Europa primer

Europa primer, també conegut com Alemània primer, va anar l'element clau de l'estratègia global acordada entre els Estats Units i el Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial. Segons esta política, els Estats Units i el Regne Unit usarien la preponderancia dels seus recursos per a sometre primerament a Alemània nazi en Europa. Al mateix temps, utilisarien una lluita de contenció contra Japó en el Pacífic, utilisant menys recursos. Després de la derrota d'Alemània —considerada com l'amenaça més gran per al Regne Unit— totes les forces dels aliats podien ser enfocades en Japó.

L'estratègia «Europa primer» o «Alemània primer» va ser acordada pels Estats Majors d'Estats Units i de Gran Bretanya en les reunions secretes que varen celebrar en Washington —en el nom clau de ABC-1— entre giner i març de 1941, molts mesos ans que Estats Units entrara en la guerra despuix del atac a Pearl Harbor. La base de les discussions va ser el «'«Europa primero»'» presentat en novembre de 1940 per l'almirant Harold R. Stark, cap d'operacions navals de l'Armada d'Estats Units, en el que es dia que la prioritat per a Estats Units devia ser derrotar a Alemània inclús si esclatava la guerra en Japó en el Pacífic, ya que considerava que Gran Bretanya no podria véncer a Alemània sense la presència en Europa de les forces nortamericanes i si Gran Bretanya era derrotada els Estats Units es vorien sériament amenaçats puix res s'interpondria ya entre ells i Alemània.

Estratègia general

Alemània era l'amenaça principal del Regne Unit, especialment després de la caiguda de França en 1940, que va vore a Alemània reglotar a casi tots els països d'Europa Occidental. L'invasió de Gran Bretanya que havia planejat Alemània, l'Operació León Marí, es va evitar pel fracasse nazi en establir superioritat aérea en la Batalla d'Anglaterra. Al mateix temps, la guerra en Japó en l'est es vea cada volta més possible. Encara que Estats Units encara no estava en guerra ni en Alemània ni en Japó, es varen reunir en el Regne Unit en vàries ocasions per a formular estratègies conjuntes. En el reporte de la conferència ABC-1 del 29 de març de 1941, els britànics i els nortamericans varen acordar que els seus objectius serien: 1) "La derrota ràpida d'Alemània com el principal membre del Eix i l'enfocament de l'esforç militar nortamericà en l'àrea de l'Atlàntic i Europa;" i 2) Una estratègia defensiva en el lluntà orient."

Aixina va ser que els nortamericans varen estar d'acort en els britànics en l'estratègia global de "Europa primer" (o "Alemània primer") en les operacions militars de la Segona Guerra Mundial. El Regne Unit temia que, si els Estats Units desviaven la seua atenció d'Europa cap al Pacífic (Japó), Hitler podria esclafar tant als soviètics com als britànics, convertint aixina a Europa en una fortalea inexpugnable. El colp rebut per Estats Units en Pearl Harbor el 7 de decembre de 1941 no va provocar un canvi de política per part dels Estats Units. El primer ministre Winston Churchill es va dirigir ràpidament a Washington després del bombardeig de Pearl Harbor per a la Conferència d'Arcàdia per a assegurar-se de que els nortamericans no tingueren arrepenediment sobre Europa primer. Els dos països varen reafirmar que, "sense importar l'entrada de Japó en la Guerra, vàrem seguir considerant que Alemània continua sent l'enemic principal, i la seua derrota és clau per a la victòria. Una volta que Alemània siga derrotada, el colapse d'Itàlia i la derrota de Japó deuran vindre despuix".

Estats Units

Quan Alemània li va declarar la guerra als Estats Units l'11 de decembre de 1941, Estats Units es va tindre que enfrontar a la decisió d'assignar recursos a dos fronts de guerra diferents. Per un costat, Japó havia atacat en forma directa a Estats Units en Pearl Harbor, i l'Armada Japonesa amenaçava al territori nortamericà en una forma en la que Alemània, en una flota de superfície llimitada, no estava en posició de fer. Per un atre costat, Alemània era considerada universalment com l'amenaça més forta i perillosa per als britànics perque els únics territoris beligerants no ocupats per Alemània nazi en Europa eren el Regne Unit i l'Unió Soviètica, i la seua proximitat geogràfica convertia a Alemània en una amenaça molt major per a la seua supervivència.

Abans del atac a Pearl Harbor, els planificadores nortamericans varen prevore la possibilitat d'una guerra en dos fronts. El Cap d'Operacions Navals, Harold R. Stark va ser l'autor del memo Pla Gos, el qual proponia concentrar-se en obtindre la victòria en Europa i mantindre una posició defensiva en el Pacífic. No obstant, pese a la reafirmación del compromís en el Regne Unit, la preocupació immediata d'Estats Units era Japó. Un dels Caps de l'Estat Major Conjunt, George Marshall, va dir més alvance: "enteníem clarament lo que era millor fer en lloc de la necessitat d'entaular llargues conversacions... Este enteniment, el qual no incloïa el reconeiximent d'Alemània com l'enemic principal i que l'esforç més important devia fer-se inicialment en Europa, òbviament no s'aplicava a la situació en eixe llavors. La necessitat d'estar damunt dels japonesos era la de major importància". És per açò que, el adherimiento dels Estats Units a la política d'Europa Primer va ser, en els inicis de la guerra, més per a donar respal al seu aliat britànic que una política que haja segut posada en pràctica.

Vore també

• Història diplomàtica de la Segona Guerra Mundial

Bibliografia

• (2014) La Segona Guerra Mundial, Barcelona: Passat & Present. ISBN 978-84-942890-5-7.
• Hornfischer, James D. Neptune's Inferno: The US Navy at Guadalcanal, New York: Bantam Books, 2011. ISBN 978-0-553-80670-0.