''puer senilis'', el ''locus amoenus'' i els ''adunata'', eixemples de contraris com el ''món a l'inrevés''.  

Roland Barthes va reunir tots estos còdics convinguts enumerant-los: falsa modèstia, el chiquet sabi o ''puer senilis'', el ''locus amoenus'' i els ''adunata'', eixemples de contraris com el ''món al revés''.  

El renaiximent, influït per la visió epicúrea de l'existència, pren com a motius renovats alguns elements de la tradició grecollatina. En la poesia renaixentista, els temes de l'amor i la naturalea són de filiació clàssica. Hi ha un retorn a la valoració del ser humà, a la idea del goig i a l'apreciació del món que prové dels sentits. En el desenroll temàtic d'estes idees, hi concorren alguns tòpics.

El renaiximent, influït per la visió epicúrea de l'existència, pren com a motius renovats alguns elements de la tradició grecollatina. En la poesia renaixentista, els temes de l'amor i la naturalea són de filiació clàssica. Hi ha un retorn a la valoració del ser humà, a la idea del goig i a l'apreciació del món que prové dels sentits. En el desenroll temàtic d'estes idees, hi concorren alguns tòpics.

El motiu del ''carpe diem'' procedix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaiximent a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu lliterari de llarga duració, ya que el podem trobar en poetes de totes les époques, des dels clàssics, fins a [[Garcilaso de la Vega]], [[Pierre de Ronsard]] o [[Francisco Brines]]. S'incrementa especialment en el barroc, quan el sentit del pas del temps es viu en més intensitat.

El motiu del ''carpe diem'' procedix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaiximent a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu lliterari de llarga duració, ya que el podem trobar en poetes de totes les époques, des dels clàssics, fins a [[Garcilaso de la Vega]], [[Pierre de Ronsard]] o [[Francisco Brines]]. S'incrementa especialment en el barroc, quan el sentit del pas del temps es viu en més intensitat.

El terme vol dir estrictament ''aprofita la vida'' i és una invitació al goig i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellea. A l'idea creada per Horaci, el [[sigle XVI]] hi suma un motiu paralel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, el nomenat ''[[collige, virgo, rosas]]'' que es traduïx en la sugerència d'aprofitar la joventut abans la vellea no s'imposa sobre el cos de les chiquetes.

El terme vol dir estrictament ''aprofita la vida'' i és una invitació al goig i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellea. A l'idea creada per Horaci, el [[sigle XVI]] hi suma un motiu paralel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, el nomenat ''[[collige, virgo, rosas]]'' que es traduïx en la sugerència d'aprofitar la joventut abans la vellea no s'impon sobre el cos de les chiquetes.

=== Beatus ille ===

=== Beatus ille ===

El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa a l'home al centre de la seua reflexió. Per tant, exalta la figura humana, l'individualitat i la llibertat de l'home per a interpretar el món. La [[filosofia clàssica]], i especialment [[Plató]], és l'instrument per a esta reflexió. L'humanisme és un estil de vida a on l'humanista és l'home cult, coneixedor del [[llatí]] i del [[grec]], de la filosofia de [[Plató]] i [[Aristòtil]], preocupat per la [[ciència]], la [[poesia]] i l'[[art]]. A sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.  

El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa a l'home al centre de la seua reflexió. Per tant, exalta la figura humana, l'individualitat i la llibertat de l'home per a interpretar el món. La [[filosofia clàssica]], i especialment [[Plató]], és l'instrument per a esta reflexió. L'humanisme és un estil de vida a on l'humanista és l'home cult, coneixedor del [[llatí]] i del [[grec]], de la filosofia de [[Plató]] i [[Aristòtil]], preocupat per la [[ciència]], la [[poesia]] i l'[[art]]. A sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.  

Fon un moviment intelectual capaç de transformar les estructures mentals migevals, tot adaptant-les a un tipo de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura migeval, els sers humans varen poder reivindicar la possibilitat de realisar-se ells mateixos com a individus, ya que havien demostrat la seua capacitat per triumfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes varen cercar en l'antiguetat clàssica, en texts i en els restos arqueològiques que varen descobrir, el sentit profunt del fet humà i el gust per la contemplació de la naturalea. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realisació de la naturalea ([[antropocentrisme]]), i pot observar la realitat que l'envolta en sentit crític, sense la rigidea de la mentalitat [[escolàstica]]. En qualsevol cas, l'[[humanisme]] era [[llaic]] pero no anticristià perqué defenia una religió més personal i directa, en que els hòmens adquirien una autonomia espiritual i més lliure de les institucions religioses.

Fon un moviment intelectual capaç de transformar les estructures mentals migevals, tot adaptant-les a un tipo de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura migeval, els sers humans varen poder reivindicar la possibilitat de realisar-se ells mateixos com a individus, ya que havien demostrat la seua capacitat per triumfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes varen buscar en l'antiguetat clàssica, en texts i en els restos arqueològiques que varen descobrir, el sentit profunt del fet humà i el gust per la contemplació de la naturalea. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realisació de la naturalea ([[antropocentrisme]]), i pot observar la realitat que l'envolta en sentit crític, sense la rigidea de la mentalitat [[escolàstica]]. En qualsevol cas, l'[[humanisme]] era [[llaic]] pero no anticristià perqué defenia una religió més personal i directa, en que els hòmens adquirien una autonomia espiritual i més lliure de les institucions religioses.

L'expansió de l'humanisme va contar en la [[imprenta]] (en l'any [[1455]] ya existix en [[Magúncia]] i [[Estrasburc]], encara que apareix lligada en ([[Gutenberg]], [[1448]]), que varen facilitar la difusió dels escrits humanistes. En les corts renaixentistes, desijoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seues mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analisada racionalment des del punt de vista de l'espectador. Aixina naix la crítica d'art.

L'expansió de l'humanisme va contar en la [[imprenta]] (en l'any [[1455]] ya existix en [[Magúncia]] i [[Estrasburc]], encara que apareix lligada en ([[Gutenberg]], [[1448]]), que varen facilitar la difusió dels escrits humanistes. En les corts renaixentistes, desijoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seues mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analisada racionalment des del punt de vista de l'espectador. Aixina naix la crítica d'art.

