31 971
edicions
Canvis
→Biografia
== Biografia ==
== Biografia ==
(Secció per completar)
Fill del polític Pere Coromines i de la pedagoga Celestina Vigneaux, i germà del matemàtic Ernest Corominas i de la sicoanalista Júlia Coromines, des de molt jove va mostrar interés per la llingüística. Estudià en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Barcelona i completà els seus estudis en vàries ciutats europees entre [[1925]] i [[1929]]: estàncies en [[Montpeller]] (a on va tindre que refugiar-se per les seues activitats contra la dictadura de [[Primo de Rivera]]), en [[Madrit]], a on va cursar el doctorat, i en [[Zuric]], a on viaja en [[1929]] per a ampliar estudis en Jakob Jud, qui tant li va influir. També va mantindre contacte en grans professors: Grammont i Millardet en Montpeller, [[Américo Castro]] i [[Ramón Menéndez Pidal]] en Madrit. En [[1930]] va escomençar a treballar en l'[[Institut d'Estudis Catalans]] (IEC) en l'equip lexicogràfic de [[Pompeu Fabra]]; en l'any [[1931]] va publicar la seus tesis doctoral ''Vocabulario aranés''. El mateix any va començar a preparar el seu ''Onomasticon Cataloniae'', recopilació etimològica de tots els topònims del domini llingüístic catalanoparlant basada en enquestes orals, un proyecte únic en Europa que va conseguir finalisar en l'últim tram de la seua longeva vida.
Joan Coromines, catalaniste, republicà declarat i antifranquiste, despuix de la [[guerra civil espanyola]] es va exiliar en diversos països, fins a conseguir una càtedra en l'Universitat de [[Chicago]] en [[1946]]. Entre els països en els que va estar es troba [[Argentina]]. Allí, en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat Nacional de Cuyo, va fundar l'Institut de Llingüística denominat Joan Corominas i va iniciar la publicació de la revista ''Anals de l'Institut de Llingüística'', publicació actualment vigent. En tal Institut se celebren en setembre de [[2017]] les I JELING (Primeres Jornades d'Estudis Llingüístics), les quals donen conte de la persistència de la llabor de Corominas en [[Mendoza]] (Argentina).
En l'any [[1950]] fon nomenat membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (l'acadèmia de la llengua catalana), encara que no es va incorporar fins a [[1952]], quan va retornar temporalment a [[Espanya]] despuix de tretze anys d'[[exili]]. En [[1967]] es va jubilar com a professor en Chicago i va retornar a [[Catalunya]], instalant-se en [[Pineda de Mar]], en la comarca del Maresme. Es va centrar llavors en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seua vida, i va rebujar qualsevol oferiment que ho distraguera de dit objectiu. Entre [[1980]] i [[1991]] va preparar el ''Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana''.
Rebé en [[1984]] el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i en [[1989]] el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, alta distinció que otorga el Govern espanyol. Corominas va acceptar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, dotat en cinc millons de pessetes, pero va escriure una carta al Ministeri de Cultura queixant-se del tracte a la llengua catalana i a Catalunya —«l'única nació meua, i la meua única llengua, a les que preste incondicional obediència i cortesia són la nació i la llengua catalanes»— per part del govern central; acabant la seua carta en una cridada a «les nacions menudes o modestes com la nostra, rebujant la farsa dels coleges electorals únics, imposts per dominadors mediocres». Per la mateixa raó va rebujar la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Sabi i un silló en la [[Real Acadèmia Espanyola]] (RAE).
En octubre de [[1994]] va acabar el ''Onomasticon Cataloniae'', en 89 anys, frut d'un intens i exhaustiu treball, gràcies a l'ajuda dels seus colaboradors, entre els quals cal mencionar principalment a Xavier Terrado, Joseph Gulsoy, Philip D. Rasico, i Joan Ferrer. El primer volum (de huit) fon publicat en [[1989]].
La Fundació Coromines s'encarrega, des de fa alguns anys, de l'edició de l'epistolari que l'autor del ''Diccionari'' mantingué en diverses personalitats, un material ample que ocuparà uns vinticinc volums. S'han publicat ya les correspondències de Corominas en [[Pompeu Fabra]], [[Francesc de B. Moll]], [[Josep Pla]], [[Joan Fuster]], varis exiliats catalans, [[Carles Riba]] i [[Joan Sales]]. L'edició i anotació d'estos llibres està a càrrec de Joan Pujadas, Josep Ferrer i Joan Ferrer, tots ells colaboradors del filòlec. Un atre epistolari a punt d'entrar en prensa és el de Corominas en el seu mestre [[Ramón Menéndez Pidal]], que han preparat els professors José Antonio Pascual (qui va colaborar en el seu ''Diccionari crític etimològic castellà i hispànic'', Gredos, Madrit, 6 vol., 1980-1991) i José Ignacio Pérez Pascual. Les cartes comprenen des de [[1939]], any en que el llingüiste es va a l'exili, fins a [[1955]]. Pidal fon professor seu en Madrit i sempre va recolzar de forma entusiasta el seu proyecte. Encara que la seua immensa obra filològica fon coneguda tardament pels no especialistes, l'aportació de Corominas a la lexicografia i a l'etimologia de català i castellà és extraordinàriament valiosa, i aixina li fon reconegut al final de la seua vida per mig de les majors distincions acadèmiques. Tenia un profunt coneiximent del català, castellà i occità, aixina com de la llingüística indoeuropea i aràbiga. També tenia un bon coneiximent del vasc, per lo que fon nomenat acadèmic honorari de la [[Real Acadèmia de la Llengua Vasca]] en [[1994]].
== Obra ==
== Obra ==