Eugène Delacroix

Eugène Delacroix

Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, 26 d'abril de 1798-París, 13 d'agost de 1863) va ser un pintor i litógrafo francés.

Biografia

Família

Era fill del polític Charles Delacroix, ministre d'exteriors del Directori, i de Victoire Oeben, que pertanyia a una família de ebanistas, artesans i dibuixants. Eugène va ser el quarto i últim fill del matrimoni.

En morir el seu pare, en 1806, sent en eixe moment prefecte de Gironda, Eugène es va traslladar en la seua família a París, a casa de la seua germana major, Henriette de Verninac. A l'any següent es va inscriure en el Liceu Imperial a on realisa estudis clàssics. En 1813 residix en casa del seu primer Bataille en Valmont, lloc al que permaneixerà vinculat pel seu misteriós encant, tornant a ell repetides voltes a lo llarc de la seua vida. Des de Valmont visita Rouen, a on ho impressionen vivament les ruïnes medievals i el palau de justícia gòtica, que ya escomença a suscitar-li el gust per l'arquitectura del medievo. En 1814 mor la seua mare i queda baix la protecció de la seua germana major Henriette.

Primers anys

En 1815 seguint la recomanació del seu tio, el pintor Henri-Francois Riesener, Delacroix va entrar en el taller del pintor neoclàssic Pierre Narcisse Guérin, a on Théodore Géricault i el Baró Gros varen ser els seus mestres. Visitava freqüentment el Louvre, estudiant i copiant als grans pintors que admirava: Rubens, Velázquez, Rembrandt, Paolo Veronese, i es va debatre entre la tradició i el classicisme i el desig de trobar, despuix de les apariències, la realitat. Pero al mateix temps estudia a Goya i s'interessa per la litografia, publicant alguns gravats en Li Miroir. El pintor paisajista Bonington li va ensenyar a pintar la naturalea. Raymond Soulier li va iniciar en l'aquarela. En 1816 s'inscriu en l'Escola de Belles arts, a on contrau amistats que duraran tota la vida. El seu primer encàrrec públic, realisat en 1819, La Verge de la Mieses, de l'iglésia de Orcemont, deriva clarament dels seus estudis de Rafael. En 1817 coneix a Théodore Géricault i posa com un dels nàufrecs de la seua esplèndida obra La bassa del Medusa.

L'artiste freqüenta els salons lliteraris a on coneix a Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire. Melóman apassionat, es relaciona en Paganini, Frédéric Chopin, Franz Liszt, Franz Schubert, entre uns atres; Delacroix preferix l'amistat de músics, escritors (George Sand) i poetes a la dels pintors de la seua época.

En 1822 Delacroix expon per primera volta la barca de Dante, una obra plena de força, d'una composició ambiciosa i colors molt treballats; en ella la llum s'esgola sobre les #musculatura unflades, un incendi consumix una ciutat (en segon pla), les capes onegen al vent. La fantasia, lo macabre i l'erotisme s'entremesclen. Dos anys més tart pinta La matança de Quíos, una obra enèrgica i en un colorit molt més viu. Abdós quadros concretizan la seua ambivalencia interior que es debat entre el romanticisme i el classicisme, entre disseny i color, polèmica interna que li acompanyarà durant tota la seua vida.

En 1825, Delacroix es va a Anglaterra a on passarà tres mesos estudiant als pintors anglesos, de manera especial coneix a John Constable, el major paisagiste europeu de l'época. Tracta de desvelar la tècnica i l'us dels colors, analisant els efectes psíquics que estos provoquen.

Als seus trenta anys conseguix provocar controvèrsia en el públic en el quadro La mort de Sardanápalo pintat en 1827 i expost en el Saló de París. És un quadro en el que fa gala d'una de les seues més esplèndides combinacions del color. En un traçat ple de vigor, despuix d'un esbós al temple va fer una série d'estudis parcials al pastiç i, despuix, al natural. El quadro va ser venut en 1847 a M. Wilson, que ho instala en el seu castell de Brie, lo que va provocar una greu deterioració del quadro, i va requerir una difícil restauració. Mort ya Delacroix esta obra recalaria en el Louvre.

La pintura és un bon eixemple de lo que era important per als romàntics francesos: l'superhombre desbocado en calitat d'héroe, la combinació d'erotisme i mort, el decorat oriental, els grans moviments en lloc d'una composició equilibrada i apacible, i el predomini del color sobre la llínea. Delacroix la cridaria "La Proea asiàtica".