Alguns dels grans humanistes italians varen ser [[Marsilio Ficino]] ([[1433]]-[[1499]]), [[Pico della Mirandola]] (1463-1494). Fora d'[[Itàlia]], el valencià [[Joan Lluís Vives]] ([[1492]]-[[1549]]) va ser pioner en l'estudi de la [[sicologia]] i la teoria de l'[[educació]]. En [[Anglaterra]], [[Thomas More]] va escriure'' Utopia'' ([[1516]]), a on descriu un Estat ideal basat en una organisació comunitària, sense propietat privada. [[Erasme de Rotterdam]] ([[1476]]-[[1536]]) va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu ''Elogi de la follia'' ([[1508]]) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.

Alguns dels grans humanistes italians varen ser [[Marsilio Ficino]] ([[1433]]-[[1499]]), [[Pico della Mirandola]] (1463-1494). Fora d'[[Itàlia]], el valencià [[Joan Lluís Vives]] ([[1492]]-[[1549]]) va ser pioner en l'estudi de la [[sicologia]] i la teoria de l'[[educació]]. En [[Anglaterra]], [[Thomas More]] va escriure'' Utopia'' ([[1516]]), a on descriu un Estat ideal basat en una organisació comunitària, sense propietat privada. [[Erasme de Rotterdam]] ([[1476]]-[[1536]]) va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu ''Elogi de la follia'' ([[1508]]) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.

En l'humanisme, el llenguage artístic es fa a la mesura de l'home: si l'edifici [[art gòtic|gòtic]] domina i transcendix l'home en cercar una mesura divina i còsmica, en el Renaiximent l'home domina l'edifici, ya que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l'home. Apareixen nous temes en les arts plàstiques: mitologia, retrat, paisage, que responen a les preocupacions dels humanistes. L'obra d'art és analisada des del punt de vista de l'espectador; les troballes tècniques es justifiquen de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calculen matemàticament. A l'hora, la clientela de l'art es diversifica: prínceps, cardenals, nobles, gremis, ajuntaments, etc. La consideració social de l'artista evoluciona; ya no és considerat un artesà dins la rígida estructura gremial, sino un treballador intelectual lliure i l'artista pren consciència de la seua individualitat: comença a signar les seues obres, a cercar un estil personal i a fer-se autorretratos.

En l'humanisme, el llenguage artístic es fa a la mesura de l'home: si l'edifici [[art gòtic|gòtic]] domina i transcendix l'home en buscar una mesura divina i còsmica, en el Renaiximent l'home domina l'edifici, ya que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l'home. Apareixen nous temes en les arts plàstiques: mitologia, retrat, païsage, que responen a les preocupacions dels humanistes. L'obra d'art és analisada des del punt de vista de l'espectador; les troballes tècniques es justifiquen de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calculen matemàticament. A l'hora, la clientela de l'art es diversifica: prínceps, cardenals, nobles, gremis, ajuntaments, etc. La consideració social de l'artista evoluciona; ya no és considerat un artesà dins la rígida estructura gremial, sino un treballador intelectual lliure i l'artista pren consciència de la seua individualitat: comença a firmar les seues obres, a buscar un estil personal i a fer-se autorretratos.

== La ciència moderna ==

== La ciència moderna ==

Diferents etapes històriques marquen el desenroll del Renaiximent:

Diferents etapes històriques marquen el desenroll del Renaiximent:

* La primera té com a espai cronològic tot el [[sigle XV]], és el nomenat [[Quattrocento]] o Primer Renaiximent, i comprén el Renaiximent primerenc que es desenrolla a [[Itàlia]].

* La primera té com a espai cronològic tot el [[sigle XV]], és el nomenat [[Quattrocento]] o Primer Renaiximent, i comprén el Renaiximent primerenc que es desenrolla en [[Itàlia]].

* La segona, afecta el [[sigle XVI]], el [[Cinquecento]] o Alt Renaiximent, i el seu domini artístic queda referit a l'[[Alt Renaiximent]], que se centra en el primer quart del sigle.  

* La segona, afecta el [[sigle XVI]], el [[Cinquecento]] o Alt Renaiximent, i el seu domini artístic queda referit a l'[[Alt Renaiximent]], que se centra en el primer quart del sigle.  

* Esta etapa desemboca cap a [[1520]]-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el [[Manierisme]].

* Esta etapa desemboca cap a [[1520]]-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el [[Manierisme]].

De forma genèrica se pot establir les característiques artístiques del Renaiximent en tres:

De forma genèrica se pot establir les característiques artístiques del Renaiximent en tres:

:# La '''tornada a l'Antiguetat'''. Resorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els [[ordes clàssics]], la utilisació de motius formals i plàstics antics, l'incorporació d'antigues creences, els temes de [[mitologia]], d'[[història]], aixina com l'adopció d'antics elements simbòlics. Ara hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorisació sobre els sistemes de proporcions per a captar l'esperit del classicisme i no només les seues formes. Per tant no serà una còpia servil, sino la penetració i el coneiximent de les lleis que sustenten l'art clàssic.

:# La '''tornada a l'Antiguetat'''. Resorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els [[ordens clàssics]], la utilisació de motius formals i plàstics antics, l'incorporació d'antigues creences, els temes de [[mitologia]], d'[[història]], aixina com l'adopció d'antics elements simbòlics. Ara hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorisació sobre els sistemes de proporcions per a captar l'esperit del classicisme i no a soles les seues formes. Per tant no serà una còpia servil, sino la penetració i el coneiximent de les lleis que sustenten l'art clàssic.

:# Resorgiment d'una '''nova relació en la [[Naturalea]] '''com a model a imitar o perfeccionar. La millor pintura és la que es sembla més al natural i esta imitació no és incompatible en la investigació de la bellea ideal en el sentit [[Plató|platònic]], ya que l'artista ha de seleccionar les formes per a  captar la bellea. En conseqüència esta nova relació en la naturalea va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La [[matemàtica]] es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa per fonamentar racionalment el seu ideal de bellea. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturalea, com en l'Antiguetat, no s'orienta a fer el coneiximent de fenomen casual, sino a fer la penetració de l'idea.

