Anar al contingut

Fotosistema

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els fotosistemas són els complexos proteics situats en membranes d'organismes autótrofos a on s'agrupen els pigments fotosintéticos, com la clorofila. Estes molèculas són capaces de captar l'energia lumínica procedent del Sol i transformar-la en energia útil. Un eixemple és la fotosíntesis, que utilisa la llum visible blanca, la qual és una mescla de vàries llongituts d'ona. Estos complexos de proteïnes estan presents en certs microorganismes fotosintéticos i en els cloroplastos de cèlules vegetals.[1]

Archiu:Etapa.luminosa.jpg
Fotosistemas I i II ubicats en la membrana interna d'un cloroplasto

Existixen dos tipos de fotosistemas:

El Fotosistema I (F I), ric en clorofila a. El Fotosistema II (F II), ric en clorofila b.


Components[2]

[editar | editar còdic]

Un complex antena, en el que es capta l'energia lluminosa i es transforma en energia química que es transferix i circula cap al centre de reacció. Està format per gran cantitat de pigments, centenars de molècules de clorofila, lo que permet que s'absorbixca gran cantitat d'energia. Ademés de clorofila i carotenoides, també consten de les ficobilinas.Si les clorofila es fotooxidan quan hi ha molt allumenament, la planta es moriria, els carotenoides actuen de forma important ací. Este primer component rep el nom de complex captador de llum o complex antena, i funciona com un embut que arreplega l'energia lluminosa i la dirigix a un únic centre de reacció. Un centre de reacció, format per molècules de proteïnes que rodegen clorofila A i clorofila B i ademés per un acceptor primari d'electrons. Ací la clorofila A no és diferent en estructura a les que està en l'antena recolectora de llum, pero unes d'elles transferixen energia i unes atres, electrons. Com a conseqüència, en el pigment de clorofila un dels electrons passa a un nivell superior que cedix l'electró a un acceptor primari que queda reduït i les clorofila A recuperen l'electró que han perdut gràcies al dador final d'electrons (que en este cas és l'aigua), quedant oxidat i el subproducte de la qual és l'oxigen.

Es creu que este sistema va evolucionar fa més de 3000 millons d'anys en una bactèria fotosintética primitiva.[3]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Paniagua Gómez-Álvarez (2002). Citologia i histologia vegetal i animal, 3ª edició, Madrit: McGraw-Hill - Interamericana d'Espanya, S.A.U, pp. 244-246. ISBN 84-481-9984-7.
  2. Alberts, Bruce (1992). Biologia molecular de la cèlula, Omega, pp. 397-398. ISBN 84-282-0896-4.
  3. Alberts, Bruce (1992). Biologia molecular de la cèlula, Omega, p. 398. ISBN 84-282-0896-4.