Gasolinera Gesa

Archiu:Gasolinera Gesa (detalle, sin precios).jpg

Gasolinera Gesa

La Gasolinera Gesa, anteriorment Gasolinera Porte Pí i Estació de Servici per a Automòvils, està situada en el n.º 18 de la carrer d'Alberto Aguilera (en regrés al carrer de Vallehermoso) de Madrit (Espanya).

Dissenyada per l'arquitecte Cast Fernández-Shaw en 1927, està considerada una de les obres mestres del racionalisme espanyol. Va ser derruïda parcialment en 1977, perdent-se les parts més significatives i desvirtuándose per complet la seua estètica, pero va ser reconstruïda en 1996 com a rèplica exacta de la gasolinera original.

Història

Va ser realisada per encàrrec d'Ignacio Fuster Otero para Petròleu Porte Pí, Societat Anònima, empresa que tenia el monopoli del refinat i la venda de petròleu rus en Espanya, va ser construït en eixe mateix any en el temps récort de cinquanta dies, i està considerat una de les obres mestres del racionalisme espanyol.

A partir de la promulgació del Real Decrete-Llei de 28 de juny de 1927, establint el Monopoli de Petròleu, i el Real Decret de 17 d'octubre de 1927, pel que s'otorga el monopoli a la “Companyia Arrendatària del Monopoli de Petròleu, Societat Anònima” (CAMPSA), les petroleres privades que operaven en Espanya varen ser expropiades. “Petròleu Porte Pi”, companyia d'important valor estratègic pel seu contracte en exclusiva de suministrament del cru soviètic, va desaparéixer com a tal i el seu director, Luis Ribas, es va convertir en subdirector de Campsa.

L'Estació de Gasolina va ser objecte d'una ampliació i reforma en l'any 1935 que no va afectar de forma significativa a l'edifici principal. En l'any 1939 es va constituir la societat «Gesa, Societat Llimitada». Com a propietària de la gasolinera, va substituir els ròtuls publicitaris de la torre i la caseta. En 1975 la societat va ser adquirida pels actuals propietaris, el grup «Gesa Carburants».

Derribe parcial i restauració

Archiu:Gasolinera Gesa (Madrid) 01.jpg

Vista lateral, en 2011.

En 1977 va ser parcialment demolida sense llicència, eliminant-se les parts més significatives, com les dos marquesines i el tram superior de la torre publicitària. El derribe va provocar un gran revol social, en manifestacions de protesta per part dels estudiants d'arquitectura i atres colectius. Va aplegar a tal extrem, que l'Ajuntament de Madrit va tindre que intervindre impedint l'edificació del solar.

En l'any 1996, com a mida compensatòria per a obtindre llicència de construcció d'un hotel en el restant del solar, la propietat va accedir a la reconstrucció lliteral de lo demolit. El proyecte de reconstrucció i la direcció de l'obra varen córrer a càrrec de l'arquitecte Carlos Loren Butragueño, ajustant-se en prou fidelitat al proyecte original, en l'afegitó d'un sòtol-almagasén baix la caseta. Es va optar, en el vist i plau de l'Administració competent, per refer completament els elements parcialment demolits per a assegurar la compatibilitat dels formigons, l'estabilitat de les marquesines i la conservació futura de tota la gasolinera. L'edifici actual és, per tant, una reconstrucció completa realisada sobre els restants de l'anterior, utilisant els mateixos materials.

En febrer de 2016 es varen iniciar els tràmits per a convertir-ho en Be d'Interés Patrimonial. Existix una atra gasolinera del mateix arquitecte en l'antiga avinguda d'Aragó, n.º 388, que ya ha segut inclosa en el mencionat catàlec de protecció patrimonial. En 2017 es va expedientar als propietaris de la gasolinera per colocar elements publicitaris en l'estructura.

Descripció

És considerada, junt en la Casa del Marqués de Villora, de Rafael Bergamín i el Racó de Goya de Fernando García Mercadal, l'orige de l'arquitectura moderna espanyola.

En este chicotet proyecte, utilisant un llenguage formal que el propi arquitecte definiria com “sense cap estil”, basat en el principi de mostrar en absoluta sinceritat l'estructura, va establir els tres elements essencials que conformarien en el futur la tipologia de les estacions de servici: La marquesina, la caseta de venda i oficines i el tòtem publicitari. La marquesina principal de formigó armat es va concebre com una estructura porticada llineal de quatre pilars i nervaduras en doble pentine soportant una fina font de formigó, a imitació de la construcció naval i aeronàutica. Una marquesina secundària a major altura protegia l'espai existent entre l'anterior i la caseta d'oficines, proporcionant allumenament natural. El cos tancat o caseta estava decorat exteriorment en publicitat de la petrolera “Porte Pi”. L'interior tenia una zona central acristalada dedicada a exposició de vehículs, una chicoteta oficina i una minúscula vivenda per a l'empleat. La torre publicitària de formigó, en posició descentrada, en un arremate curve a modo de fumeral de ventilació de barco, era una cridada d'atenció i soport de publicitat visual i acústica. S'accedia a l'interior de la torre des de l'oficina per una escala de caragol.

Com a obra pionera, en ella s'entremesclen les referències al passat (la torre com vigía de la ciutat en el oculus dei s'emparenta en els centinelas d'Antonio Gaudí, adorns art déco sobre la coberta de La Pedrera), en guinys a la modernitat de la seua época i el progrés (la torre seria un fumeral de barco, les marquesines com les ales esteses d'un aeroplano), donant com resultat un estil expressioniste únic i inclasificable. La preocupació del seu autor per les «noves tecnologies» es posen de manifest en l'ocupació de pilastres, àmplies lloses en voladizos i voltons de gran vora de formigó armat.

Segons l'escritora Soledad Puértolas, «la gasolinera de Fernández Shaw representa un toc d'ingenuïtat i d'inocència en mig de les moles grises d'este ranci barri de Argüelles, i nos remet a un moment a on el gust pel joc -de fet, esta gasolinera és com un gran joguet, un joguet jagant-, l'afany d'experimentació, la fe en l'inagotable varietat de la forma, es combinaven en la confiança en el progrés just i racional de la humanitat.» Segons els arquitectes Casariego, Arean i Vaquer en el seu llibre Madrit. Arquitectura Perdudes 1927 - 1986 «es tracta d'una de les obres més característiques d'un arquitecte preocupat per les corrents culturals europees. Està considerada com una de de les tres obres que varen supondre l'orige de l'arquitectura moderna espanyola». Ademés, «el seu derribe va ser absurt, ya que va seguir funcionant com a gasolinera pero en ruïna», i «un dels eixemples més llamentables de la renovació urbana».