:# Resorgiment d'una '''nova relació en la [[Naturalea]] '''com a model a imitar o perfeccionar. La millor pintura és la que es sembla més al natural i esta imitació no és incompatible en la investigació de la bellea ideal en el sentit [[Plató|platònic]], ya que l'artista ha de seleccionar les formes per a  captar la bellea. En conseqüència esta nova relació en la naturalea va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La [[matemàtica]] es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa per fonamentar racionalment el seu ideal de bellea. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturalea, com en l'Antiguetat, no s'orienta a fer el coneiximent de fenomen casual, sino a fer la penetració de l'idea.

:# L''''actitut antropocèntrica''': «l'home com a mesura de totes les coses» implica el descobriment i l'aplicació sistemàtica de les lleis de la perspectiva llineal, tant per a proyectar edificis com per a crear un espai dimensional en la pintura i l'escultura. Esta nova predisposició artística és essencialment cultural i presupon en l'artista una formació científica que, a l'hora, li permet lliberar-se d'actituts migevals.

:# L''''actitut antropocèntrica''': «l'home com a mesura de totes les coses» implica el descobriment i l'aplicació sistemàtica de les lleis de la perspectiva llineal, tant per a proyectar edificis com per a crear un espai dimensional en la pintura i l'escultura. Esta nova predisposició artística és essencialment cultural i presupon en l'artista una formació científica que, a l'hora, li permet lliberar-se d'actituts migevals.

Es va caracterisar per l'us de proporcions modulars, superposició d'órdens, us de cúpules i introducció de l'orde colossal.

Es va caracterisar per l'us de proporcions modulars, superposició d'órdens, us de cúpules i introducció de l'orde colossal.

En el Quattrocento fon freqüent recórrer a columnes i pilastres adossades, en els capitells clàssics (en preferència el corinti, encara que substituint els caulicles per figures fantàstiques o d'animals), els fusts llisos i l'[[arc de mig punt]], a la volta de canó i d'aresta, aixina com a cobertes de [[fusta]] en cassetons.  

En el Quattrocento fon freqüent recórrer a columnes i pilastres adossades, en els capitells clàssics (en preferència el corinti, encara que substituint els caulículs per figures fantàstiques o d'animals), els fusts llisos i l'[[arc de mig punt]], a la volta de canó i d'aresta, aixina com a cobertes de [[fusta]] en cassetons.  

==== Els arquitectes del Quatrocentto (sigle XV) ====

==== Els arquitectes del Quatrocentto (sigle XV) ====

[[Archiu:Florence italy duomo.jpg|thumb|300px|[[Catedral]] de [[Santa Maria del Fiore]] ([[Florència]]), obra de [[Filippo Brunelleschi]] ([[1377]]-[[1446]]). Este orfebre, escultor i arquitecte és l'iniciador de l'arquitectura renaixentista. Brunelleschi va estudiar i dibuixar sistemàticament els edificis antics de [[Roma]]; la necessitat de representar sobre el paper l'arquitectura el portà a trobar les lleis de la perspectiva llineal. La seua primera gran obra és la cúpula de la catedral de [[Florència]]. La cúpula passa a ser l'element dominant en l'exterior de les iglésies renaixentistes i de tota l'arquitectura religiosa posterior fins al [[sigle XIX]]. Es considera el model de totes les grans cúpules posteriors, fins al punt que Miquel Àngel, quan proyectava la de Sant Pere del Vaticà, va dir que faria una germana més gran pero no més bella que la cúpula de Brunelleschi.]]  

[[Archiu:Florence italy duomo.jpg|thumb|300px|[[Catedral]] de [[Santa Maria del Fiore]] ([[Florència]]), obra de [[Filippo Brunelleschi]] ([[1377]]-[[1446]]). Este orfebre, escultor i arquitecte és l'iniciador de l'arquitectura renaixentista. Brunelleschi va estudiar i dibuixar sistemàticament els edificis antics de [[Roma]]; la necessitat de representar sobre el paper l'arquitectura el portà a trobar les lleis de la perspectiva llineal. La seua primera gran obra és la cúpula de la catedral de [[Florència]]. La cúpula passa a ser l'element dominant en l'exterior de les iglésies renaixentistes i de tota l'arquitectura religiosa posterior fins al [[sigle XIX]]. Es considera el model de totes les grans cúpules posteriors, fins al punt que Miquel Àngel, quan proyectava la de Sant Pere del Vaticà, va dir que faria una germana més gran pero no més bella que la cúpula de Brunelleschi.]]  

L'arquitectura del [[Quattrocento]] destacà per la decoració sòbria (putti, guirnaldes de flors o fruites...), l'allargament de la cúpula ([[Catedral de Florència]], de [[Filippo Brunelleschi]]) i les fronteres de pedra tosca ([[Palau Medici-Riccardi]], de [[Michelozzo]]) o en els carrius en realçament ([[Palau Rucellai]], de [[Bernardo Rossellino]], proyecte de [[Leon Battista Alberti]]). [[Bernardo Rossellino]], ademés d'[[escultor]] i [[arquitecte]], és un excelent [[urbanista]] que ordenà la plaça de [[Pienza]] concebent els espais exteriors d'una manera tan genial com només s'havia vist en l'[[Antiga Grècia]].<ref name="art"/>

L'arquitectura del [[Quattrocento]] destacà per la decoració sòbria (putti, guirnaldes de flors o fruites...), l'allargament de la cúpula ([[Catedral de Florència]], de [[Filippo Brunelleschi]]) i les fronteres de pedra tosca ([[Palau Medici-Riccardi]], de [[Michelozzo]]) o en els carrius en realçament ([[Palau Rucellai]], de [[Bernardo Rossellino]], proyecte de [[Leon Battista Alberti]]). [[Bernardo Rossellino]], ademés d'[[escultor]] i [[arquitecte]], és un excelent [[urbanista]] que ordenà la plaça de [[Pienza]] concebent els espais exteriors d'una manera tan genial com a soles s'havia vist en l'[[Antiga Grècia]].<ref name="art"/>

