Fideu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Plat de Fideuà
Cassola de fideus i verdures
Fideus xinos

Fideu (possiblement del mossàrap fidáwš), segons el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), és una pasta en forma de fils fets de farina, arròs o uns atres elements i que formen part de diferents plats gastronòmics com ara la fideuà o fideuada.

Descripció[editar | editar còdic]

És un tipo de pasta en forma allargada. Els fideus poden ser curts, com el şehriye o el cabell d'àngel, o be llarcs i grossos com els pici o els soba, igualment llarcs pero més fins com els spaghetti, o extremadament fins com els fideus de cristal. En totes les seues presentacions i formes, els fideus es preparen en algun tipo de farina (de blat, d'arròs, de soja, de llegums, etc...) sense alleudar.

Gastronomia[editar | editar còdic]

Els fideus es preparen en moltes gastronomies del món, pero principalment en les cuines d'Àsia Oriental i en les cuines mediterrànees. Uns fideus fosilisats trobats en la província chinenca de Chingai de fa quatre mil anys es consideren els més antics del món, per lo que les investigacions apunten a que les primeres tipologies de fideus varen ser desenrollades en el Neolític de la China.

Els fideus es presenten frescs o secs, i són la base de multitut de plats. Mereixen especial menció les sopes de fideus, esteses a pràcticament totes les cultures del món.

En la gastronomia valenciana, apart de les sopes, els fideus són l'ingredient principal de la típica fideuà.

Cites[editar | editar còdic]

Los fideos, que son de origen chino y allí se ha encontrado una vasija con fideos de una antigüedad de 4.000 años en excavaciones de Río Amarillo, dieron su paso en Italia al fideo grueso y agujereado de la región del Lacio siendo las Legiones Romanas las que lo trajeron a la Península y con la dominación árabe estos alcanzaron desarrollo gastronómico como así consta en el siglo XII por el escritor ibérico-musulmán Ibn Baytar, en vulga lingua valentinae y en pleno Siglo de Oro de la Lengua Valenciana se escribió por el Notario valenciano Joan Esteve su 'Liber elengatiarum' del que ya se habla de los fideos en glosa literaria, y que aparecen recetados en el primer libro de cocina escrito en el Viejo Mundo -escrito en valenciano en siglo XIV- que se titula 'Libre de Sent Soví', extendiéndose su uso en el recetario de los pobres y de los ricos del siglo XVIII y XIX, un alimento que entre la nobleza italiana era signo de alto status social, y que aquí se comía alternándolo en la costumbre diaria con un día de arroz, otro día lentejas, otro fideos..., no era una comida despreciada ni por pobres ni por ricos, ¡todo lo contrario! -de hecho el 'puchero valenciano' se comía y come con arroz o con fideos, alternando- algo que se aprecia en los numerosos 'plats de calent' y 'de fideus' que tenemos en esta tierra, y que formaba parte de la sopa conventual en los días de abstinencia o para el ayuno y alimento de los ancianos, pequeños y enfermos, precisamente por su bondad culinaria y que los Sanjuanistas servían en platos de plata a 'nuestros señores los enfermos'.
‘Fideuà, comerse un pedazo de historia’, per Víctor Viciano (Blog de Víctor Viciano)

Expressions valencianes[editar | editar còdic]

  • Estar fet un fideu, loc. Estar molt prim.
  • Posar-se fet un fideu, loc. Irritar-se, irar-se o preocupar-se molt.

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

  • Fideo RAE
  • Silvano Serventi, Françoise Sabban (2000). Laterza, ed. La Pasta. Storia e cultura di un cibo universale. Bari. ISBN 88-420-6167-0

Enllaços externs[editar | editar còdic]