Viage al nort d'Àfrica

En 1832, realisa un viage de sis mesos a Marroc i Argèlia, descobrint allí l'enlluernant llum i color dels seus paisages, les seues gents, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiran en tota la seua obra posterior. Luis Felipe I de França decidix manar una delegació especial a Marroc per a mantindre el control sobre el mulay Abd ar-Rahman ibn Hicham, elegix al comte Charles Edgar de Mornay, antic gentilhombre de la cort de Carlos X, ho acompanyara el seu amant oficial Mademoiselle Mars que li sugerix incloure en la llista de viagers a Eugene Delacroix. En este periodo a Delacroix ya se li havia entregat la Legió d'Honor, i era molt apreciat en la societat Francesa. La Facenda Real es llimitara a pagar-li únicament el trayecte entre Toulon i Tànger, l'artiste tindrà que pagar les seues despeses personals durant el viage. L'1 de giner de 1832, a les tres del matí, despuix de sopar en el comte Charles Edgar de Mornay i Mademoiselle Mars per la celebració de Sant Selvat, Delacroix part en la comitiva a Toulon per a abordar la fragata La Perle, la qual salparà fins a l'11 de giner cap al nort d'Àfrica.

Es coneixen molt ben els permenors d'este viage gràcies al Diari de l'artiste, a les seues cartes dirigides als seus amics i a l'àlbum d'esbossos que va elaborar. Estos documents fan possible seguir la crònica de l'artiste de forma casi diària passejant per la ciutat o el camp, participant en les festes i activitats en les ciutats de Tànger, Fez, Mequínez, Orà i Alger. Delacroix queda enlluernat en aplegar a Tànger. Este viage a Marroc produïx una transformació innegable en la seua obra. Està convençut de que en el nort d'Àfrica es pot contemplar cóm eren les antigues civilisacions, i establix comparacions en la Grècia i la Roma clàssiques.

Imagina volgut amic, lo que supon contemplar les posades de sol, vore persones que s'assemblen a antics cònsuls, Catones i Bruts, passejant pels carrers, arreglant els seus sandalias, als que ni tan sols falta l'aire desdeñoso que deuen tindre els amos del món.

Carta a Pierret 29 d'abril de 1832.

En la seua arribada a Alger conseguix entrar de forma secreta a un harem de l'autoritat portuària. En esta visita conseguix fer varis dibuixos sobre la vestimenta de les dònes musulmanes. Estos numerosos esbossos i dibuixos li serviran a la seua tornada a França per a conseguir pintar en molt detall el quadro Dònes d'Alger en les seues habitacions (1834) i una litografia de mateix tema. Despuix del seu viage a Marroc, les seues anotacions li serviran de gran inspiració per a realisar llenços com a Cerimònia nupcial judeua en Marroc (1837; Delacroix va participar realment en una boda judeua en la ciutat de Tànger), El Mulay Abderraman, sultà de Marroc, eixint del seu palau de Mequínez rodejat del seu guàrdia (1845), Els convulsionarios de Tànger (1837-1838), La caça del lleó (1855), Odalisca (1857), entre unes atres.

La naturalea i els animals d'Àfrica del Nort capten també l'imaginació de l'autor, els seus estudis d'anatomia durant el seu viage li inspiraren per a Àrap ensellant el seu cavall (1855), La baralla de cavalls àraps en una quadra (1860), etc. Va visitar el zoològic privat del pachá en l'escultor realiste Antoine-Louis Barye, a on va observar als animals; també va prendre notes i dibuixos dels tigres de la casa de feres del Jardí dones Plantes en París.

El 5 de juliol retornarà a Toulon en més de 100 dibuixos i esbossos dels seus viages; es conserven tres d'ells en el Museu del Louvre i un en el Museu Condé de Chantilly.

Entre els anys 1893 i 1895 es varen publicar en París una série de notes i reflexions que parlen de la seua evolució personal i artística. Estos diaris comprenen el periodo comprés entre 1823 i la mort de Delacroix.

Encàrrecs oficials i últims anys

Quan retorna de Marroc rep encàrrecs oficials per a decorar i pintar diversos edificis públics: el Saló del rei del palau de Borbón, el palau de Luxemburc, la Galeria d'Apolo en el Louvre... El seu quadro més popular La Llibertat guiant al poble, també conegut com La barricada (1831), li va valdre la Creu de la Legió d'Honor.