==== La madurea del Cinquecento (sigle XVI) ====

==== La madurea del Cinquecento (sigle XVI) ====

L'arquitectura del [[Cinquecento]] tingué com a centre [[Roma]]: En l'any [[[1506]]] [[Donato d'Angelo Bramante]] finalisava el seu célebre proyecte per la [[basílica de Sant Pere del Vaticà]]. Els palaus s'ornaven de valiosos baix relleus ([[Palau Grimani de Venècia]], [[1549]], obra de [[Michele Sanmicheli]]) o d'escultures exentes (Biblioteca de Sant Marc, [[1537]]-[[1550]], [[Venècia]], obra de [[Jacopo Sansovino]]). Finalment [[Michelangelo Buonarroti]], en morir Bramante, rep l'encàrrec del [[Papa]] [[Pau II]] de continuar les obres de la [[basílica de Sant Pere del Vaticà|basílica]]. S'accepten les seues condicions de modificar el proyecte i hi desapareixen les torres i torretes. El proyecte ya està a punt per rebre el principal tema arquitectònic: la [[cúpula]]. La dreçarà sobre tambor, creant definitivament el tipo de cúpula occidental i totes les que seguiran, fins al [[sigle XIX]], seran una imitació. També proyectà una sola entrada, a la qual anteposa un pòritc en llinda i en doble filera de columnes exentes. En l'escassa activitat arquitectònica de Miquel Àngel sempre s'apreciarà més el seu sentit dels volums que no els espais interiors.<ref name="art"/>

L'arquitectura del [[Cinquecento]] tingué com a centre [[Roma]]: En l'any [[[1506]]] [[Donato d'Angelo Bramante]] finalisava el seu célebre proyecte per la [[basílica de Sant Pere del Vaticà]]. Els palaus s'ornaven de valiosos baix relleus ([[Palau Grimani de Venècia]], [[1549]], obra de [[Michele Sanmicheli]]) o d'escultures exentes (Biblioteca de Sant Marc, [[1537]]-[[1550]], [[Venècia]], obra de [[Jacopo Sansovino]]). Finalment [[Michelangelo Buonarroti]], en morir Bramante, rep l'encàrrec del [[Papa]] [[Pau II]] de continuar les obres de la [[basílica de Sant Pere del Vaticà|basílica]]. S'accepten les seues condicions de modificar el proyecte i hi desapareixen les torres i torretes. El proyecte ya està a punt per rebre el principal tema arquitectònic: la [[cúpula]]. La dreçarà sobre tambor, creant definitivament el tipo de cúpula occidental i totes les que seguiran, fins al [[sigle XIX]], seran una imitació. També proyectà una sola entrada, a la qual antepon un pòritc en llinda i en doble filera de columnes exentes. En l'escassa activitat arquitectònica de Miquel Àngel sempre s'apreciarà més el seu sentit dels volums que no els espais interiors.<ref name="art"/>

=== Escultura ===

=== Escultura ===

{{principal|Escultura del Renaiximent}}

{{principal|Escultura del Renaiximent}}

L'escultura del [[Quattrocento]] conseguí lliberar-se plenament de les condicions del marc arquitectònic que havien determinat la plàstica migeval. L'interés dels escultors del Quattrocento se centra clarament en la figura exenta, lo que no vol dir que el relleu arquitectònic desaparegué. Per lo  que fa als temes, el Renaiximent, orientat a l'estudi de l'home, torna al motiu bàsic de l'escultura clàssica: la figura humana, especialment les figures nues, tot intentant plasmar l'anatomia, la funció del cos i la seua relació en l'espai. Els materials més preuats tornen a ser la [[pedra]] i el [[bronze]]. Novament serà [[Florència]] la ciutat capdavantera en el desenroll del nou estil.

L'escultura del [[Quattrocento]] conseguí lliberar-se plenament de les condicions del marc arquitectònic que havien determinat la plàstica migeval. L'interés dels escultors del Quattrocento se centra clarament en la figura exenta, lo que no vol dir que el relleu arquitectònic desaparegué. Per lo  que fa als temes, el Renaiximent, orientat a l'estudi de l'home, torna al motiu bàsic de l'escultura clàssica: la figura humana, especialment les figures nues, tot intentant plasmar l'anatomia, la funció del cos i la seua relació en l'espai. Els materials més preats tornen a ser la [[pedra]] i el [[bronze]]. Novament serà [[Florència]] la ciutat puntera en el desenroll del nou estil.

==== El Quatre-cents (sigle XV) ====

==== El Quatre-cents (sigle XV) ====

[[Archiu:Ghiberti-porta.jpg|thumb|left|200px|Detall de la ''Porta del Paradís'', del [[Baptisteri de Sant Joan (Florència)]], obra de [[Lorenzo Ghiberti]].]]

[[Archiu:Ghiberti-porta.jpg|thumb|left|200px|Detall de la ''Porta del Paraís'', del [[Baptisteri de Sant Joan (Florència)]], obra de [[Lorenzo Ghiberti]].]]

[[Lorenzo Ghiberti]] († [[1455]]) és l'autor de les dos portes que mancaven al Baptisteri de la [[catedral de Florència]]. la porta, de [[bronze]] fos, recull escenes evangèliques, i supon una revelació en el panorama escultòric renaixentista, que encara és més evident en la segona porta que se li encarregà, la nomenada ''porta del paraís''. Hi desenrolla una concepció pictòrica del relleu.

[[Lorenzo Ghiberti]] († [[1455]]) és l'autor de les dos portes que mancaven al Baptisteri de la [[catedral de Florència]]. la porta, de [[bronze]] fos, recull escenes evangèliques, i supon una revelació en el panorama escultòric renaixentista, que encara és més evident en la segona porta que se li encarregà, la nomenada ''porta del paraís''. Hi desenrolla una concepció pictòrica del relleu.

