Filebo

Archiu:Plato Silanion Musei Capitolini MC1377.jpg

Filebo

El Filebo (Plantilla:Lang-grc; en latín: Philebus) és un diàlec platònic que tracta sobre el rol del plaure i l'inteligència en la vida conduïda pel ben. Es considera un dels diàlecs tardans de Platón.

Cronologia i situació dramàtica

Des de finals el XIX la majoria dels estudiosos de l'obra platònica considera que el diàlec pertany al periodo de vellea de l'autor, entre el 369 a. C. i el 347 a. C., atenent tant a l'estil com al contingut. Tant els que subscriuen tal datació com la minoria que no està d'acort, ho relacionen en el Timeo sense aplegar a un consens sobre si el Filebo es va escriure abans o despuix.

Respecte de la situació dramàtica, no es pot determinar el lloc i la data en la que té lloc el diàlec, ya que l'autor no oferix indicacions en el text, a diferència d'atres diàlecs.

Platón torna en este diàlec a utilisar a Sócrates com a personage principal, després de que li donara este rol a distints personages vinculats en doctrines d'orige eleático (Parménides en el Parménides, un estranger eléata en el Sofista), no obstant, el seu talant s'assembla molt a estos últims: no és tant qui pregunta i declara la seua ignorança, com en els diàlecs socráticos del primer periodo, sino qui respon i sosté una tesis. L'obra, en estil directe, comença quan ya ha terminat una primera ronda de debat entre este Sócrates i Filebo, un personage desconegut que segons alguns especialistes, encarna un hedonisme acérrimo. A este últim ho relleva Protarco en la discussió, un atre personage del que poc se sap ademés de que va ser seguidor de Gorgias (19b, 58a).

Contingut

L'obra comença quan ha finalisat, sense resultats ferms, una discussió entre Sócrates, que sostenia la primacia de l'inteligència, la prudència i la memòria com a component de la vida bona; i Filebo,que sostenia la major importància del plaure, el goig i el fruïment. Protarco reemplaça a Filebo com a interlocutor de Sócrates, i acorden que buscaran una disposició anímica tal que constituïxca la vida feliç per a tot home, defenent Protarco des de llavors la primacia del fruïment, i Sócrates la de la prudència (11a - 12b).

Sócrates repara que el plaure no deu ser entés unívocament, intentant introduir distincions en el concepte: no és lo mateix el plaure d'un licencioso i el d'un home templat, tampoc ho és el d'un insensat i el que experimenta qui practica la prudència. Protarco senyala que el plaure no pot ser distint de sí mateixa, encara originant-se de diverses maneres, pero Sócrates indica que l'unitat del gènero "plaure" no deu fer perdre de vista la distinció dels elements que en ell es comprenen (12c - 14a). A partir d'esta reflexió sobre lo un i lo múltiple, i de les dificultats teòriques que comporta acceptar que existixen "unicitat" (14b -16b) comença una llarga digressió metodològica en la que s'introduïxen els conceptes de "llímit" (péras) i "infinitud" (apeiría) (16c), a fin de que, davant l'examen de lo un i lo múltiple, es puga determinar cada volta si lo múltiple és illimitat o té una cantitat determinada (16d - 18d1).

Filebo i Protarco intervenen per a reconduir la conversació al seu tema original, i Sócrates mostra cóm és que esta distinció atañer a la discussió sobre el plaer: no cal perdre de vista cóm és que cada plaure és un i múltiple, i cóm alcança certa cantitat determinada. Protarco senyala la dificultat d'encarar una reflexió semblant i fa una síntesis de lo parlat (18d2 - 20a).

A partir d'allí, Sócrates du a Protarco primer a admetre que en realitat la vida bona no pot prescindir ni del plaure ni de l'inteligència, per lo que en realitat se li deu otorgar el primer lloc en la consideració a una vida mixta: ningú desijaria una vida de pensament sense plaure, i tampoc és admissible una vida purament plaentera sense facultats intelectuals. Queda per resoldre quin element dels ya considerats va a obtindre el segon premi (20b - 23b).

Per a poder decidir qui es du este segon premi, Sócrates observa que és necessari desplegar un anàlisis en el que distinguix quatre classes que comprenen totes les coses: lo illimitat, el llímit, la mescla d'abdós, i la causa de la mescla. Lo illimitat és allò que admet el més i el menys, mentres que del costat del llímit es troba tot allò que és cantitat determinada. La mescla d'abdós està constituïda pels ents determinats per la cantitat. Mentres que la causa de la mescla sorgix de la necessitat de pensar que de lo generat sempre hi ha una causa, per lo tant, la mescla deu també tindre-la (23c -27b).

La tasca següent consistix en determinar a cuales d'estes classes pertanyen el plaer i l'inteligència. El diàlec alvança analisant els distints tipos de plaers en purs i impuros, verdaders i falsos; i els coneiximents en tècnics, culturals, i la dialèctica, l'objecte de la qual és lo verdaderament real. Cap d'estos poden estar absents de la vida bona.

La conclusió final és que lo bueno de la vida mixta és la fòrmula o la proporció en la que es mesclen estos components, i esta procedix de l'inteligència, no del plaure.

Els comentaristes senyalen que l'estil lliterari i la composició dramàtica del diàlec han segut deixats en un segon pla respecte de les obres anteriors de Platón, per a donar lloc a definicions, classificacions, i un llenguage tècnic més be asprós, propi d'una exposició didàctica.

Vore també

• Diàlec platònic
• Hedonisme

Bibliografia

Edicions i traduccions

• Platón (1902). Platonis Opera - Recognovit brevique addnotatione critica instruxit Ioannes Burnet - Tomus II tetralogiam III-IV continens., Londres: Oxford University Press.

Estudis

• Guthrie, William Keith Chambers (ed. ing. Cambridge University Press 1978, ed. esp. 1992). Història de la filosofia grega, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 84-249-1500-3.