Flauta de cristal

La flauta de cristal és un instrument musical de vent construït per mig de cristal.

Història

En 1806 el relojero Claude Laurent (m.1848) va guanyar una medalla d'argent per la seua flauta de cristal en l'Exposició Industrial de París; per primera volta es presentava un instrument musical en dita exhibició. Eixe mateix any va obtindre la palés número 236 per la fabricació de flautes de cristal. Era l'época de l'industrialisació europea. Dos varen ser les innovacions aportades per Laurent; en primer lloc, l'us del cristal com a material de construcció en les flautas, ya que fins a llavors s'havia experimentat en distints tipos de fusta i marfil. La segona innovació va ser el sistema de subjecció de les claus en pilars sobre plaques, el qual seria incorporat més tart al disseny de totes les flautes transversas i de tots els instruments d'alé fusta.

Cap a finals de el XVIII, la flauta representa l'ideal estètic del sò diàfan, d'a on sorgix tota la paleta orquestal del classicisme.

El traverso de quatre claus era considerat l'instrument idòneu per a tocar les obres de Haydn i Mozart. A finals de el XVIII i principis de el XIX, els flautistes –de la mateixa manera que els intérprets d'atres instruments– mostraven un obert interés cap als nous mecanismes que s'introduïen en els instruments d'alé. Les flautes franceses d'eixa época tenien estructura cònica, com tot traverso de el XVIII, i s'experimentava en distint número de claus. En 1804 el Conservatori de París va establir com a oficial la flauta de quatre claus –una flauta clàssica per excelència– com les primeres construïdes per Laurent.

A pesar de les múltiples opinions sobre la futilidad del material utilisat, Laurent va conseguir una veu prístina i diàfana que no s'havia escoltat fins a llavors en els instruments de fusta i marfil. La comissió d'especialistes que va otorgar la medalla en l'Exposició Industrial de 1806 –entre els quals estaven Gossec, Cherubini, Wunderlich i atres membres del Conservatori de París– va ser unànim sobre l'estabilitat i temperament de la flauta de cristal, puix resultava menys vulnerable als canvis de temperatura i humitat que afectaven la afinación en les flautes de fusta i marfil. Per un atre costat, l'instrument de Laurent era més fàcil de tocar, el seu sò més vívido i el mecanisme de les claus superava al de les flautes anteriors. L'única desventaja de la flauta de cristal era el seu pes.

Més allà del lux que representen els materials de la seua construcció, les flautes de Claude Laurent constituïxen un instrument musical únic en l'història de la organología ya que despuix del seu inventor a penes un atre fluthier, J. D. Breton, discípul i successor de Laurent, es va atrevir a construir flautes d'este material tan controvertit encara en l'actualitat. Per a molts, el método de fabricació de la flauta de cristal seguix sent un misteri. Vàries raons expliquen la discontinuïtat del seu us, escomençant pel seu alt cost i complexitat de fabricació, i terminant per la culminació de l'etapa de mecanisació de l'instrument, en el model que va presentar Theobald Boehm en 1847 i que es manté vigent fins als nostres dies.

Molt pocs flautistes varen poder adquirir un dels instruments que el relojero francés va fabricar. En contrast, la flauta de cristal es va convertir en un símbol aristocràtic associat al Bonapartisme, puix Napoleón I de França, el rei Luis Bonaparte d'Holanda, José Bonaparte d'Espanya i l'Emperador Francisco I d'Àustria varen tindre flautes de cristal de Claude Laurent. En 1808 el flautiste parisenc Dubois va donar un concert en Ámsterdam en una flauta de cristal. Més vesprada, el jove Louis Drouët, en ingressar com a flautiste en la cort de Luis Bonaparte, va rebre de mans del rei un dels prestigiados instruments; posteriorment, Napoleón ho va invitar a París, obsequiant-ho en una atra flauta. Drouët va ser un intérpret precoç i famós. Un dels concerts públics que va oferir va ser el llegendari programa en Convent Garden (1816) que incloïa obres de Händel, Mozart i atres compositors de l'época. En aquella ocasió, John Quincy Adams, president d'Estats Units (1825-9) –ell mateixa un flautiste amateur–, ho va escoltar tocar una flauta que, segons va referir el propi Adams, va superar tot lo que havia sentit sobre este instrument. Per la seua banda, James Madison, quart president dels Estats Units, va obtindre una flauta de cristal com a regal del propi Laurent.

És possible trobar que més d'un parell de publicacions contemporànees es pregunten si en realitat va existir semblant instrument, si dita flauta (“rítmica i sonora”) va ser solament partix de l'imaginació mitològic-ovidiana de Rubén Darío (Blava, “J.J. Palma”) o potser un equívoc en la nomenclatura mozartiana. Lo cert és que les flautes de Laurent no només varen existir, sino que moltes d'elles encara reposen en silenci en importants coleccions d'instruments musicals. El Museu Metropolità d'Art presenta una flauta transveral.