==== El Cinc-cents (sIgle XVI) ====

==== El Cinc-cents (sIgle XVI) ====

En [[Miquel Àngel]] († [[1564]]) confluixen la bellea i l'expressivitat. la seua personalitat plena d'idealisme és la d'un dels genis màxims de l'història de l'art. Quasi sempre amprà el blanc i compacte [[marbre de Carrara]]. Les seues figures són sempre grandioses, verdaders titans; són l'arquetip de l'home i el tractament de l'anatomia només és un pretext per A conseguir l'ideal. En les seues escultures transcendix una vitalitat continguda.

En [[Miquel Àngel]] († [[1564]]) confluïxen la bellea i l'expressivitat. la seua personalitat plena d'idealisme és la d'un dels genis màxims de l'història de l'art. Quasi sempre amprà el blanc i compacte [[marbre de Carrara]]. Les seues figures són sempre grandioses, verdaders titans; són l'arquetip de l'home i el tractament de l'anatomia a soles és un pretext per A conseguir l'ideal. En les seues escultures transcendix una vitalitat continguda.

=== Pintura ===

=== Pintura ===

* La perspectiva llineal com a sistema per a representat les tres dimensions.

* La perspectiva llineal com a sistema per a representat les tres dimensions.

* Les figures tenen volum; els efectes de perspectiva es donen també en el  tractament del cos. Ademés de la visió frontal i del perfil pur, es domina l'esforç.

* Les figures tenen volum; els efectes de perspectiva es donen també en el  tractament del cos. Ademés de la visió frontal i del perfil pur, es domina l'esforç.

* Les composicions són coherents, creibles. Els personages apareixen integrats entre si i en els paisages o els marcs arquitectònics.  

* Les composicions són coherents, creibles. Els personages apareixen integrats entre si i en els païsages o els marcs arquitectònics.  

* La pintura religiosa continua tenint gran importància, en la introducció de nous temes: el retrat, les alegories, el paisage i els temes mitològics són els principals.

* La pintura religiosa contínua tenint gran importància, en la introducció de nous temes: el retrat, les alegories, el païsage i els temes mitològics són els principals.

Les tècniques també evolucionen tant per lo que fa als soports (el llenç pren cada vegada més importància enfront dels soports tradicionals: fusta i paret) com a les pintures (introducció de la [[pintura a l'oli]], barreges de [[tremp]] i oli, [[vernís|vernissos]].  

Les tècniques també evolucionen tant per lo que fa als soports (el llenç pren cada vegada més importància enfront dels soports tradicionals: fusta i paret) com a les pintures (introducció de la [[pintura a l'oli]], barreges de [[tremp]] i oli, [[vernís|vernissos]].  

* Introducció dels efectes de llum i de matisos de [[color]], que arribarà a la culminació en els grans mestres de l'Alt Renaiximent.

* Introducció dels efectes de llum i de matisos de [[color]], que arribarà a la culminació en els grans mestres de l'Alt Renaiximent.

En la pintura del [[Quattrocento]] poden distinguir els [[pintor]]s que mostren una preocupació fonamental pel problema de la perspectiva i de la corporeïtat de les figures, com seria el cas de [[Masaccio]], [[Piero della Francesca]], [[Mantegna]] i els pintors que donen prioritat a la llínea, al dibuix, a les formes suaus i nítides com [[Fra Angelico]] i [[Botticelli]].

En la pintura del [[Quattrocento]] poden distinguir els [[pintor]]s que mostren una preocupació fonamental pel problema de la perspectiva i de la corporeïtat de les figures, com seria el cas de [[Masaccio]], [[Piero della Francesca]], [[Mantegna]] i els pintors que donen prioritat a la llínea, al dibuix, a les formes suaus i nítides com [[Fra Angelico]] i [[Botticelli]].

Si Brunelleschi i Donatello són els iniciadors indiscutibles del Renaiximent en arquitectura i escultura, [[Masaccio]], un atre florentí, es pot considerar el primer pintor renaixentista, ya que trenca en l'elegància de l'últim gòtic i torna a la preocupació per la realitat que havia preconisat [[Giotto di Bondone]] un sigle abans. [[Masaccio]] ([[1401]]-[[1428]]), coneixedor i admirador de l'obra de [[Giotto di Bondone]], partix de la seua preocupació pel volum i la monumentalitat pero és capaç de donar a les seues figures una plenitut vital i una individualitat molt acusades, un cromatisme més viu i intens, i una organisació de l'espai del quadre segons les lleis de la perspectiva llineal. La seua mort, en plena joventut, va fer impossible que deixara una obra tan extensa com atres pintors de la seua generació. Les obres fonamentals són els [[Pintura al fresc|frescs]] de la capella Brancacci a l'iglésia del Carmine i el fresc de la Trinitat.

Si Brunelleschi i Donatello són els iniciadors indiscutibles del Renaiximent en arquitectura i escultura, [[Masaccio]], un atre florentí, es pot considerar el primer pintor renaixentista, ya que trenca en l'elegància de l'últim gòtic i torna a la preocupació per la realitat que havia preconisat [[Giotto di Bondone]] un sigle abans. [[Masaccio]] ([[1401]]-[[1428]]), coneixedor i admirador de l'obra de [[Giotto di Bondone]], partix de la seua preocupació pel volum i la monumentalitat pero és capaç de donar a les seues figures una plenitut vital i una individualitat molt acusades, un cromatisme més viu i intens, i una organisació de l'espai del quadro segons les lleis de la perspectiva llineal. La seua mort, en plena joventut, va fer impossible que deixara una obra tan extensa com atres pintors de la seua generació. Les obres fonamentals són els [[Pintura al fresc|frescs]] de la capella Brancacci a l'iglésia del Carmine i el fresc de la Trinitat.

En la pintura de [[Piero della Francesca]] podem vore-hi la influència de les composicions de Masaccio i l'interés per la geometria com a element fonamental de la pintura. El seu tractat ''De prospectiva pingendi'' ([[1482]]) és una extraordinària precisió matemàtica per a lo que fa a les lleis de la perspectiva llineal, i esta preocupació queda patent en les seues obres: ''La Flagellació de Crist'' ([[1459]]). Pero potser l'obra cimera de Piero della Francesca són els [[Pintura al fresc|frescos]] de ''La Llegenda de la Vera Creu'' a l'iglésia de Sant Francesc d'[[Arezzo]].

