Gelignita
La gelignita és un explosiu gelatinoso utilisat habitualment en pedreras, mines i en voladures baix aigua. La seua composició és d'un 60% de nitroglicerina, 4% de nitrocelulosa o cotó pólvora, 8% de serrín i 28% de nitrat de potassi (un dels components del salitre).
Esta dinamita gelatinosa d'alta densitat, de molt alt poder rompedor i excelent resistència a l'aigua, s'utilisa en voladura de roques extremadament dures i en condicions severes de presència d'aigua. També és amprada en casos especials en els que es necessita una alta concentració d'energia.
És adequada per a la voladura baix aigua, aixina com en derrocament de construccions portuàries, excavacions submarines per a dragado, obertura de canals, pilotage, bases per a ponts, dics, espigones i atres usos.
La gelignita va ser inventada en 1875 pel químic suec Alfred Nobel, inventor de la dinamita. És més estable que la dinamita, pero igual que esta pot sofrir "sudoració" del seu component principal, la nitroglicerina. La seua composició la fa fàcilment moleable i segura de manejar sense protecció, sempre que no estiga prop de res capaç de detonar-la.
Un dels explosius més barats, la gelignita ardix llentament i no pot explotar sense un detonador, per lo que li la pot almagasenar de forma segura.
En el Regne Unit posseir gelignita requerix d'un certificat d'explosius, emés pel Cap de Policia local. Pel seu us civil generalisat en les pedreres i la mineria, històricament ha segut utilisada per grups irregulars o paramilitars com el Eixèrcit Republicà Irlandés i la Força Voluntària del Úlster.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Gelignita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.