En 1857 va ser admés en l'Acadèmia de Belles arts.

Algunes de les seues obres més ilustres es troben en el Museu del Louvre. L'obra de Delacroix inspirarà a un gran número de pintors, per eixemple Vincent van Gogh.

En el seu Diari expon els seus pensaments i idees sobre l'art i els artistes, compara les seues pròpies obres anteriors i posteriors, les analisa i dissecciona, i expressa les seues opinions sobre l'art, la política i la vida. Este diari constituïx una interessant font d'informació respecte a la seua vida i la seua época.

En 1859, el pintor expon per última volta en el Sálon ya que a pesar del seu encabotament no pot treballar de forma contínua. El seu estat de salut es deteriora per una laringitis i tindrà que retirar-se i guardar repòs fòra de París, en el camp. En 1861 termina les #fresca de Saint-Sulpice (obra que havia començat en 1849) i comença la decoració del menjador del banquer Hartmann. En 1863 el seu estat de salut empijora pero seguix pintant, El cobro de l'impost àrap i Tobias i l'Àngel, pero mor el 13 d'agost, acompanyat solament pel seu fidel ajudant Jenny Li Guillou. Deixant sense concloure les quatre grans teles destinades al menjador de Hartmann. Mesos abans escriu en el seu diari: «El mèrit d'una pintura és produir una festa per a la vista. Lo mateix que es diu tindre oït per a la música, els ulls han de tindre capacitat per a gojar la bellea d'una pintura. Molts tenen el mirar fals o inerte; veuen els objectes, pero no la seua excelència». I aixina termina la seua existència este gran pintor l'obra artística del qual pot considerar-se verdaderament revolucionària.

Obra gràfica

A banda de la seua producció pictòrica, va deixar una estimable producció gràfica, principalment litografias. En 1825 va gravar a lo manco cinc planches sobre medailles antiques, en realitat dracmes i demés monedes gregues. En 1827 va gravar una atra série inspirada en la novela Fausto de Goethe, a qui efigió en una litografia. La portada d'esta série guarda similituts —segurament no casuals— en Els Caprichos de Goya. Posteriorment va dedicar una atra série al drama Macbeth de Shakespeare.

Estil

Segons l'historiadora Ruiz, Delacroix va triar a Dante per a realisar vàries de les seues obres. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç de el XIX, l'influència de la qual es va estendre fins als impressionistes. Etiquetage inicialment com a neoclàssic, encara que opost totalment a Ingres, abdós són criticats en els diferents Salons en els que exponien. A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en la figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a «renovar» la pintura. Al seu decés, els artistes contemporàneus li varen rendir sentits homenages, en especial Gustave Courbet. Autèntic geni, va deixar numeroses obres que tenien mucho que ver en l'actualitat de la seua época (La matança de Quíos o la Llibertat guiant al poble). També va destacar com a pintor religiós pese a les seues contínues declaracions d'ateisme. Les seues obres manifesten un gran mestrage en l'utilisació del color.

Quadros

Vore també: Categoria:Quadros de Eugène Delacroix

Galeria

• 
  Mademoiselle Rose, 1817-1824, Museu del Louvre.
• 
  La barca de Dante, 1822, Louvre.
• 
  Òrfena en el cementeri, 1823.
• 
  Cap de dòna, 1823.
• El duc d'Orleans mostrant al seu amant, c. 1825-1826, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrit.
  El duc d'Orleans mostrant al seu amant, c. 1825-1826, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrit.

Eponimia

• l'asteroide (10310) Delacroix va rebre este nom en la seua memòria.

Bibliografia

• Curcio, A. (coord.), Els genis de la pintura, Roma, 1979. ISBN 84-7291-138-1 Tom VII.
• Hagen, R. i Hagen, R.-M., Els secrets de les obres d'art, tom I. Köln. Taschen. 2003 ISBN 3822821012.
• Neret, G., Eugène Delacroix, Köln. Taschen. 2002 ISBN 382281394X.

Enllaços externs

Eugène Delacroix en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eugène Delacroix.
• Eugène Delacroix en allpaintings.org Obra completa.
• Viage de Delacroix a Marroc En francés en ilustracions del seu Diari.
• Li musée national Eugène Delacroix Francés i anglés.
• Eugène Delacroix en Art Renewal Center.
• Diaris personals de Delacroix. Resenya en l'Enciclopèdia Noguer En espanyol.