En la pintura de [[Piero della Francesca]] podem vore-hi la influència de les composicions de Masaccio i l'interés per la geometria com a element fonamental de la pintura. El seu tractat ''De prospectiva pingendi'' ([[1482]]) és una extraordinària precisió matemàtica per a lo que fa a les lleis de la perspectiva llineal, i esta preocupació queda patent en les seues obres: ''La Flagellació de Crist'' ([[1459]]). Pero potser l'obra cimera de Piero della Francesca són els [[Pintura al fresc|frescos]] de ''La Llegenda de la Vera Creu'' a l'iglésia de Sant Francesc d'[[Arezzo]].

[[Fra Angelico]] supon el pont en el gòtic. La seua pintura és intimista, quasi ingènua, encara carregada de simbolisme, pero les seues arquitectures denoten un cert domini de la perspectiva i una preocupació per la llum, que l'allunta dels fons irreals del gòtic llineal. Els seus temes són religiosos.

[[Fra Angelico]] supon el pont en el gòtic. La seua pintura és intimista, quasi ingènua, encara carregada de simbolisme, pero les seues arquitectures denoten un cert domini de la perspectiva i una preocupació per la llum, que l'allunta dels fons irreals del gòtic llineal. Els seus temes són religiosos.

Una atra corrent de la pintura del Renaiximent enllaça directament en el refinament i l'elegància del gòtic, pero afegint-hi les novetats renaixentistes: perspectiva, naturalisme, estudi de l'anatomia... [[Botticelli]] ([[1444]]-[[1510]]), com atres pintors florentins, busca les llínies àgils, les figures elegants voluptuoses, els fons de faula... Les seues ferramentes són el domini de la llínea, del dibuix i del color. Botticelli es va formar al taller del vell [[Filippo Lippi]], la influència del qual és evident en les primeres obres del florentí: un bon número de ''Verges en el Chiquet'', ''La Història de Judith'', l'''Adoració dels Reis'', etc. Encara que, ya en estes obres es pot vore el món formal propi de Botticelli caracterisat pel ritme subtil dels cossos i els vestits en uns personages que reflectixen en el rostre una expressió malenconiosa. Les obres cabals de Botticelli són els grans quadros de temes mitològics pintats en l'ambient de la cort del Mèdici, com ''El naiximent de Venus''.

Una atra corrent de la pintura del Renaiximent enllaça directament en el refinament i l'elegància del gòtic, pero afegint-hi les novetats renaixentistes: perspectiva, naturalisme, estudi de l'anatomia... [[Botticelli]] ([[1444]]-[[1510]]), com atres pintors florentins, busca les llínies àgils, les figures elegants voluptuoses, els fons de faula... Les seues ferramentes són el domini de la llínea, del dibuix i del color. Botticelli es va formar al taller del vell [[Filippo Lippi]], la influència del qual és evident en les primeres obres del florentí: un bon número de ''Vèrgens en el Chiquet'', ''La Història de Judith'', l'''Adoració dels Reis'', etc. Encara que, ya en estes obres es pot vore el món formal propi de Botticelli caracterisat pel ritme subtil dels cossos i els vestits en uns personages que reflectixen en el rostre una expressió malenconiosa. Les obres cabals de Botticelli són els grans quadros de temes mitològics pintats en l'ambient de la cort del Mèdici, com ''El naiximent de Venus''.

Estilísticament pròxim a Fra Angèlico es troba [[Fra Filippo Lippi]] ([[1406]]-[[1469]]), d'una elegància més mundana, tencara que la seua pintura és essencialment religiosa.

Estilísticament pròxim a Fra Angèlico es troba [[Fra Filippo Lippi]] ([[1406]]-[[1469]]), d'una elegància més mundana, tencara que la seua pintura és essencialment religiosa.

==== Mestres del sigle XVI ====

==== Mestres del sigle XVI ====

[[Archiu:Michelangelo - Fresco of the Last Judgement.jpg|thumb|300px||right|Detall de la [[Capella Sixtina]] de [[Michelangelo Buonarroti]].]]

[[Archiu:Michelangelo - Fresco of the Last Judgement.jpg|thumb|300px||right|Detall de la [[Capella Sixtina]] de [[Michelangelo Buonarroti]].]]

[[Florència]] continua en el [[sigle XVI]] sent la capital de l'[[art]], pero les seues figures màximes es traslladen a [[Roma]], a on la cort pontifícia constituïx el mecenage d'una época nova, o viagen per diverses ciutats. En general els pintors educats en [[Florència]] concedixen al dibuix una importància més gran que atres escoles en un sigle en qué la llínea pert el seu perfil de delimitadora de les formes. L'escola de pintura del ''Cinc-cents'' aporta tres jagants: [[Leonardo da Vinci]], [[Miquel Àngel]] i [[Rafael]].

[[Florència]] contínua en el [[sigle XVI]] sent la capital de l'[[art]], pero les seues figures màximes es traslladen a [[Roma]], a on la cort pontifícia constituïx el mecenage d'una época nova, o viagen per diverses ciutats. En general els pintors educats en [[Florència]] concedixen al dibuix una importància més gran que atres escoles en un sigle en qué la llínea pert el seu perfil de delimitadora de les formes. L'escola de pintura del ''Cinc-cents'' aporta tres jagants: [[Leonardo da Vinci]], [[Miquel Àngel]] i [[Rafael]].

[[Leonardo da Vinci]] és el gran arquetip de l'home renaixentista, igualment dotat per a la creació estètica que per a la ciència. Dos de les seues pintures, la ''Santa Cena'' i ''[[La Gioconda]]'', són eixemples culminants de l'història de la pintura. Ya en [[La Verge de les Roques (National Gallery)]] Leonardo s'havia mostrat com un gran mestre de la composició triangular i de les llums.

