Estanys Pontinas
Els estanys Pontinas (Agri Pontini; Agro Pontino en italià) és una antiga zona de marisma en la regió del Lacio en Itàlia central, al surest de Roma, dins de la província de Llatina.
Es tracta d'una planura d'esgambi variable entre els primers relleus apeninos dels monts Lepinos i Ausonios i la mar de 16 a 26 quilómetros, i estenent-se de noroest al surest des de Velletri a Terracina junt al mar Tirreno, del que estan separades per dunes d'arena. El llímit nort estaria en el mig curs del riu Astura i els primers relleus dels monts Albanos (Colli Albani). L'àrea té una extensió d'aproximadament 775 km². La romana Via Apia creua les marismas.
Història
[editar | editar còdic]En temps antics els terrenys pontinos eren fèrtils i molt aptes per al cultiu,[1] per lo que vàries ciutats varen prosperar en la zona. En 367 a. C. els romans varen derrotar al poble que ocupava la zona, pero varen perdre la fructífera zona en els sigles següents. Els tres rius de la zona, Sisto, Ufente i Amaseno varen canviar els seus caixers en freqüència i cada tormenta sorgida de la mar anegaba la zona, de manera que els rius retrocedien cap a l'interior. La zona sur quedava baix el nivell de la mar, sent una zona pantanosa que, al final de l'época republicana, era una zona propensa a la malaria.
Ya durant l'época de la República romana es va intentar drenar les marismas, sent el primer intent el d'Api Claudio el Censor en l'any 312 a. C., quan va construir la Via Apia a través d'elles.
També els papes Bonifacio VIII, Martín V, Sixto V, i Pío VI varen intentar resoldre el problema, i l'últim d'ells va reconstruir la Via Apia. La dificultat principal era la falta de pendent en el sol: algunes parts que disten no menys de 16 quilómetros de la mar a dures penes estan per damunt del nivell de la mar, encara que queden separats de la mar per les dunes. Leonardo dona Vinci va ser un dels que va estudiar les possibilitats de drenar la zona.
La zona va ser visitada per Goethe en 1787, segons relata en el seu llibre de Viage italià. A finals de el XIX, un oficial prusiano, el comandant Fedor Maria von Donat (1847-1919) va idear la forma de desecar les marismas construint un canal que seguia la base de les montanyes, tallant una duna d'arena al nivell de Terracina; arreplegaria l'aigua que fluïa de la montanya ans que alcançara la base. L'aigua arreplegada en el sistema de canals seria enviada al Mediterràneu.
Donat argumentava sobretot la necessitat d'exterminar la malaria en el territori al voltant de la capital. La malaria impedia l'expansió de Roma cap al sur, lo que duria a una nova província per a Itàlia sense necessitat d'una guerra colonial. L'urbanisació de les marismas podria evitar que 200 000 italians emigraren. Al voltant de l'any 1900, hi havia menys de 1000 habitants en una regió costera que superava els 700 km². A pesar de que era una fòrmula viable tècnicament, va fracassar per raons polítiques que es varen interpondre en el proyecte.
Els Estanys Pontinas varen ser finalment drenadas per mig de treballs començats en 1928 baix la responsabilitat del Consorzio della Bonifica digues Llatina, una corporació semi-governamental del govern de Benito Mussolini.[2] El govern desecó les marismas, les va netejar de vegetació i va instalar varis centres de famílies en unes granges estandardisats de dos plantes, d'estuc blau en teulades de teixixca. A cada colon se li va assignar una granja semblant, un forn, un llaurat, un estable, un cavall i 40 hectàrees de terra. El proyecte, al que constantment es referien en térmens de batalla, va anar un enorme estímul de relacions públiques per a Mussolini, caramullant la seua llarga creència en la "vocació rural del poble italià" i en el triumfo sobre la naturalea, un epítome de la concepció fascista del progrés. Mussolini va usar l'operació decenal (de manera similar a lo que Adolf Hitler estava fent per la mateixa época en la construcció del Autobahn) en propòsits propagandístics. Mussolini va ser fotografiat freqüentment entre treballadors descamisados en una pala en la mà.
Degut a que els ingeniers de Mussolini varen seguir bàsicament el mateix pla que Donat, Mussolini li va dedicar un carrer en la nova ciutat de Pontinia. Per a llavors, les ciutats Littoria (hui Llatina), Sabaudia i Pontinia, Aprilia i Pomezia varen ser creades en 1932, 1934, 1935, 1937 i 1939 respectivament.
En l'extrem nort de les marismas, el cap de plaja en Anzio (antiga Antium) va ser el lloc elegit per al desembarc aliat amfibi de 22 de giner de 1944 durant la Segona Guerra Mundial. La malaria es va erradicar de la zona en els anys 1950, en l'ajuda del DDT.
Hui un sistema d'aqüeductes travessa la zona desecada. En esta regió Pontina es cultiva blat, fruta i vinyes. El "Agro Pontino" és un paisage floreciente en ciutats modernes de l'época de postguerra. En l'any 2000, hi havia més de mig milló d'habitants en esta regió, anteriorment deserta.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Els estanys pontinas, un espai en l'història». Nos veem els dijous. Consultat el 2025-02-23.
- ↑ New Haven: Yale University Press.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lagunas Pontinas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.