[[Leonardo da Vinci]] és el gran arquetip de l'home renaixentista, igualment dotat per a la creació estètica que per a la ciència. Dos de les seues pintures, la ''Santa Cena'' i ''[[La Gioconda]]'', són eixemples culminants de l'història de la pintura. Ya en [[La Verge de les Roques (National Gallery)]] Leonardo s'havia mostrat com un gran mestre de la composició triangular i de les llums.

==== L'escola veneciana ====

==== L'escola veneciana ====

[[Archiu:Titian Bacchanal 1523 1524.jpg|thumb|300px||right|[[Ticià]] en la pintura ''Bacanal'', ret culte a l'alegria de viure veneciana, en un paisage lluminós, en un nu femení en un àngul, lluentors sobre les teles luxoses i l'exaltació de la guerra de la beguda al centre. Convertix, puix, un quadre de tema mitològic en un quadre social, en una festa alegre.]]

[[Archiu:Titian Bacchanal 1523 1524.jpg|thumb|300px||right|[[Ticià]] en la pintura ''Bacanal'', ret cult a l'alegria de viure veneciana, en un païsage lluminós, en un nu femení en un àngul, lluentors sobre les teles luxoses i l'exaltació de la guerra de la beguda al centre. Convertix, puix, un quadro de tema mitològic en un quadro social, en una festa alegre.]]

La influència de [[Venècia]] en l'art de la pintura és capital. En el [[sigle XVI]] una série de grans pintors: [[Ticià]], [[Veronese]], [[Il Tintoretto]], descobrixen per a la pintura possibilitats que explotaran els artistes del Barroc. Diverses circumstàncies confluixen per a suscitar a la ciutat dels canals una pintura original. Primerament la boirina de la ciutat desdibuixa els contorns i sensibilisa la [[pupila]] dels [[pintor]]s per otorgar més interés a la forma que als contorns, o sea, al [[color]] abans que al [[dibuix]]. Seguidament l'història de la república veneciana es fonamenta en una ciutat metropolitana i comercial, on hi ha gent de països lluntans, abillats en indumentàries de colors vius. I, finalment una societat rica i esplendorosa.

La influència de [[Venècia]] en l'art de la pintura és capital. En el [[sigle XVI]] una série de grans pintors: [[Ticià]], [[Veronese]], [[Il Tintoretto]], descobrixen per a la pintura possibilitats que explotaran els artistes del Barroc. Diverses circumstàncies confluïxen per a suscitar a la ciutat dels canals una pintura original. Primerament la boirina de la ciutat desdibuixa els contorns i sensibilisa la [[pupila]] dels [[pintor]]s per otorgar més interés a la forma que als contorns, o siga, al [[color]] abans que al [[dibuix]]. Seguidament l'història de la república veneciana es fonamenta en una ciutat metropolitana i comercial, on hi ha gent de països lluntans, abillats en indumentàries de colors vius. I, finalment una societat rica i esplendorosa.

Esta escola rendirà cult al color, en preferència als colors càlits, més idòneus per a plasmar la forma bella o l'ambient opulent; es donarà una visió poètica del paisage, que s'ompli de llums; donarà importància als temes secundaris (a l'anècdota, al detall, se li concedix la mateixa atenció que al tema principal); s'exaltarà la riquea dels palaus, les teles, la música,...<ref name="art"/>

Esta escola rendirà cult al color, en preferència als colors càlits, més idòneus per a plasmar la forma bella o l'ambient opulent; es donarà una visió poètica del païsage, que s'ompli de llums; donarà importància als temes secundaris (a l'anècdota, al detall, se li concedix la mateixa atenció que al tema principal); s'exaltarà la riquea dels palaus, les teles, la música,...<ref name="art"/>

[[Ticià]] destacarà pels seus retrats i és el mestre de les formes blanes i redones, com ho demostra la seua predilecció pels nus femenins i infantils (''Venus d'Urbino'', ''Dànae rebent la pluja d'or'').  

[[Ticià]] destacarà pels seus retrats i és el mestre de les formes blanes i redones, com ho demostra la seua predilecció pels nus femenins i infantils (''Venus d'Urbino'', ''Dànae rebent la pluja d'or'').  

[[Il Veronese]] és el pintor del lux: les escenes es desenrollen en palaus de marbre, en columnates i balustrades, i jardins en font; les seues figures s'emboliquen en vestits costosos i s'adormen en joyes (com la seua versió de ''Venus i Adonis'').  

[[Il Veronese]] és el pintor del lux: les escenes es desenrollen en palaus de marbre, en columnates i balustrades, i jardins en font; les seues figures s'emboliquen en vestits costosos i s'adormen en joyes (com la seua versió de ''Venus i Adonis'').  

[[Il Tintoretto]] ya traslluïx la crisis de la pintura renaixentista: en les seues llums violentes, els contrasts de llum i ombra, els escorços, del moviment tens, inestable, del paisage romàntic, de la profunditat obtinguda per mig  de l'alternança de zones de diferent intensitat llumínica ya prefigura el [[Barroc]].<ref name="art"/>

[[Il Tintoretto]] ya traslluïx la crisis de la pintura renaixentista: en les seues llums violentes, els contrasts de llum i ombra, els escorços, del moviment tens, inestable, del païsage romàntic, de la profunditat obtinguda per mig  de l'alternança de zones de diferent intensitat llumínica ya prefigura el [[Barroc]].<ref name="art"/>

=== Música ===

=== Música ===

{{principal|Música del Renaiximent}}

{{principal|Música del Renaiximent}}

Al no conèixer la música grega o romana en tanta precisió com l'arquitectura i l'escultura, la [[Música del Renaiximent|música renaixentista]] no es produí com una restauració de l'antic. La música d'esta época fou una culminació de l'anterior (''Ars nova'') buscant naturalitat, proporció i harmonia entre text i melodia.

Al no conéixer la música grega o romana en tanta precisió com l'arquitectura i l'escultura, la [[Música del Renaiximent|música renaixentista]] no es produí com una restauració de l'antic. La música d'esta época fon una culminació de l'anterior (''Ars nova'') buscant naturalitat, proporció i harmonia entre text i melodia.

Les característiques principals foren:

Les característiques principals foren:

* Apropament entre la [[música religiosa]] i la [[Música profana|profana]].

* Acostament entre la [[música religiosa]] i la [[Música profana|profana]].

* Més equilibri entre les [[veu]]s.

* Més equilibri entre les [[veu]]s.

* Major sentit imitatiu al [[contrapunt]].

* Major sentit imitatiu al [[contrapunt]].

* Desenrrolament progressiu dels [[Instrument musical|instruments]], que poden acompanyar les veus i a vegades substituir-les. També tenen un paper important en l'acompanyament de la [[dansa]]).

* Desenroll progressiu dels [[Instrument musical|instruments]], que poden acompanyar les veus i a vegades substituir-les. També tenen un paper important en l'acompanyament de la [[dansa]]).

* S'amplia el camp d'acció de la interpretació musical a temples, universitats, pero també salons, corts, etc.

* S'amplia el camp d'acció de la interpretació musical a temples, universitats, pero també salons, corts, etc.

* El músic adquirix una major importància social.

* El músic adquirix una major importància social.

De la [[música vocal]] religiosa destaca:

De la [[música vocal]] religiosa destaca:

# [[Motet]]: composició polifònica sobre textos sacres de moderada extensió. Interpretat majoritàriament en els servicis religiosos. Fon molt important durant tot el Renaiximent. Destaquen les figures de [[Josquin Des Prés]], [[Giovanni Pierluigi da Palestrina]] i [[Orlando di Lasso]] entre molts atres.

# [[Motet]]: composició polifònica sobre texts sacres de moderada extensió. Interpretat majoritàriament en els servicis religiosos. Fon molt important durant tot el Renaiximent. Destaquen les figures de [[Josquin Des Prés]], [[Giovanni Pierluigi da Palestrina]] i [[Orlando di Lasso]] entre molts atres.

# [[Missa (música)|Missa]]: es desenrrolla sobre les parts de l'ordinari: ''kyrie eleison''; [[Gloria in Excelsis Deo]]; [[Credo dels Apòstols|Credo]]; ''[[Sanctus]]'' i ''[[Agnus Dei]]''. Els compositors es podien basar en del cant pla pero també en la música profana, a excepció de la ''Missae sine nomine'' (missa sens nom) que no estava inspirada en cap tema preexistent.

# [[Missa (música)|Missa]]: es desenrolla sobre les parts de l'ordinari: ''kyrie eleison''; [[Gloria in Excelsis Deo]]; [[Credo dels Apòstols|Credo]]; ''[[Sanctus]]'' i ''[[Agnus Dei]]''. Els compositors es podien basar en del cant pla pero també en la música profana, a excepció de la ''Missae sine nomine'' (missa sens nom) que no estava inspirada en cap tema preexistent.

=== Teatre ===

=== Teatre ===

El Renaiximent artístic no fon en [[Alemanya]] una tentativa de resurrecció de l'art clàssic, sino una renovació intensa de l'esperit germànic, motivat per la [[Reforma protestant]].  

El Renaiximent artístic no fon en [[Alemanya]] una tentativa de resurrecció de l'art clàssic, sino una renovació intensa de l'esperit germànic, motivat per la [[Reforma protestant]].  

[[Albrecht Dürer]] ([[1471]]-[[1528]]) és l'artista més universal del Renaiximent alemà per les seues pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. La seua obra ya fon reconeguda i admirada en tots [[Europa]] en vida i impostà l'imprenta de l'artista modern, enllaçant la reflexió teòrica en la transició decisiva entre la pràctica migeval i l'idealisme renaixentista. Eixercí una profunda influència en els artistes del [[sigle XVI]] del seu propi país i dels [[Països Baixos]]. Dürer va comprendre la imperiositat d'adquirir un coneiximent racional de la producció artística.

[[Albrecht Dürer]] ([[1471]]-[[1528]]) és l'artista més universal del Renaiximent alemà per les seues pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. La seua obra ya fon reconeguda i admirada en tots [[Europa]] en vida i impostà l'imprenta de l'artista modern, enllaçant la reflexió teòrica en la transició decisiva entre la pràctica migeval i l'idealisme renaixentista. Eixercí una profunda influència en els artistes del [[sigle XVI]] del seu propi país i dels [[Països Baixos]]. Dürer va comprendre l'imperiositat d'adquirir un coneiximent racional de la producció artística.

Posteriorment a la [[Reforma protestant|Reforma]] el mecenage de la noblea alemana se centrà en primer lloc en l'arquitectura, per la capacitat d'esta per a mostrar el poder i prestigi dels governants. Aixina a mijans del [[sigle XVI]] s'amplia el castell d'Heidelberg, seguint les directrius clàssiques. No obstant, la majoria dels prínceps alemanys varen preferir conservar les obres gòtiques, llimitant-se a decorar-les en ornamentació renaixentista. Els emperadors [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]] i la família [[Fugger]] foren els més importants mecenes, destacant-se la protecció de [[Johannes Kepler]] i [[Tycho Brahe]].

Posteriorment a la [[Reforma protestant|Reforma]] el mecenage de la noblea alemana se centrà en primer lloc en l'arquitectura, per la capacitat d'esta per a mostrar el poder i prestigi dels governants. Aixina a mijans del [[sigle XVI]] s'amplia el castell d'Heidelberg, seguint les directrius clàssiques. No obstant, la majoria dels prínceps alemanys varen preferir conservar les obres gòtiques, llimitant-se a decorar-les en ornamentació renaixentista. Els emperadors [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]] i la família [[Fugger]] foren els més importants mecenes, destacant-se la protecció de [[Johannes Kepler]] i [[Tycho Brahe]].

* [http://www.festadelrenaixement.org/ Festa del Renaiximent a Tortosa]

* [http://www.festadelrenaixement.org/ Festa del Renaiximent a Tortosa]

[[Categoria:Renaiximent| ]]

[[Categoria:Renaiximent| ]]

[[Categoria:Edat moderna]]

[[Categoria:Edat moderna]]

[[Categoria:Renaiximent]]

[[Categoria:Renaiximent]]